Variació lingüística: històrica, geogràfica, social i estilística

Variació històrica

Són diferents moments que ens permeten fer una descripció de com és la llengua en aquell moment i com van evolucionant al llarg del temps. Així doncs, es basa en fer uns talls que ens permeten la descripció de la llengua en un moment determinat. Per exemple, amb la llengua catalana, podriem fer un estudi de la situació de la llengua abans de R.Llull i trobariem tres moments ben clars preliteraris: el llatí amb paraules catalanes (S IX); el català amb paraules llatines i el català (amb alguns llatinismes, rossellonès…) (S XII)- Homílies d’Organyà.

Per tant, segons l’àmbit geogràfic del text, trobarem algún llatinisme i, és possible que, si no hi ha llatinisme sigui una influència del rossellonès.

A més, si agafem el català del S XV de la Cancelleria Reial, trobaríem un català amb una sintaxi que imita el llatí amb el verb al final de la frase i molts cultismes (paraules agafades directament del llatí). Però si fem un estudi del català del S XVIII, trobarem que la llengua està plena de castellanismes i grafies castellanes, com chocolata per xocolata.

Variació geogràfica

Totes les llengües presenten unes diferències fonètiques, morfològiques i lèxiques, repartides pel territori on es parla aquesta llengua. Fins ara, quan parlàvem de dialectes, ens referíem a aquesta variació geogràfica; però avui dia, es parla de dialectes per referir-nos a qualsevol tipus de variació (històrica, geogràfica, estilística…). A més, dins la llengua catalana trobem una primera divisió entre un bloc d parlants occidentals i un altre bloc oriental.

Són dialectes occidentals: l’andorrà; el parlà d yeida; la franja d’Aragó i el valencià; mentre que els dialectes orientals són: el rosseyonès, el gironí, el barceloní, el tarragoní i el balear. En aquest últim encara podem trobar diferències com que dins al balear podem trobar el majorquí, el menorquí i l’eivissenc; i fins i tot, podriem trobar microdialectes, com el parlar d ponent d’Eivissa (Sant Antoni) i la resta d l’iya (Vila, Sta. Eulari, Joan…). Aquests microdialectes, es distribueixen formant unes àrees que es delimiten amb unes línies imaginàries que es diuen “isoglosses”.

Continuant amb els dialectes principals, empraren elements lingüístics per parlar de diferents dialectes:

• la pronunciació de la “a i e” àtones, on dins el bloc occidental es conserva d’una manera clara, és a dir, mestre-mestra; mentre que a l’oriental, es confonen amb una “e neutra”, de manera que s’ha de posar un article davant per saber si és masculí o femení.
• la pronunciació de la “o” i la “u” àtones, ja que els parlars occidentals conserven la “o” àtona, com “carro”; mentre que els parlars orientals pronuncien la “u” àtona, excepte el majorquí que també fa com el valencià.

Variació social

La variació social es refereix primer: al grau de cultura, amb tots els argots i llenguatges tècnics, com el lèxic de la construcció; segon: als grups socials culturals, on apareix la paraula argot (de la delinqüència). I tercer: l’edat, ja que és evident que hi ha tota una evolució de l’edat de la persona que té unes característiques pròpies de cada edat. Així doncs, podríem fer una caracterització del llenguatge dels infants o adquisició del llenguatge i un diccionari amb el llenguatge estudiantil, per exemple, amb l’abreviació dels noms de les matèries. Per altra banda, hi ha que parlar de la variació de sexe encara que la llengua no té sexe; però independentment del sexe hi ha un to distint en els homes que en les dones i això té a veure amb la distribució de la laringe, de la falange i la tràquea perquè alguns aspectes de les cultures de les persones es projecten damunt de la llengua. Per tant, el llenguatge no té sexe i el que veiem és el projectar estereotips, classes o paraules sobre les zones, que si són sexistes.

Variació estilística

La variació estilística és aquella condicionada per les intencions i funcions del text, on apareixen tots els llenguatges, com el científic o el publicitari. Així doncs, cadascun d'aquests llenguatges té una funció ben particular i es pot caracteritzar de manera que es distingeix dels altres, com el llenguatge periodístic, que té subgèneres com la notícia o l’opinió, el llenguatge científic, que té un llenguatge tècnic i precís (denotatiu), que el diferencia del llenguatge poètic, caracteritzat per la seva ambigüitat (connotatiu).