Variació Lingüística del Català: Dialectes i Sociolingüística

La Variació Lingüística: Conceptes Clau

La variació és una propietat essencial de totes les llengües vives. Una varietat lingüística és un conjunt de trets lingüístics (fonètics, morfològics, sintàctics, lèxics) que concorren en un determinat grup de parlants o en una determinada situació d'ús.

El terme varietat engloba el significat del terme dialecte i del mot registre. D’una banda, el terme dialecte és sinònim —en general— de varietat, però més concretament de varietat diatòpica, condicionada per la situació geogràfica. D’altra banda, el mot registre és sinònim de varietat diafàsica, condicionada per la situació comunicativa. Els registres, per tant, depenen de les situacions d'ús, dels contextos en què es produeix la comunicació lingüística.

Dimensions de la Variació Lingüística

Els factors que condicionen la variació poden ser de dues classes: uns tenen a veure amb les característiques dels parlants i uns altres amb les característiques de la situació en què es produeix la comunicació. La primera classe, la que es relaciona amb els usuaris, se sol anomenar variació dialectal. Es pot enfocar aquesta variació en quatre dimensions:

• Variació geogràfica o diatòpica: Determinada per l’espai.
• Variació temporal o diacrònica: Determinada pel temps.
• Variació social o diastràtica: Determinada pel grup social.
• Variació diafàsica: Determinada per la situació comunicativa (registres).

Variació Geogràfica o Diatòpica

La variació geogràfica o diatòpica ve determinada per l’espai. És a dir, entre persones procedents de diferents llocs del mateix domini lingüístic hi ha diferències en l’ús d’una mateixa llengua com a conseqüència de l'aïllament i de la falta de contacte. Per tant, com més feble sigui la interacció lingüística dins un territori, més intensa serà la variació. D’aquestes variacions en resulten les varietats geogràfiques; per exemple, un castellanoparlant de Múrcia i un de Badajoz emprarien diferents varietats geogràfiques del castellà.

Variació Temporal o Diacrònica

Si entre persones de diferents èpoques o generacions hi ha diferències en l’ús d’una mateixa llengua, parlem de variació temporal o diacrònica, ja que ve determinada pel temps. D’aquesta variació en resulten les varietats temporals; per exemple, un angloparlant del segle XIX i un del segle XXI usen diferents varietats temporals.

Variació Social o Diastràtica

La variació social o diastràtica ve determinada pel grup social al qual pertany el parlant. Entre persones que pertanyen a grups socials diferents hi ha diferències en l’ús d’una mateixa llengua i d’aquesta variació en resulten, per tant, les varietats socials. Per exemple, un capellà i un al·lot jove no parlarien de la mateixa manera i per tant, emprarien diferents varietats socials.

Variació Diafàsica o Registres

Finalment, hi ha diferències en l’ús d’una mateixa llengua depenent de la situació comunicativa en què es trobin els parlants. Aquesta variació s’anomena diafàsica i d’ella en deriven els registres. L’existència de diferents registres (col·loquial, literari, científic, etc.) està condicionada pel tema, el canal, la intenció (convèncer, disculpar-se...) i el nivell de formalitat. Els registres es realitzen a través de varietats (el registre col·loquial es materialitza en les diferents varietats geogràfiques: no són iguals, per exemple, el registre col·loquial de Menorca i el de Lleida); les varietats, per altra banda, es combinen de maneres diverses en els individus. Finalment, en una posició intermèdia entre el registre col·loquial, el literari i el científic hi hauria els registres formals neutres, que són els relacionats amb la comunicació pública generalitzada (molt lligat a l’estàndard).

El Català: Domini Lingüístic i Dialectes

El domini lingüístic del català està dividit en quatre estats diferents: Espanya (Catalunya, gran part del País Valencià, les Illes Balears, la Franja de Ponent i el Carxe), Andorra, França (Catalunya del Nord) i Itàlia (l'Alguer). A més, el domini lingüístic presenta certa homogeneïtat, ja que hi ha poca variació interna. La diversitat de la llengua és sovint el resultat de canvis relativament moderns, com la manca d’interrelació entre les zones del seu domini lingüístic, la separació en províncies o estats i la manca d’unitat administrativa (la qual cosa impossibilita la consolidació d’una llengua estàndard).

Divisió Dialectal del Català: Oriental i Occidental

Les variacions geogràfiques més sistemàtiques no es donen seguint una divisió política o administrativa, sinó delimitant verticalment el domini lingüístic en dos grans blocs: el català oriental i el català occidental. Aquesta delimitació es basa sobretot en trets fonètics i gramaticals. El 1861, el filòleg M. Milà i Fontanals proposà aquesta divisió en dues grans zones dialectals a partir de trets com ara la neutralització de les a/e àtones i de les o/u àtones, fenòmens que tenen lloc en català oriental però no en català occidental.

Dins de cada bloc dialectal encara es poden considerar alguns dialectes i subdialectes en zones on els parlants comparteixen uns trets lingüístics que els distingeixen de la gent d’altres indrets.

Dialectes del Català Occidental

• Nord-occidental o lleidatà
• Valencià

Dialectes del Català Oriental

• Rossellonès (propi de la Catalunya del Nord)
• Català central (dit així per la posició geogràfica centrada d'aquest dialecte)
• Balear
• Alguerès (circumscrit a la ciutat sarda de l'Alguer, repoblada per famílies catalanes al segle XIV)

Classificació Històrica dels Dialectes Catalans

Des d'un punt de vista històric, podem classificar els dialectes del català en constitutius i en consecutius.

• Els dialectes constitutius (català central, català nord-occidental i català septentrional) deriven de l'evolució del llatí.
• Els dialectes consecutius (balear, valencià i alguerès) són el resultat de l'evolució de la llengua catalana exportada a aquests llocs a causa de l'expansió territorial.

La Fluïdesa dels Dialectes

Finalment, cal dir que els dialectes no són compartiments hermètics. Quan diem que un tret lingüístic és característic d'un determinat dialecte, volem dir que és un tret predominant al territori, tenint en compte que segurament no hi té un abast geogràfic total i que és probable que el trobem en altres zones del domini lingüístic. Per exemple, l’article salat és considerat un tret característic del balear, però no és utilitzat a tots els municipis de les Illes. A Pollença, per exemple, no s’utilitza i en canvi, sí és utilitzat en alguns indrets de la Costa Brava.

Conceptes Sociolingüístics Relacionats

La Mitificació del Bilingüisme

El bilingüisme es podria dir que és un mite, ja que serveix per afavorir uns interessos, però al cap i a la fi no serveix per explicar cap fenomen sociolingüístic que s’hi adapti plenament. El bilingüisme social és el que porta confusió, ja que teòricament hauria de ser bidireccional, on els parlants de L1 i L2 parlessin també l’altra llengua, i així no hi hauria conflictivitat lingüística. Però el que passa és que en una comunitat hi ha dues llengües, L1 i L2, i hi ha parlants de L1 (tots bilingües amb L2), alguns parlants de L2 que són bilingües amb L1, i finalment parlants de només L2. Això provoca que finalment L2 sigui la llengua majoritzada i es sobreposi a L1. Per tant, el bilingüisme afavoreix la llengua dominant i perjudica la dominada. I les persones que són partidaris del bilingüisme volen l’unilingüisme. Un altre cas de bilingüisme és la diglòssia, que és un procés en què una varietat lingüística estandarditzada alterna amb una de no estandarditzada, i on la primera s’empra en usos formals i la segona en usos col·loquials. Hi ha un equilibri no conflictiu entre les dues llengües, i es pot anomenar diglòssia si hi ha un canvi aparent i perceptible pel parlant quan fa un canvi entre la llengua estàndard i l’altra. És una situació que no es dona en la llengua catalana.

El Conflicte Lingüístic

El bilingüisme es podria dir que és un mite, ja que serveix per afavorir uns interessos, però al cap i a la fi no serveix per explicar cap fenomen sociolingüístic que s’hi adapti plenament. El bilingüisme social és el que porta confusió, ja que teòricament hauria de ser bidireccional, on els parlants de L1 i L2 parlessin també l’altra llengua, i així no hi hauria conflictivitat lingüística. Però el que passa és que en una comunitat hi ha dues llengües, L1 i L2, i hi ha parlants de L1 (tots bilingües amb L2), alguns parlants de L2 que són bilingües amb L1, i finalment parlants de només L2. Això provoca que finalment L2 sigui la llengua majoritzada i es sobreposi a L1. Per tant, el bilingüisme afavoreix la llengua dominant i perjudica la dominada. I les persones que són partidaris del bilingüisme volen l’unilingüisme. Un altre cas de bilingüisme és la diglòssia, que és un procés en què una varietat lingüística estandarditzada alterna amb una de no estandarditzada, i on la primera s’empra en usos formals i la segona en usos col·loquials. Hi ha un equilibri no conflictiu entre les dues llengües, i es pot anomenar diglòssia si hi ha un canvi aparent i perceptible pel parlant quan fa un canvi entre la llengua estàndard i l’altra. És una situació que no es dona en la llengua catalana.

Actituds, Valors i Normes Lingüístiques

El bilingüisme es podria dir que és un mite, ja que serveix per afavorir uns interessos, però al cap i a la fi no serveix per explicar cap fenomen sociolingüístic que s’hi adapti plenament. El bilingüisme social és el que porta confusió, ja que teòricament hauria de ser bidireccional, on els parlants de L1 i L2 parlessin també l’altra llengua, i així no hi hauria conflictivitat lingüística. Però el que passa és que en una comunitat hi ha dues llengües, L1 i L2, i hi ha parlants de L1 (tots bilingües amb L2), alguns parlants de L2 que són bilingües amb L1, i finalment parlants de només L2. Això provoca que finalment L2 sigui la llengua majoritzada i es sobreposi a L1. Per tant, el bilingüisme afavoreix la llengua dominant i perjudica la dominada. I les persones que són partidaris del bilingüisme volen l’unilingüisme. Un altre cas de bilingüisme és la diglòssia, que és un procés en què una varietat lingüística estandarditzada alterna amb una de no estandarditzada, i on la primera s’empra en usos formals i la segona en usos col·loquials. Hi ha un equilibri no conflictiu entre les dues llengües, i es pot anomenar diglòssia si hi ha un canvi aparent i perceptible pel parlant quan fa un canvi entre la llengua estàndard i l’altra. És una situació que no es dona en la llengua catalana.