Dubte hiperbòlic Descartes

Descartes (1596-1650)

2.2 EL MÈTODE

El problema que molt aviat va preocupar Descartes va ser el de la fonamentació del coneixement: com puc avançar amb seguretat en el camí del coneixement? Quin havia estat el motiu dels errors filósòfics anteriors? Si la raó humana és la mateixa, per què pot fer progressar la ciència i no la filosofía?

La resposta de Descartes és la següent: la ciència té un mètode que li permet la seguretat en el coneixement, però a la filosofia li falta un mètode adequat. És per això que Descartes proposa un mètode eficaç utilitzat pels geòmetres: introdueix el mètode matemàtic en la filosofia, per dotar la raó humana d’un criteri definitiu i inapel·lable.

Descartes està convençut que igual que els geòmetres realitzen les més senzilles operacions o les més complexes sense cap error, de la mateixa manera es pot comportar l’home en qualsevol àrea del coneixement, sempre que utilitzi el mateix mètode. Aquesta confiança de Descartes en el bon resultat del mètode es basa no tan sols en la perfecció d’aquest, sinó també en la seva concepció de la raó humana com una facultat que pot formular les qüestions més complexes i donar-los resposta.

En el Discurs del mètode del 1637, Descartes estableix les 4 regles fonamentals del seu mètode:

• Evidència (intuïció): no acceptar mai cap cosa com a vertadera sense coneixer evidentment que ho és; és a dir, evitar acuradament la precipitació, i no incloure en els judicis res més que alló que es presentés al meu esperit tan clara i distintament que jo no tingués cap motiu per posar-ho en dubte.

• Anàlisi: dividir cadascuna de les dificultats que examínés en tantes parts com fos possible i com calgués per ressoldre-la millor.

• Síntesi: Conduir per ordre els meus pensaments, començant pels objectes  més simples i més fàcils de conèixer, per a ascendir poc a poc fins als coneixements més complexos, i suposant un ordre fins i tot entre aquells que no es precedeixen per naturalesa els uns als altres

• Enumeració: fer recmptes tan complerts i revisions tan generals que arribés a estar segur de no ometre res.

2.3 EL DUBTE I LA PRIMERA VERITAT

Segons Descartes el més assenyat és qüestionar-se tots els coneixements rebuts i anar a la cerca de veritats indubtables: fa una crítica radical de tot el saber i considera no fiables tots els coneixements. És el seu famós dubte universal i metòdic, que es fonamenta en:

• La incertesa de les dades sensorials.Els sentits ens han enganyat moltes vegades, per aquesta raó Descartes dubta de totes les dades que s’originen en els sentits, dubta de la seva mà, del seu cos i de tota la realitat material del món.

• Els errors de raonament. L’ésser humà els comet sovint. Part del saber tradicional escolàstic es fonamenta en la raó i en el seu poder discursiu, però en l’època de Descartes aquest saber s’ha tornat confús i incert.

• La dificultat per a distingir el somni de la vigília. Segons Descartes, hi ha la possibilitat que tots els pensaments de l’estat de vigília siguin en realitat somnis que no reconeixem com a tals.

• La hipòtesi del geni maligne. Per tal que el seu dubte sigui universal , fins al punt d’estendre’s també a les proposicions matemàtiques, suposa l’existència d’un <<geni maligne, astut i enganyador>> que el porta a considerar com a evidents coses que no ho són.

Així doncs, res s’escapa del dubte metòdic de Descartes. Però el seu dubte no és escèptic, és un pas que es dona amb l’esperança de trobar després una veritat indubtable. I certament, el dubte cartesià s’autosupera: quan dubto, penso, i l’acció de pensar implica l’existència d’un ésser que pensa..D’aquí sorgeix la seva primera veritat inqüestionable: Si jo estic pensant, llavors també estic existint: << Penso, aleshores existeixo>>. (Cogito, ergo sum). Aquesta veritat compleix dues funcions ben determinades:

1. Justifica l’existència d’un jo pensant diferenciat del cos. El cos, percebut mitjançant els sentits, es troba sota el dubte metòdic.

2. es converteix en un principi modèlic. Tot el que sigui evident, clar i distint com aquest primer principi serà acceptat com a veritat.