Ètica de la felicitat: Aristòtil, Epicur i Kant

L’EUDEMINISME D’ARISTÒTIL

1.En cerca de la felicitat

La filosofia moral aristotèlica és una ètica del bé, perquè pretén servir-nos com a guia perquè siguem capaços d’assolir el major bé possible en la nostra vida. Les ètiques del bé consideren que existeix un bé suprem vers el qual ha d’orientar-se la vida humana. Com podem aconseguir la felicitat? Amb l’autorealització.

Aristòtil sosté que el bé màxim és la felicitat. Si ho aconseguim, haurem assolit el bé màxim al qual podem aspirar. El terme grec per referir-se a la felicitat és eudaimonia. Per això, l’ètica d’Aristòtil es eudemonista.

2.En què consisteix la felicitat?

Com que la capacitat de pensar és la nostra facultat més noble i valuosa, Aristòtil considera que la felicitat més elevada consistirà, precisament, a excitar-la. Sosté que la felicitat consisteix a realitzar allò que és propi dels éssers humans: la vida racional.

3.L’ètica de la virtut

Per assolir la felicitat en la vida pràctica, Aristòtil creia que ens hem d’exercitar a desenvolupar la virtut. La virtut sorgeix del costum. Ens tornem virtuosos quan ens acostumem a comportar-nos de manera adequada. Els éssers humans podem construir la nostra pròpia felicitat si ens acostumem a elegir bé la manera com hem d’actuar en la vida.

Hem de fugir dels excessos, procurant sempre elegir el terme mitjà entre dos extrems. Creia que aquesta posició intermèdia depèn de les circumstàncies. Per trobar aquest punt mitjà hem d’emprar la raó. Hem de pensar abans de fer les coses per impulsos dels sentiments. Si ens deixem portar pels sentiments podem equivocar-nos i les conseqüències seran molt pitjors.

Aristòtil anomenava prudència aquesta virtut fonamental que ens ajuda a determinar quina és la conducta correcta en cada circumstància, depenent de la nostra situació personal.

Virtuts dianoètiques: són les intel·lectuals. És la part racional i han de ser apreses a través de l’ensenyança. Buscar felicitat a llarg termini gràcies a l’autorealització.

Virtuts ètiques: adquirides a través de la costum i l’hàbit i consisteixen, fonamentalment, en el domini de la part irracional de l’alma. La felicitat també depèn de la gent amb qui et relacionis, hem de buscar amistats bones.

L’HEDONISME D’EPICUR

4.La felicitat consisteix en el plaer

Epicur creia que el plaer és el bé suprem que hem de mirar d’aconseguir en la nostra vida. L’ètica epicurista és hedonista perquè afirma que el bé suprem consisteix en el plaer.

El plaer no consisteix en disbauxes, sinó sobretot en l’absència de temor i de dolor. Els excessos poden produir-nos un plaer intens i momentani, posteriorment poden causar sofriment i dolor. Aquest tipus de conductes no ens apropen a la felicitat. Allò que cal cercar és més aviat la calma i l’assossec, hem de perdre la por al destí, al dolor i a la mort. Tenim por al destí, però Epicur no creu en ell, pensa que el destí depèn dels nostres actes. Som culpables dels nostres actes i patirem les conseqüències. Por als déus, però ell deia que si els déus existeixen no intervenen en nosaltres, si tant poder tenen, no es fixaran en nosaltres. Epicur no considera que hi hagi vida més enllà, quan morim la vida s’acaba.

Tres tipus de plaers:

• Naturals i necessaris: reflexionar o conrear l’amistat.
• Naturals però innecessaris: desig de refinaments artificiosos, com el luxe o les diversions exòtiques i refinades.
• Ni naturals ni necessaris: l’anhel d’anomenada i d’èxit social.

5.El plaer i l’ataràxia

Ataràxia: aspiració a la tranquil·litat. Impertorbabilitat, res ens inquieta ni ens pertorba. Evitem la inquietud seguint una vida serena i equilibrada. Estat de calma caracteritzat per l’absència de pertorbació.

No hem de rebutjar el plaer físic, aquest plaer ha d’estar sempre controlat per la moderació, per evitar el sofriment. Els millors plaers no són els del món material, sinó els espirituals, principalment el coneixement i l’amistat.

L’UTILITARISME

6.El càlcul dels plaers

L’utilitarisme no només pensa en el plaer individual, sinó en el benestar per a la majoria. L’ètica utilitarista comparteix els objectius de la felicitat i el plaer amb Aristòtil i Epicur. Els utilitaristes creuen que les idees d’aquests dos filòsofs només tenen en compte la felicitat de l’individu aïllat.

A l’hora de pensar hem de pensar en les conseqüències. Les nostres accions poden fer felices o infelices les persones que ens envolten. Una acció serà moralment bona quan proporcioni felicitat, és a dir, benestar i absència de dolor.

Per decidir el que seria correcte de fer, hem de tenir en compte el nombre de persones que en sortiran beneficiades o perjudicades. El concepte d’utilitat fa referència a aquestes conseqüències. Una acció és útil quan fa feliç un gran nombre de persones, tot produint el plaer més gran a uns i més petit a uns altres.

7.L’utilitarisme de Bentham

Allò bo coincideix amb allò útil. Es bo allò que dona plaer i evita el dolor. El criteri per decidir el que és moralment correcte depèn de la quantitat de plaer i de dolor que produeixin les nostres accions. Hem de procurar la major felicitat per al nombre més gran possible de persones.

Per tal de calcular la quantitat de plaer i de dolor que generem, Bentham proposava tenir en consideració diferents factors, com ara la intensitat la durada, la certesa o la proximitat dels plaers.

Hem de prendre les decisions que portin un major plaer en quantitat a la majoria.

8.L’utilitarisme de J.S. Mill

Mill proposava que havíem de preferir els plaers atenent a la seva qualitat. Els plaers d’un ésser humà són superiors a aquells que pot experimentar un animal.

Hem de buscar el màxim plaer en qualitat, els plaers intel·lectuals estan per sobre. Mill pensa que no tots els plaers són iguals. Alguns plaers tenen més valors que uns altres, i aquesta diferència ha de ser tinguda en compta a l’hora de fer el càlcul utilitarista. Plaers intel·lectuals i morals ens proporcionen una felicitat més gran. Aquests plaers tenen més valor que els que estan associats a la pura satisfacció de les nostres necessitats materials. Una vida feliç és alguna cosa més que dedicar-se a menjar, beure i dormir.

9.EL DEONTOLOGISME DE KANT

9.Les crítiques a les ètiques materials

Kant anomenava ètiques materials aquestes concepcions en les quals se’ns proposa un objectiu determinat. Les ètiques materials fonamenten l’acció moral en la meta cap a la qual hem d’orientar la nostra vida. Kant pensava que aquestes ètiques presentaven inconvenients greus.

Per començar, les normes d’una ètica material sempre són hipotètiques. Això vol dir que no hi ha actes absolutament bons, sinó que només ho són si acceptem aquell objectiu suprem i si, a més, serveixen per ajudar-nos a assolir-lo.

Les ètiques materials també són heterònomes. Les normes de conducta no les elegeix el subjecte, sinó que són determinades pel bé suprem que hem de perseguir. Les normes no les he posades jo, sinó que es deriven de la meta que estic perseguint.

Totes les ètiques materials són a posteriori, per saber com hem de comportar-nos hem de basar-nos en l’experiència. Si allò que desitjo és obtenir plaer, no tinc altre remei que provar situacions diferents per saber quines són agradables i quines no.

Kant criticava les ètiques materials perquè totes són hipotètiques, heterònomes i a posteriori.

10.La proposta d’una ètica formal

Per evitar les ètiques materials va elaborar una teoria ètica. Pretén ser una ètica necessària, autònoma i a priori.

Kant insisteix que les normes ètiques no han de dependre de cap condició, sinó que han de ser universalment vàlides. L’ètica ha de ser necessària.

La base de l’ètica ha de ser l’autonomia del subjecte. Cada persona ha de ser capaç d’elaborar les seves normes pròpies, sense que res ni ningú no ens imposi allò que hem de fer.

Una proposta ètica que fos vàlida a priori, independent de l’experiència. Sempre vàlida, perquè les seves normes no depenen de les circumstàncies. Sabem en tot moment què fer, sense necessitat d’haver de començar a provar-ho empíricament.

Kant pretén elaborar una ètica universalment vàlida, que sigui necessària, autònoma i a priori.

Kant proposa una ètica formal que no conté ordres ni prohibicions concretes. No ens indica el contingut del que hem de fer, perquè considera que som nosaltres mateixos els qui hem de decidir-ho fent ús de la nostra autonomia. Kant anomenava màximes les regles de conducta individuals que, segons la seva proposta ètica, el subjecte ha d’elaborar de manera autònoma. No totes les màximes de conducta són igualment vàlides.

*Kant pensa que abans d’actuar ja hem de saber que hem de fer o no. Ens hem de guiar pel que és moralment correcte o no, sense pensar en les conseqüències.

4.2 L’imperatiu categòric

Manera específica com han d’ajustar-se les màximes si volem que siguin vàlides moralment. Es formula així: “Obra sempre segons una màxima que pugis voler que esdevingui llei universal”.

Dos formulacions: aplicada a les accions i aplicada a les persones.

A les accions: en pensar que l’acció que vas a fer es torni una llei universal. És a dir, si el que anem a fer, no ens importaria que la fes tothom, llavors és moralment correcte, però si seria incorrecte que la fes tothom, no estaríem actuant correctament.

A les persones: no s’ha d’utilitzar a les persones com un mitjà per a donar-nos pròpia felicitat. Totes les persones són dignes. Quan utilitzem a una persona, ho fem amb una finalitat egoista.

11.Una ètica del deure

L’imperatiu categòric està unit a un altre concepte cabdal en l’ètica de Kant, que és el deure. L’ètica kantiana és deontològica “deure”.

Una acció és moralment correcta quan la fem perquè hem de fer-la, encara que això ens desagradi o ens perjudiqui. Hem de pensar únicament quin és el nostre deure.

Kant pensava que allò veritablement important no són les conseqüències del que fem, sinó només la intenció que tenim en actuar.

L’únic que és sempre moralment bo és obrar seguint una bona voluntat. Allò rellevant són els nostres propòsits.