L'ètica de Kant: Ètiques Materials vs. Ètica Formal

L'ètica tradicional

Kant va fer una anàlisi exhaustiva del que fins aleshores s'havia proposat en la reflexió ètica. Quan va analitzar les ètiques anteriors, Kant va arribar a la conclusió que l'enorme varietat de normatives ètiques presenten un denominador comú: es tracta d'ètiques materials.

Ètiques materials

Tenen dos inconvenients principals:

• Són ètiques empíriques: ja que tenen contingut. Ens diuen què hem de fer o evitar. El seu contingut prové de l'experiència, ja que és on comprovem quines conductes són adequades per a assolir l'objectiu que ens hem proposat. Són ètiques que es fonamenten en un bé i que estableixen el camí que cal seguir per a assolir-lo. Els imperatius hipotètics ordenen o prohibeixen una acció en funció de l'objectiu fixat.
• Són ètiques heterònomes: perquè la voluntat es troba determinada per principis que no provenen de la raó, sinó d'alguna instància que hi és externa.

Aquestes dues característiques fan inacceptables les ètiques materials. Per a Kant, una ètica autènticament humana ha de ser universal i autònoma. Aquestes dues propietats només són possibles en una ètica racional.

La majoria d'edat de l'ésser humà

Kant rebutja les ètiques materials perquè considera que no són pròpies d'éssers majors d'edat; creu que ha arribat l'hora que l'ésser humà es faci càrrec de la seva vida i decideixi per ell mateix. Aquesta emancipació exigeix una ètica autònoma, en la qual sigui el mateix home qui determini la llei moral.

Ètica formal

Kant considera ètiques formals aquelles que estan mancades de contingut, és a dir, que en lloc de dir què s'ha de fer, es limiten a indicar com s'ha de fer. Kant formula l'imperatiu categòric de la següent manera:

“Actua només segons les màximes que desitjaries que es convertissin en lleis universals”.

Aquest imperatiu, conegut també com a principi d'universalitat, no ens diu què hem de fer, sinó que estableix la forma que ha de tenir qualsevol màxima per a arribar a ser realment una norma moral. Kant va formular l'imperatiu categòric d'una altra manera amb la seva preocupació:

«Tracta tot ésser humà no com un mitjà, sinó com un fi en ell mateix».

Això significa que hem de tractar els altres com el que són, éssers humans amb dignitat, és a dir, que no poden ser usats com a instruments per a satisfer els nostres desitjos. Kant considera que el comportament ètic necessàriament és desinteressat, és a dir, una manera d'actuar basada en el respecte i l'amor al deure.