Epicureisme vs Estoïcisme: Filosofia, Ètica i Felicitat

Epicureisme

L'Epicureisme és una escola filosòfica helenista que rep el nom del seu fundador, Epicur de Samos. El seu jardí no era fonamentalment un centre de transmissió de coneixements, sinó un centre d'aprenentatge d'un estil de vida basat en la recerca de la felicitat. L'epicureisme té les seves arrels en l'escola hedonista prehel·lenística i també recupera l'atomisme de Demòcrit. Es caracteritza per un profund odi envers tota mena de supersticions i creences infundades.

Epicur dividia la seva filosofia en tres parts:

La Canònica

Fa referència a les normes o canons del coneixement. Avisa dels perills de les opinions falses o mancades de fonament racional, ja que aquestes generen temors i ens fan infeliços.

La Física

Tracta del funcionament de la natura i de l'ésser humà. Recupera la tradició atomista de Demòcrit, segons la qual àtoms i buit expliquen els canvis del nostre món. Tanmateix, va més enllà, proposant moviments espontanis contraris al destí que permeten defensar la llibertat humana. Epicur concep un atomisme que permet establir que, en un món ple de supersticions i astrologia, el futur depèn en part de la humanitat.

L'Ètica

És la part més important de l'epicureisme. La recerca del plaer és el fi fonamental de la vida; en el plaer es troba la felicitat. La felicitat o plaer consisteix en la satisfacció mesurada i equilibrada de les necessitats naturals. La manca d'un destí predeterminat permet a l'ésser humà seguir el camí que el porta a la felicitat més estable, que consisteix en l'ataràxia (absència de dolor i pertorbacions). Per tal d'arribar a l'ataràxia, és important haver assolit prèviament l'autarquia o autosuficiència. Epicur recomana allunyar-se de tot allò que pertorba l'esperit.

Estoïcisme

L'estoïcisme és obra de diversos autors, i la doctrina del seu fundador no és idèntica a la formulada pels estoics posteriors. L'estoïcisme té un primer període amb Zenó, que estableix les bases de la doctrina estoica; un segon període amb la introducció a Roma; i un tercer període de l'estoïcisme nou o imperial.

Zenó és considerat el creador de l'estoïcisme. Va començar a ensenyar l'ideal de vida que havia anat madurant a partir dels seus contactes amb cínics, megàrics i altres escoles. El seu lloc de reunió era un pòrtic bellament pintat a l'àgora d'Atenes. Zenó aviat va adquirir una gran reputació. Zenó també dividia la filosofia en tres parts:

Física

La concepció que els estoics tenen de l'univers, la seva física, configura el conjunt de la seva filosofia, especialment la seva ètica. La cosmologia física dels estoics concep l'univers com un ésser viu integrat per dos principis: una matèria passiva i una ànima activa que li dóna força, vida i sentit. Aquest ésser viu és matèria i intel·ligència, una intel·ligència o racionalitat. Els estoics identifiquen l'univers amb Déu. El savi és qui comprèn el que succeeix i ho accepta.

La Lògica

El logos és el principi actiu que regeix el cosmos, però també és llenguatge i raó. La lògica estoica cerca estudiar el nostre discurs o llenguatge. És una lògica proposicional que té les seves arrels en la preocupació de l'escola de Mègara.

L'Ètica

Els estoics basen la seva ètica en l'acceptació del que succeeix i en l'absència de desig. Creuen que tot el que passa al món està regit pel logos i que l'acceptació d'aquest destí és la millor pauta ètica. En un univers determinat per un ordre racional, l'ésser humà només pot trobar la felicitat en l'acceptació de l'ordre còsmic. La llibertat humana rau en aquesta acceptació.