La teoria de l'ànima segons Plató

Teoria de l’ànima: dualisme antropològic

Concepte de Plató de l’home és molt ric i complex i té una gran influència en la cultura occidental, concretament en el cristianisme. Dualisme antropològic: el cos és una presó per a l’ànima, aquest és l’autèntic ésser de l’home i és superior al cos; és un principi que ànima, dóna vida al cos i que està unida accidentalment o superficialment al cos. Plató distingeix 3 parts o funcions de l’ànima: Part racional: localitzada al cap, al cervell. Regula les funcions superiors de l’home, és a dir, el coneixement. És immortal. Part irascible o emotiva: situada al tòrax, pit. Regula les passions nobles com el valor, l’honor i també els desitjos irracionals de l’esperit humà, sentiments negatius; enveja, gelosia… És mortal. Part apetitiva o concupiscible: situada a l’abdomen, ventre. Regula les passions innobles, l’instint de supervivència i tots els plaers del cos. És mortal. Plató és influenciat per l’escola pitagòrica, que s’influencia de la religió de l’orfisme: separa el cos de l’ànima, donant més importància a l’ànima. També creu en la transmigració de les ànimes (“metempsicosi”). Procés de l’ànima: Quan morim l’ànima s’allibera parcialment del cos, ja que es reencarna en una altra forma de vida. S’anirà reencarnant successivament fins que s’alliberi totalment i torni al món ideal on pugui contemplar i gaudir de la veritat. Tot aquest procés serà possible mitjançant la “catarsi” (purificació de l’ànima) i portant una vida virtuosa, senzilla, austera, cuidant la nostra part espiritual. Després de la mort corporal l’ànima de la persona seguirà un destí diferent en funció de la conducta a la Terra. L’ànima pot escollir entre 3 possibilitats de reencarnació: 1) Ànimes dels que han portat una vida corrupta, dominada per les baixes passions. Es reencarnaran en una persona de rang inferior o un animal. 2) Ànimes dels que han viscut de forma virtuosa i despresa dels béns materials es podran reencarnar en un ésser superior i més desenvolupat. 3) Ànimes dels que han portat una vida excel·lent, pura i virtuosa, han fet tot el procés de catarsi ja que eren persones entregades a la vida intel·lectual, artística, aquestes podran escapar del cercle de les reencarnacions i accedir al món ideal.

Arguments per a demostrar la immortalitat de l’ànima:

Successió de contraris: a cada cosa li succeeix la seva contrària. El mateix passa amb els termes contraris de vida i mort, per tant a la mort li ha de succeir la vida. VIDA –MORT – VIDA. Reminiscència (“anamnesi”): saber és recordar. L’ànima té pre-existència ja que recorda les idees que va contemplar en el món intel·ligible. Si va passar de la preexistència a una existència unida al cos, és natural que torni de nou a l’estat anterior, a la pura contemplació del món de les idees en un altre tipus d’existència. PREEXISTÈNCIA – EXISTÈNCIA – POSTEXISTÈNCIA. Simplicitat: només les coses compostes de parts es poden destruir en separar-se els seus elements. L’ànima és simple, per tant, no pot morir, és immortal. Principi vital: l’ànima és un principi vital que anima, dóna vida i mou el cos, que és de per si inanimat. L’ànima sempre tindrà vida perquè és constant moviment. ÀNIMA – PRINCIPI VITAL que dóna vida – COS NO VIU – COS VIU. Mite del carro alat (Fedre o de la bellesa): compara l’ànima humana a un carro alat on les ànimes (eternes i que estan en el món ideal contemplant les idees) estan sobre un carro, conduït per un auriga (conductor) i tirat per dos cavalls; un blanc i un negre. En un moment donat el cavall negre es desboca i malgrat els esforços de l’auriga, surt del carro i cau (tot el carro) al món sensible. Per tant, les ànimes eternes es reencarnen en els cossos (món sensible) com un càstig per una falta de la seva concupiscència (deixar-se portar pels desitjos del cos). Simbologia: Auriga (conductor): part racional. Cavall blanc: tendències positives de l’home, passions nobles com el coratge i valor. Cavall negre: tendències negatives de l’home.

Ètica

Ètica eudaimonista: finalitat de l’ésser humà és busca la felicitat, es tracta d’aconseguir el bé practicant la virtut i buscant la veritat a través del coneixement. L’home purifica la seva ànima portant una vida virtuosa (ha de saber dominar les seves passions i dedicar-se a buscar el coneixement). Plató distingeix 4 virtuts fonamentals: Saviesa o prudència: conèixer cada situació el millor que es pot fer, es correspon amb la part racional de l’ànima. Fortalesa o coratge: ser capaç de dur a terme amb fermesa les decisions que hagin pres. Es relaciona amb la voluntat, amb l’ànim i es correspon amb la part irascible o emotiva de l’ànima. Temprança o moderació: Saber dominar les passions i ser moderat amb els plaers. Es correspon amb la part apetitiva o concupiscible de l’ànima. La justícia: virtut general, consisteix en l’harmonia de les 3 virtuts anteriors, cada part de l’ànima compleix la seva tasca amb la seguda harmonia. L’ànima justa és racional i sap controlar la part emotiva i concupiscible. Plató comparteix amb Sòcrates l’intel·lectualisme ètic/moral: la virtut és coneixement, aquell que coneix el bé, el practicarà, si algú fa el mal, és per ignorància. Plató considera que la majoria de la gent es mou per emocions i persegueix immoderadament els plaers, són ànimes desordenades i cal que es recondueixin. Plató es torna pessimista i finalment al diàleg “les Lleis”, explica que cal obligar a les persones a que portin una vida ordenada (racional).

Política

S’exposa en els diàlegs: “La República o de la justícia” (Plató dóna la seva visió més idealista). “El polític”. “Les lleis o de la legislació” (caràcter moderat). La República o de la justícia: “Politeia”: cultura política o formació cívica. Es refereix a com fer que els ciutadans tinguin cultura política. Pertany al període de maduresa. Extens diàleg compost de 10 llibres que tracta el tema de la justícia. L’home necessita viure en societat, es dona una correspondència o reciprocitat entre la societat i el ciutadà (ciutadà només es pot realitzar en una societat justa i a la inversa). Una societat és justa si els seus ciutadans són virtuosos. Societat grega i societat actual: a la societat antiga el bé comú i el bé particular han d’estar units, donant entre si una correlació entre els propòsits ideals del ciutadà. A la nostra societat el capitalisme fomenta l’individualisme.

Organització de la societat en tres classes socials:

La divisió del treball és deguda a les necessitats materials de les persones. Artesans o treballadors: majoria de la societat. Dedicació en activitats productives i a subministrar els medis naturals que la societat necessita (pagesos, comerciants...) “homes de bronze o ferro”. Guardians o guerrers: Dedicació a les activitats de defensa, obligació a defensar la ciutat i resoldre els conflictes dels ciutadans (policia). Homes d’argent. Governants: es dediquen a les activitats de govern. Els més savis i virtuosos han de tenir el poder. Els filòsofs són els que estan capacitats per governar, saben pensar i conèixer autènticament, ja que estan en contacte amb el món de les idees i coneixen el bé i la justícia. Han de rebre la millor educació. Els filòsofs són els que arriben a contemplar o intuir la vertadera realitat, per tant, són els que governaran de la manera més justa possible. “Homes d’or”.