Pensament hel·lenístic: Epicureisme, Estoicisme, Escepticisme i Eclecticisme

UNITAT 6: EL PENSAMENT HEL·LENÍSTIC

1. Context històric

L'imperi d'Alexandre el Gran, a la seva mort, es va dividir en 3 parts, governades per tres generals macedonis. L'imperi va durar 3 segles i tractava de la hel·lenització del món, difondre la cultura grega. L'imperi va implicar la desaparició de la forma de govern que tenien les 'polis' o ciutat-estat gregues, el ciutadà de l'imperi va passar a ser un 'cosmopolita' (ciutadà del món). En el camp de la filosofia, aquesta es centra en l'ètica; s'acaben les sistematitzacions donades per Plató i Aristòtil, ja que és necessari donar alguna orientació o guia per a la vida.

2. Epicureisme

D'Epicur, va ser influenciat per l'escola Hedonista o cirenaica: fundada per Aristip, a la 'polis' de Cirene, deixeble de Sòcrates. La seva ètica consisteix en que l'home ha de buscar el plaer 'hedoné', el fi natural de l'ésser humà és la recerca del plaer tant físic com espiritual. Aristip defensa que aquesta recerca mai s'ha de convertir en un vici (contrari de virtut), hem de ser amos i no esclaus dels nostres plaers, per tant, sempre hem de tenir una actitud de moderació, saviesa, prudència... Ex: un plaer mai ha de fer malbé la nostra salut. Afirmació Aristip: 'considerant que el passat ja no existeix i el futur és més incert, gaudeix del dia d'avui' -> Invitació a viure plenament el present. El principal representant de l'epicureisme romà va ser Lucreci (s. I aC), que va fundar l'escola 'el Jardí' (comunitat), escola eudaimonista, busca la felicitat però a través del plaer. Epicur analitza el concepte de felicitat i hi troba que hi han 4 causes d'infelicitat a les qual dóna un remei ('farmacon'). Temor al destí: força que regula inevitablement la vida dels homes (destí individual). Segons ell, no hem de tenir por al destí ja que no existeix i ho justifica utilitzant una teoria física de Demòcrit (atomisme), introduint però un nou concepte anomenat 'clinamen', propietat que tenen els àtoms de desviar-se. Epicur introdueix amb aquest concepte un element d'impressió, d'atzar... en front de la necessitat absoluta del destí. Temor als déus: ens poden castigar si s'irriten/enfaden amb nosaltres. Segons ell, aquesta por no té sentit ja que pensava que els déus estaven formats per àtoms més subtils/lleugers, que vivien en un espai molt més allunyat que nosaltres i sense preocupar-se dels humans (impropi de la seva perfecció). Epicur nega la providència (déu intervé en la història). No els hem de tenir por, només els hem d'admirar i respectar. Temor a la mort: no l'hem de témer ja que vida i mort mai coincideixen, quan la mort es fa present, els àtoms es disgreguen, perden la sensibilitat i nosaltres desapareixem, no hi ha cap possibilitat de patiment. Temor al dolor: Té sentit. Hi ha una màxima reguladora de la conducta humana segons la qual fa que busquem el plaer i evitem el dolor; aquesta conducta és pròpia dels éssers humans, l'home però, que és racional, fa un càlcul per buscar el plaer i fugir del dolor. Això es podrà fer seguint 4 pautes o regles 1) acceptar el plaer present. 2) rebutjar el plaer present si la raó preveu que derivarà un dolor futur superior. 3) fugir del dolor present 4) acceptar el dolor si la raó preveu que derivarà un plaer futur superior. Plaer dels sentits: curt termini. Ens podem deixar portar en aquest plaer, però hem d'aprendre a limitar els nostres desitjos. A la pràctica, és impossible satisfer-los tots, 'si vols fer ric a algú, no augmentis les seves riqueses, disminueix els seus desitjos' -> no és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita. Plaer espiritual o gaudiment: Llarg termini. Plaer superior o gaudiment, amb ell podem aconseguir la ataràxia: serenitat, tranquil·litat d'ànim, pau interior... aconseguir-la constitueix l'essència de la nostra felicitat. Ex: l'amistat (saber tenir amics) o la cultura (contemplació de l'art).

3. Estoicisme

Fundat per Zenó de Cítion. En l'estoïcisme romà: Sèneca, Epictat i Marc Aureli. Zenó funda l'Stoa, un pòrtic de la vora d'Atenes, que va influenciar notablement el cristianisme. La seva ètica és influenciada per la física d'Heràclit i Aristòtil. El seu Arjé és el 'Logos', és l'expressió d'una necessitat total, tot el que passa és l'únic que pot passar i tot el que és, és l'únic que pot ser. L'home, com un ésser més de la naturalesa, està sotmès a un destí i per això no té sentit rebel·lar-se en front del que és inexorable (idea de la física). Ètica: la virtut consisteix en viure conforme la naturalesa, la raó. Les virtuts fonamentals són: Autarquia: Autosuficiència. La persona ha de viure independentment de l'exterior i ha de trobar, dintre seu, la raó del seu propi viure. Autodomini: control d'un mateix. Mantenir un domini total sobre un mateix. Hapatia: 'apatheia'. Mostrar-se impertorbable respecte als desitjos i passions, tenir una conformitat amb les situacions que ens toquin viure, tant si les circumstàncies són felices o positives, com si són adverses o negatives. En definitiva, és fonamental una acceptació tranquil·la i confiada del destí, assumint-lo, inclòs estimant-lo, això portarà a un autodomini pel qual l'home serà capaç de suportar impassible les situacions més desesperades.

4. Escepticisme

Fundat per Pirró d'Èlid. Escepticisme romà: Sext Empíric. Destaca per la seva teoria del coneixement que defensa que no es pot conèixer res d'una manera totalment certa, qualsevol pretensió de veritat és dogmàtica i iracional (només l'acord convencional permet considerar el que és vertader o fals). L'única sortida que queda, és la 'Epojé' o sortida del judici: no fer cap judici sobre la realitat, no pronunciar-se, callar (desconfiança en el coneixement, mai segur de res). En el camp de l'ètica, defensa un relativisme moral: no són possibles les valoracions objectives sobre el bé i el mal, el que és just i injust, podem acceptar com a criteri la possibilitat de manera que cada verificació particular d'una opinió argumenta la seva credibilitat.

5. Eclecticisme

Resultat d'una barreja de doctrines o teories. 'Eclego': elgir/triar. Escepticisme romà: Ciceró. Fa una síntesi entre el platonisme, l'aristotelisme i l'estoicisme.