Aristòtil: Antropologia, Hilemorfisme i Teoria de l'Abstracció

Antropologia Aristotèlica: La Concepció de l'Ésser Humà

Aristòtil contra el Dualisme Substancial

Quina concepció va tenir Aristòtil de l’ésser humà? En l’obra De l’ànima es va declarar contrari al dualisme substancial d’arrel pitagoricoplatònica en què cos i ànima són entitats diferents. Per a ell, cos i ànima són dos elements d’una única substància: l’ésser humà.

L'Ésser Humà com a Unitat Substancial i Compost Hilemòrfic

L’ésser humà és una unitat substancial, no accidental, és a dir, que cos i ànima no poden existir separadament i es necessiten mútuament per ser. És un compost hilemòrfic, un organisme viu complet en què el cos funciona com a matèria i l’ànima, com a forma.

L'Ànima com a Principi Vital (Entelèquia)

L’ànima va ser entesa com a principi vital, ja que tenir vida vol dir posseir moviment per un mateix (automoviment). La va definir com l’acte (entelèquia) d’un cos natural que té la vida en potència, és a dir, un cos organitzat. Tots els éssers vius tenen ànima, vida, però no tots tenen el mateix tipus de vida, ni les seves ànimes tenen les mateixes capacitats o funcions.

Tipus d'Ànima i Funcions Segons Aristòtil

Aristòtil va distingir tres tipus d’éssers segons el grau de perfecció de la seva ànima i les tres funcions que aquestes poden dur a terme:

1. L’ànima vegetativa: És l’única que posseeixen els vegetals i és el grau ínfim de l’ànima. La seva funció és la nutritiva, que inclou l’alimentació, el creixement i la reproducció.
2. L’ànima sensitiva: És la que, juntament amb l’anterior, posseeixen els animals i suposa un grau més elevat en la jerarquia dels éssers. Les seves funcions són les apetències, els desigs, les percepcions sensibles i el moviment local.
3. L’ànima racional (o intel·lectiva): És la pròpia i exclusiva dels éssers humans i se suma a les anteriors. Les seves funcions són pensar i entendre.

La Funció de la Raó i la Perfecció Humana

En l'ànima racional hi són presents dos principis: un de passiu (l’enteniment pacient) i un d’actiu (l’enteniment agent), que explicarem més endavant. La funció de la raó inclou la voluntat per decidir com s’ha d’actuar a partir de l’hàbit i la racionalitat. Per això podem considerar l’ésser humà el més perfecte en la jerarquia dels éssers. A diferència dels altres éssers vius, és un ésser ètic i no solament instintiu.

La Negació de la Immortalitat de l'Ànima

Pel que fa al problema de la naturalesa mortal o immortal de l’ànima humana, a diferència de la creença del seu mestre (Plató), Aristòtil va negar-ne la immortalitat. Segons ell, l’ésser humà és una sola substància (cos/ànima), i si mor el cos, mor l’ànima.

Teoria de l’Abstracció: El Coneixement Empíric

L'Experiència com a Origen del Coneixement

El coneixement no és reminiscència, ja que l’ànima és mortal. És cert que el seu paper és fonamental, però sempre tenint com a base i origen les dades ofertes pels sentits: l’experiència (empirisme). L’ésser humà pot conèixer mitjançant l’ànima i el cos, un compost hilemòrfic en què es barregen dos tipus de coneixements: el sensible, que ve del cos, i l’intel·lectual, propi de l’ànima racional.

El punt de partida de tot coneixement serà, necessàriament, la realitat sensible, però l’experiència només és el primer pas d’un llarg procés. L’aspiració més elevada del filòsof és la saviesa, que Aristòtil va definir com a “visió intuitiva” (theoria) o “el saber més cert” (episteme).

Graus del Coneixement (Episteme)

En el seu llibre Metafísica, Aristòtil va dur a terme una reflexió analítica sobre el saber i va defensar que l’assoliment de l’episteme es produeix de manera gradual. Per tant, com va fer el seu mestre Plató, Aristòtil va establir una sèrie jeràrquica i processual de graus del coneixement:

1. La percepció (aisthesis): La posseeixen humans i animals; parteix de la informació procedent dels sentits i ens permet conèixer coses concretes a través de les seves qualitats sensibles: els accidents i les aparences.
2. El record o imaginació (mnéme): El posseeixen humans i animals superiors; ens permet reproduir les sensacions en absència de l’objecte i l’aprenentatge.
3. L’experiència (empeiría): Integra els graus anteriors i la posseeixen humans i animals superiors. Es dona quan a partir d’algunes sensacions repetides es pot determinar una seqüència causal: suposa una previsió.
4. La tècnica (techné): Supera l’anterior i només la posseeixen algunes persones. S’aprèn i es pot ensenyar.
5. La ciència (episteme): És el saber científic, el cim del saber humà al qual pocs arriben: el coneixement universal i necessari.

La Ciència com a Explicació de les Causes

En l’obra Analítics posteriors, Aristòtil va exposar la seva concepció de la ciència i del coneixement científic i va afirmar que l’explicació científica és una transició des del coneixement d’un fet fins al coneixement de les seves causes.

El Procés d'Abstracció

El procés de coneixement és, per tant, un procés d’universalització de les dades. La ciència és coneixement de formes, i la forma d’un ésser particular és el conjunt de propietats que comparteix amb la resta de membres “de la mateixa classe”. Les formes o conceptes s’obtenen per abstracció.

Els Dos Tipus d'Enteniment

El procés és dut a terme per l’enteniment, del qual Aristòtil va distingir dos tipus:

1. Enteniment pacient (Potència)

Els sentits capten objectes i qualitats i elaboren una imatge mental de caràcter immaterial que sintetitza el que han captat els diferents sentits. És passiu, potència, i fa potencialment intel·ligibles les formes (essències) de les coses. Passarà a l’acte per acció de l’enteniment agent.

2. Enteniment agent (Acte)

Actualitza i abstreu les essències de les coses a partir de les dades impreses en l’enteniment pacient. És actiu i és qui elabora el concepte a partir de la imatge mental, mitjançant l’exclusió d’allò accidental: és l’abstracció (separació d’allò que tots tenen en comú) i fa possible captar allò universal prescindint dels trets individuals (accidents, etc.), l’essència.

La Naturalesa dels Conceptes

Els conceptes són el resultat del procés, quelcom universal i necessari, i només existeixen en la ment de l’ésser humà. Reflecteixen l’estructura o naturalesa de les coses i són un coneixement cert de la realitat, ja que s’han format a partir de la informació que aquesta ens proporciona.