Epistemologia: Teories del Coneixement i la Veritat

Problemes del Coneixement

La teoria del coneixement o epistemologia és la part de la filosofia que reflexiona sobre què és el coneixement, quins són els seus límits i quines bases de coneixement hi ha. El coneixement planteja greus interrogants als quals la filosofia vol donar resposta: Què és la veritat? Quin és l'origen del coneixement? I els seus límits? Què és el que podem conèixer? Coneixem la realitat tal com és? Quina és la seva naturalesa? Què és conèixer? Quina diferència hi ha entre coneixement, opinió, creença…? Com és possible aquest coneixement?

La paraula veritat té dos sentits:

1. Per referir-se a coses o fets: aquí la paraula veritat pot ser substituïda per “autèntic” o “original”.
2. Per referir-se a proposicions que parlen sobre coses i fets.

Aquest segon sentit de la veritat és el que interessa a l'epistemologia. Les principals teories sobre la veritat són:

1. Veritat com a Correspondència

(Concepció clàssica de la veritat) Diu que una proposició és vertadera quan es correspon amb els fets que aquesta descriu o explica. La veritat apareix quan pensament i realitat concorden. Un defensor d’aquesta concepció era Aristòtil.

Aquesta teoria tenia algunes dificultats:

1. Hem de saber què és un fet.
2. Els pensaments són coses abstractes i els fets no ho són.
3. S’han de tenir en compte les paradoxes (argumentació que ens porta a conclusions falses a partir de premisses considerades com a vertaderes mitjançant un argument considerat correcte).

2. Concepció Semàntica de la Veritat

És una matisació de la concepció anterior. Diu que una proposició és vertadera si descriu com és efectivament la realitat; aquesta teoria permet evitar les paradoxes mitjançant els conceptes de llenguatge-objecte i metallenguatge. Quan parlem de llenguatge-objecte és aquell llenguatge que utilitzem per parlar dels objectes o la realitat; en canvi, el metallenguatge és el llenguatge que utilitzem per parlar del propi llenguatge.

3. Veritat com a Coherència

La veritat d’una proposició és la coherència d’aquesta amb un conjunt d’altres proposicions amb les quals està relacionada. La coherència, però, no té l'última paraula. Un argument en contra d’aquesta teoria seria el següent: Per què aquestes últimes proposicions són vertaderes? Perquè són coherents amb unes altres; però i aquestes altres, per què són vertaderes? Perquè són coherents amb unes altres.

*Problema: el procés no pot ser indefinit, hi ha d’haver proposicions que siguin vertaderes per una altra raó que no sigui la coherència. Per tant, la coherència no és suficient per a la veritat.

4. Veritat com a Utilitat

Una proposició vertadera és útil perquè funciona per obtenir un fi.

Paradoxes

Es poden definir com a afirmacions que ens porten a conclusions contradictòries. N’hi ha de dos tipus:

1. Lògiques.
2. Semàntiques.

2.1 Paradoxa del Mentider

Menteixo. La pregunta que hem de respondre és: Menteixes quan dius que menteixes? Independentment de la resposta sempre serà una contradicció. La pregunta que hem de respondre és: Qui expressa aquesta afirmació diu una veritat o una mentida?

2.2 Paradoxa de Russell (la del Barber)

En l'única barberia d'un poble hi havia un cartell on es podia llegir: “Afaito només a tots els del poble que no s’afaiten a ells mateixos”. La pregunta que hem de respondre és: Qui afaita al barber?

2.3 Paradoxa de Protàgores

Protàgores té un alumne molt bo i entre els dos acorden que mentre estudiï amb ell no haurà de pagar el cost dels estudis, però que quan sigui advocat i guanyi el seu primer cas li haurà de pagar la quantitat que li degui. Un cop acabats els estudis, l’alumne no exerceix d’advocat i no retorna el deute. Protàgores el denuncia. Protàgores diu: “Si la sentència m’és favorable, hauré de cobrar de l’estudiant i si m’és desfavorable, també, ja que ell haurà guanyat el seu primer cas”. L’estudiant diu: “Si jo guanyo, no hauré de pagar-li res i si el perdo, tampoc perquè no hauré guanyat el meu primer cas”.

Terminologia

Les proposicions poden ser:

1. Analítiques

Proposicions necessàriament vertaderes i impossible que siguin falses.

2. Sintètiques

Diuen alguna cosa nova; són informatives. No són necessàriament vertaderes. La relació entre subjecte i predicat no és necessària: és contingent, la seva negació és possible. Hem de recórrer a l’experiència i no al concepte.

També poden ser:

3. A priori

El coneixement que s’obté prové de la raó, sense necessitat de recórrer a l’experiència.

4. A posteriori

El coneixement que s’obté prové de l’experiència i mitjançant la informació que ens proporcionen els sentits.

Per tant, les proposicions poden ser: Proposicions analítiques a priori i Proposicions sintètiques a posteriori. Quan parlem de veritats formals, parlem de proposicions analítiques a priori i quan en parlem de veritats fàctiques, ho fem de proposicions sintètiques a posteriori.

Les dues branques essencials d’una teoria serien:

1. Epistemològiques o del coneixement.
2. Ètiques o morals (estudi de la conducta).

Per accedir-hi a les epistemològiques:

1. Raó.
2. Experiència.

La Possibilitat del Coneixement

Hi ha teories que el posen en dubte, d'altres que neguen la possibilitat d’obtenir el coneixement:

1. Relativisme

Defensen que la veritat és relativa, ja que depèn de molts factors com la cultura, l’època històrica, la zona geogràfica i personalment. Té diversos graus:

1.1 Radical

No accepten ni la ciència.

1.2 Moderat

Accepten l’existència de veritats parcials.

*Conclusió: el relativisme no nega absolutament la veritat, però sí la veritat absoluta; ja que depèn de molts factors.

2. Escepticisme

Nega l’existència de la veritat; defensa que és impossible tenir un coneixement del tot cert del que és el món exterior o la realitat. Hi ha tipus:

2.1 Total

No hi ha cap mena de coneixement.

2.2 Parcial

El dubte es limita a determinats camps dels coneixements.

L’Origen del Coneixement

Podem parlar de diferents fonts del coneixement:

1. Coneixement Sensible o Empíric

Ho obtenim pels sentits a partir de l’experiència, l’observació i l’experimentació. L’empirisme és molt influent sobretot en l’època moderna. En l’edat moderna: John Locke, George Berkeley, David Hume i John Stuart Mill.

2. Coneixement Racional

La raó és l'única via de coneixement de la realitat. Època clàssica: Plató. Època clàssica – moderna: Descartes, Spinoza, Leibniz.

3. Coneixement Sensible i Racional

Podem veure com en les ciències de la naturalesa es combinen les dades que proporcionen els sentits i l’organització racional d’aquestes dades. Època clàssica: Aristòtil, Kant, Galileu.

4. Coneixement Intuïtiu

No prové ni dels sentits ni de la raó, sinó de sensacions interiors i presentiments.

Abans de saber què és el coneixement cal fer una diferenciació entre saber i conèixer:

Conèixer implica contacte directe i personal entre el subjecte i l’objecte.

Saber és indirecte i implica tenir raons que justifiquin el que saps. Allò que coneixem o sabem és una proposició o coneixement/saber proposicional.

Hi ha tres condicions del coneixement:

1. Creure en la proposició.
2. Tenir raons que ho justifiquin.
3. Que sigui vertader.

Si falta una de les tres condicions aleshores ja no parlem de coneixement. Si falta la segona, no parlem de coneixement sinó d’encert. Si falta la tercera, no parlem de coneixement sinó de creença racional. Si falten la segona i la tercera, parlem de creença o opinió.

T11: L'Existencialisme al Segle XX

Al segle XX, apareix el moviment existencialista caracteritzat per preocupar-se del paper de l’ésser humà en el món i en la història. Es plantegen el sentit de l’existència.

Els temes que tracten:

• La llibertat personal.
• La realitat individual.

La ciència havia deixat de banda aquests temes, ja que ha estudiat a l’individu des d’una perspectiva sobretot biològica. Per ells, l’home no és un objecte sinó el subjecte en el món creador de si mateix, ja que és ell mateix qui va crear la seva pròpia vida; vida que no està ni escrita ni determinada. Aquesta llibertat, pel sol fet de no estar determinats, li provoca angoixa, ja que com a resultat d’aquesta llibertat, l’home ha de ser responsable de la seva pròpia vida.

Què Sóc?

Tot i els avenços en el coneixement gràcies a la ciència, queda pendent una incògnita: el coneixement del nostre propi jo, la naturalesa de l’ésser humà. La tradició ens ha parlat de cos – ànima i de totes dues coses. El que sí que podem afirmar és que existim, però quina és la naturalesa d’això que existeix? Quina és la relació entre cos i ànima? Ja des dels primers filòsofs grecs van voler donar resposta a aquestes preguntes; el resultat ha estat dues postures contraposades: el monisme materialista i el dualisme.

Descartes, que era racionalista, va dir “Cogito ergo sum” (“Penso, per tant existeixo”), ja que volia buscar un mètode filosòfic. Com que ell era racionalista criticava l’empirisme, com que experimenta fa errors; per fer errors s’ha de pensar i per pensar s’ha d’existir.

El Tipus de Ment

Descartes deia que qui tenia ment eren els animals, els quals posseïen llenguatge: els humans. La resta d’animals no humans, al no tenir llenguatge, els considerava igual que els autòmats. Avui dia, però, hi ha científics que pensen que els animals, en alguns graus, posseeixen ment. També, però, podem veure com han aparegut màquines o robots que posseeixen sensacions, memòria i que poden arribar a deduir. Un dels processos de l’activitat mental, a part de l’observació, el record, de creure, hi ha la intel·ligència. Podem parlar tant d’intel·ligència animal, humana i de la intel·ligència artificial, aquella dels ordinadors i robots.

Podem parlar de tres tipus de processos mentals:

1. Processos Mentals-Cerebrals

Són propis dels animals vertebrats i éssers humans.

2. Processos Fisicomentals (però no Cerebrals)

Són propis a les màquines.

3. Processos Anímics o Espirituals

Són propis només dels éssers humans (autoconsciència, la lliure voluntat i el projecte vital).

4. Autoconsciència

Ser conscient d’un mateix; va més enllà de ser conscient.

5. Lliure Voluntat

Capacitat de prendre lliures decisions, que no estan sotmeses a la nostra biologia.

6. Configuració del Projecte Vital

Som capaços de decidir quan volem fer alguna cosa.

Cos i Ànima

El terme “cervell” es refereix a un òrgan del sistema nerviós, per la qual cosa la seva última referència és la dimensió corporal humana; amb el terme “ment” es pretén anomenar aquesta altra dimensió intel·lectual, afectiva, volitiva, psíquica, espiritual, que també tenim les persones.

Cervell i Ment

És l’activitat del cervell la que origina el nostre psiquisme, o el cervell és un instrument del qual se serveix una entitat superior que anomenen “la ment”? Les creences tradicionals plantegen moltes preguntes sobre aquesta qüestió:

1. Els avenços de la intel·ligència artificial comparen el cervell humà amb un ordinador potentíssim, que algun dia serem capaços de construir.
2. “La ment” no serà únicament una manifestació del cervell que ja estava recollida en la informació que hi ha en els nostres gens.
3. Les diferents creences, religioses, agnòstiques i atees, segueixen fent que ens preguntem si és possible o no l’existència d’una ànima.

Teories sobre el Cervell i la Ment

1. Les que expliquen el psiquisme humà com una conseqüència del cervell tan desenvolupat que tenim els éssers humans => monisme materialista.
2. Les que afirmen que l’ésser humà, a més de la matèria del cos, posseeix un principi extracorporal i immaterial, que comunament s’anomena “ànima” i sense la qual no es pot explicar l’acció humana => dualisme.
3. Les que van més enllà de les explicacions materialistes i dualistes.

Teories Monistes Materialistes

Iniciat per Demòcrit en el segle V a.C. i Epicur en el segle III a.C., que consideren que els processos mentals s’expliquen únicament per la base material, localitzada en el cervell. Algunes són les següents:

1. Materialisme Fisicalista o Fisicalisme

Afirma que les activitats mentals són simples processos fisicoquímics. Els qui s’hi oposen l’anomenen “reduccionisme fisicalista” per subratllar que s’està cometent una simplificació excessiva. Una altra forma de fisicalisme és el materialisme cibernètic, segons el qual el cervell no és sinó un ordinador complicat.

2. Materialisme Emergentista

Altres investigadors consideren que el que és mental no es redueix a allò que és físic, però sí que emergeix evolutivament del que és físic. La matèria és quelcom dinàmic que arriba a articular-se en diversos nivells:

1. El fisicoquímic.
2. El biològic.
3. El mental.

Teories Dualistes

1. Dualisme Platònic

L’ésser humà està compost de cos i ànima, però aquesta unió és un simple accident. En realitat, l’ànima és immortal i immaterial i ja existia abans d’unir-se al cos, de manera que el veritable ésser humà “és la seva ànima”. La seva funció més pròpia és el coneixement. L’ànima tendeix a apropar-se al món de les idees. El cos és material i mortal: una presó en què l’ànima està tancada durant aquesta vida.

2. Hilemorfisme

Aristòtil mantenia que l’ànima i el cos són dos principis complementaris i inseparables d'una única realitat, la de l’ésser humà. Aquest distingeix dos principis substancials, però subratlla que només es poden separar en la imaginació, mentre que en la realitat sempre van units. La matèria (hyle) no pot existir sense una forma (morphé) determinada, d’aquí el nom: hilemorfisme. El cos és la base material i l’ànima és la forma substancial de l’ésser humà. Com que ànima i cos no poden existir sinó estan l’una amb l’altre, resulta molt difícil mantenir que l’ànima és immortal. Per solucionar-ho, Aristòtil va defensar una teoria complexa segons la qual els éssers humans posseïm un nous (ment, intel·lecte) dotat d’una funció superior, anomenada intel·lecte agent.

3. Dualisme Cartesià

L’influent filòsof Descartes va mantenir un dualisme radical a partir dels coneixements científics del Renaixement i d’una confiança absoluta. Descartes afirma que l’ésser humà està compost per la unió de dues substàncies completament diferents: el cos, substància extensa; l’ànima, substància pensant, i Déu, substància divina.

4. Dualisme Interaccionista

Les seves idees són les següents:

1. Ment i cervell són dues realitats diferents.
2. Hi ha fets que reclamen una ment autoconscient. (Cada cos té les seves experiències).
3. Per si sol, el cervell és insuficient per donar raó dels fenòmens mentals.

La interacció entre el que és físic i el que és mental passa en l’escorça cerebral.

Més Enllà del Monisme i el Dualisme

1. Interaccionisme Emergentista

Afirma l’existència d’actes mentals i la seva peculiaritat essencial, amb la qual cosa s’apropa al dualisme. També afirma que la ment és un producte evolutiu emergent del cervell, amb la qual cosa també s’acosta al monisme. Existeixen tres mons que interactuen entre si, formant l’ésser humà:

El món 1, format pels cossos físics observables.

El món 2, el món dels estats mentals.

El món 3, format pel conjunt dels productes de la ment humana.

2. Estructurisme

És la teoria segons la qual el concepte d’”estructura” és més adequat que el d’“emergència” per descriure la relació entre el que és físic i el que és mental. És més ajustat dir que la ment “s’estructura des del cervell”. L’acció de veure i la de sentir, el moviment en l’espai o la parla, són accions regides per parts del cervell localitzables; el pensament, l’autoconsciència, l’exercici de la llibertat i la creació intel·lectual i artística, en canvi, només es poden explicar pel conjunt.