Anàlisi de l'Argument Ontològic i Filosofia Medieval

L'Argument Ontològic de Sant Anselm de Canterbury

"Que Déu existeix veritablement, encara que l'insensat hagi dit en el seu cor: Déu no existeix". Resumit, l’argument parteix de la premissa que qualsevol home té en el seu pensament la idea d’un ésser respecte el qual no es pot imaginar cap de més superior. Si aquest ésser existís en realitat, clarament seria superior a l’ésser només imaginat. Per tant, dedueix que existeix un ésser per sobre del qual no es pot imaginar cap de més superior, ni en el pensament ni en la realitat.

"Que no es pot pensar que Déu no existeix". L’argument intenta justificar la necessitat de Déu per un recurs a l'infinit: com que per sobre de cada cosa, se'n pot imaginar una de més perfecte, necessàriament cal imaginar un ésser respecte del qual no se’n pugui concebre cap de major. En l’argument també s’utilitza la figura de l'insensat, que afirma que Déu no existeix. Aquesta figura no s’ha d’interpretar com a la figura d’un ateu, que s’oposa a la idea de l’existència de Déu, sinó que Sant Anselm ho fa servir com a imatge de l’home que té l’enteniment suficient per entendre el raonament, però que no se’l creu. Alguns filòsofs hi han trobat també la representació d’un pensador conceptualista o fins i tot nominalista. L’argument adquiriria una gran rellevància en els segles posteriors, especialment per la interpretació del neotomisme i de Kant. El matemàtic Kurt Gödel va fer una formalització lògica d’aquest argument, conegut com a demostració ontològica de Gödel.

La Filosofia de Pere Abelard

Considera que el fonament del coneixement estava en el dubte i el raonament precís, i que aquest s’havia de fonamentar en la lògica, ciència independent aplicable tant a la teologia com a la filosofia. Per això, en teologia fou contrari a l’aplicació arbitrària de l’argument d’autoritat i defensà que també la teologia necessitava l’anàlisi crítica i racional; enfront de la intervenció constant de Déu en el funcionament de la naturalesa, la qual cosa implica que les ciències naturals són possibles; en filosofia era nominalista i s’oposà al realisme dels universals: els universals no són coses reals, sinó predicables de diversos individus, però aquests no són predicables de res. L’universal, amb tot, no és una mera paraula, perquè cada universal és una manera real de ser de certs individus. L’universal sorgeix quan, per abstracció, considerem la manera de ser comuna a una pluralitat d’individus sense tenir-ne en compte les individualitats.

L’Aristotelisme d'Averrois

Considera que el fonament del coneixement estava en el dubte i el raonament precís, i que aquest s’havia de fonamentar en la lògica, ciència independent aplicable tant a la teologia com a la filosofia. En teologia fou contrari a l’aplicació arbitrària de l’argument d’autoritat i defèn