L'exili republicà i l'oposició al franquisme (1939-1945)

L'Oposició: Exili i Resistència

La Trajectòria de l'Exili

En la fase final de la Guerra Civil gairebé 450.000 republicans van abandonar Espanya i van arribar a França pels Pirineus o al nord d'Àfrica (Algèria, Marroc) per alguns ports mediterranis. La immensa majoria van refugiar-se a França i molts van ser internats en camps de refugiats que les autoritats franceses havien improvisat amb barracons precaris tancats per un filat. Una bona part dels fugitius va tornar a Espanya quan el règim va comprometre's a no actuar en contra dels que no haguessin comès delictes de sang, promesa que no va complir. Al voltant de dues-centes mil persones van romandre a l'exili o només van tornar a Espanya després de la mort del dictador. Pel que fa a Catalunya, la xifra d'exiliats definitius se situa al voltant de 50.000 persones. L'exili va suposar la pèrdua d'importants personalitats en els camps polític, sindical, intel·lectual, professional, artístic i científic, fet que va comportar una extraordinària pèrdua de capital humà que va incidir en el baix nivell de la producció cultural de la postguerra.

A França es va establir una important colònia d'emigrats espanyols, principalment a les ciutats del Sud (Tolosa, Montalbà, Albi, Perpinyà, Bordeus i París). La seva situació es va fer més difícil durant l'ocupació alemanya de França, perquè els emigrats espanyols, que eren en general considerats comunistes perillosos, van ser perseguits i alguns deportats a camps de concentració nazis, on van trobar la mort. Això va fer que molts refugiats emigressin a la Gran Bretanya i a Amèrica, però uns altres es van incorporar a la Resistència francesa, que lluitava contra els ocupants. Molts exiliats que van marxar cap a Hispanoamèrica es van instal·lar a Mèxic, el país que va acollir generosament un nombre més gran d'espanyols gràcies a la decisió política del president Lázaro Cárdenas. Uns altres es van instal·lar a l'Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela, i Cuba. També n'hi va haver que van anar a la Unió Soviètica, on ja residien uns 3000 infants espanyols que hi havien estat enviats l'any 1937.

A l'exili s'hi va desenvolupar una part molt important de l'oposició al franquisme. Les institucions polítiques de la República i dels governs català i basc van continuar funcionant a l'exili. A Mèxic, l'any 1945, s'hi van celebrar les primeres corts republicanes a l'exili i s'hi va elegir un govern republicà, institució que es va mantenir fins al 1977. Pel que fa al govern de la Generalitat, a la mort del president Lluís Companys, Josep Irla, president del Parlament de Catalunya, va assumir la presidència de la Generalitat a l'exili i el 1945 va formar un govern integrat per diverses personalitats de prestigi (Pompeu Fabra, Rovira i Virgili...). Aquest govern, però, tan sols va sobreviure dos anys. Arran de la dimissió d'Irla com a president l'any 1954, un grup d'antics diputats del Parlament català, reunits a l'ambaixada espanyola a Mèxic, país que no havia reconegut el règim de Franco, va elegir Josep Tarradellas com a nou president de la Generalitat.

L'Evolució de l'Oposició

A grans trets, l'actuació de l'oposició durant el primer franquisme es pot dividir en tres etapes notablement diferenciades. La primera, del 1939 al 1944, es va caracteritzar per la difícil i arriscada reconstrucció de les organitzacions polítiques i sindicals. Tot i la implacable repressió policial, que desarticulava constantment les organitzacions i n'empresonava els dirigents, alguns nuclis de sindicalistes de la CNT i de la UGT, de partits obrers, com el PSOE, el PSUC i el POUM, i de republicans, com ERC, van intentar reconstruir la seva estructura en la clandestinitat. També cal esmentar la creació el 1940 a París del Front Nacional de Catalunya, format per joves nacionalistes procedents d'ERC i d'Estat Català, i, el gener del 1945, del Moviment Socialista de Catalunya, integrat per dissidents del POUM i del PSUC.