L'Empirisme de John Locke: Teoria i Fonaments

L'Empirisme de John Locke

Hi ha hagut, a vegades, certes tendències a simplificar l’empirisme que han fet creure que en l’empirisme és més important l’experiència que la raó, quan en realitat el paper de la raó és importantíssim. El que realment distingeix l’empirisme del racionalisme és que l’empirisme es pregunta com s’origina i com es crea el coneixement. L’empirisme pensa que la raó s’origina amb l’experiència sensible; per tant, el valor a la raó li ve de l’experiència.

Una altra manera de simplificar l’empirisme ha estat creure que ser empirista era ser pràctic i no teòric. En tot cas, això seria ser realista. El que és cert, però, és que l’empirisme, com a teoria filosòfica, posa la pràctica per damunt de la teoria perquè els empiristes creuen que aprenem per l’experiència i que aquesta és un criteri bàsic per a la vida. En aquest sentit, hi hauria molts altres filòsofs empiristes, a part dels que pertanyen al moviment filosòfic que estem estudiant dels segles XVII-XVIII (per exemple, Aristòtil o Ockham). Entendríem així l’empirisme també com una actitud.

Dit això, podem concloure que l’empirisme té dues clares premisses:

• Que l’origen del coneixement està en l’experiència.
• Que l’edifici del pensament es construeix a partir de l’experiència com a criteri de veritat. Tot deriva de l’experiència.

Coincidències amb el racionalisme

• Recerca d’una visió basada en la raó.
• Descobriment de la subjectivitat.
• Fonamentació no religiosa.

Diferències amb el racionalisme

• Neguen les idees innates: Per a ells la raó no és autònoma ni suficient. Com a criteri de veritat tenen l’experiència.
• La veritat: No són les idees clares i distintes, sinó les idees que fabriquem a partir de l’experiència sensible.
• Coneixement sensible: És canviant, per això l’empirisme tendeix més cap a l’escepticisme que cap a una confiança en la raó dogmàtica del racionalisme. Per als empiristes, tot coneixement és provisional.
• Mètode: El coneixement no prové d’un sistema deductiu. Per als empiristes, les lleis universals s’elaboren per inducció.
• La ment: En l’empirisme la ment és secundària a l’experiència.
• Antiinnatistes: Consideren que la ment és una tabula rasa al néixer.

Les deu tesis de l’empirisme

1. L’experiència és la font i el límit del coneixement.
2. Negació de les idees innates: Tots els continguts mentals s’adquireixen.
3. Rebuig de les nocions metafísiques: Es rebutgen les nocions de substància, ànima i essència, ja que no estan fonamentades en l’experiència sensible. Per a Locke la substància existeix, però és indefinible. Per a Hume no existeix.
4. L’únic criteri de veritat és la sensibilitat: El que és concret i mesurable és real. Tot el que conec es refereix a un temps concret i és canviant; ningú no garanteix que no es donarà aquest canvi. Un empirista tendeix cap a l’escepticisme, perquè no hi ha res segur.
5. No hi ha cap criteri de veritat que pugui oferir-nos validesa absoluta i universal.
6. La veritat no està establerta de manera indubtable (excepte en matemàtiques). S’obre la possibilitat a l’escepticisme.
7. La ment recull i elabora les impressions i sensacions per a construir idees: Tot coneixement és una elaboració de la ment a partir de les experiències que rep.
8. El coneixement és una construcció a partir de l’experiència: No es pot establir com és realment el món; l’únic que sabem és que el percebem.
9. El model de ciència i mètode és l’inductiu: A partir de l’anàlisi dels casos podem passar a elaborar lleis (Hume discrepa).
10. Defensen una ètica emotivista i una política liberal: Si no hi ha coneixement cert (excepte en les matemàtiques) cal deixar plena llibertat de pensament. L’emotivisme és una moral basada en els sentiments.