Vicent Andrés Estellés: aportacions, temàtiques i mètrica | Anàlisi de Llibre de meravelles

Aportacions d'Estellés al gènere poètic

2.- Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic (150 paraules).

La prolífica obra de Vicent Andrés Estellés fa difícil parlar d’un estil únic del poeta. Amb tot, la llengua literària d’Estellés es forja a partir de tres components sovint indestriables: la tradició clàssica (especialment la valenciana), la llengua normativa del segle XX i, l’element més impactant, l’aportació del valencià col·loquial de l’Horta de València. En aquest sentit, el poeta reivindica per al llenguatge poètic una sèrie de mots antipoètics (exabruptes, vulgarismes, falques, expressions i frases populars...).

Un element interessant de la poesia estellesiana és l’aparició en el poema d’unes persones gramaticals amb les quals el lector ben prompte es familiaritza. Molt sovint el jo poètic és un jo impúdic amb el qual és fàcil d’identificar el poeta mateix, molt semblant al jo que utilitzava Ausiàs March. És un jo que, ací i allà, ens dona pistes de la biografia de l’escriptor.

En una obra tan extensa com la d’Estellés, l’oferta de formes, tons i estructures també és ben àmplia. Hi trobarem des de les tirallongues d’alexandrins fins a les formes breus de l’haiku, el sonet i el poema en prosa. Així mateix, entre els seus versos s’amaguen distints moments temperamentals del poeta: el to cívic, insubornable, del poeta que esdevé consciència col·lectiva; el to queixós de qui se sap víctima de les circumstàncies; el to humorístic; el to obscè, sovint pornogràfic. Però, sobretot, sobreïx el to evocador (de fet, el mot evoque és un dels més recurrents en la poesia estellesiana). Estellés vol, a través dels seus versos, salvar de l’oblit tot el que ha viscut, el que hem viscut. La seua poesia és sovint un inventari de llocs concrets i de petits fets quotidians que, units, componen l’existència.

Jugant amb aquesta paleta de tonalitats i amb els canvis de registre lingüístic, Estellés busca sorprendre el lector i trencar-li les expectatives.

Temàtica de «Els amants» i Llibre de meravelles

4.- Quina temàtica pròpia de Llibre de meravelles es veu en el fragment del poema «Els amants»? Quines altres temàtiques són característiques d’aquesta obra? (75–80 paraules)

La temàtica del poema és amorosa, com indiquen el títol i l'epígraf d'Ausiàs March, que assenyala el tipus d'amor passional reivindicat pel jo poètic. La passió amorosa viscuda en el passat (recuperada puntualment en el present) es caracteritza per la ferocitat i la carnalitat i contrasta amb la castedat (López-Picó), amb l’amor idealitzat (Petrarca), amb l’amor intel·lectual (Riba) i amb l’amor romàntic (Bécquer). A més, també hi ha dues línies temàtiques bàsiques pròpies de Els amants: la poesia de la quotidianitat i la poesia existencial.

Altres autors rellevants en el context

5.- Quins altres autors o autores destaquen en el context d’escriptura de Llibre de meravelles (mínim 2 autors/es)? Aporta dades sobre la seua escriptura (75–80 paraules).

Salvador Espriu és, amb Pere Quart, un dels autors fonamentals del realisme poètic modern. La seua obra, sòbria i profunda, reflexiona sobre la vida, la mort i un univers mític personal. Espriu estableix un compromís ferm amb el seu poble en temps de persecució política, i el redreça mitjançant la salvaguarda i l’enaltiment de la llengua. La pell de brau (1960), un dels llibres fundacionals, està compost de cinquanta-quatre poemes que analitzen la Guerra Civil de Sefarad (el nom hebreu de la península Ibèrica) i plantegen la necessitat i l’esperança d’una convivència pacífica.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929–2003) és, pel seu estil clar i entenedor, un dels poetes més estimats i llegits de la literatura catalana. La seua obra es pot classificar en tres etapes: la primera, de poesia realista i compromís social (La fàbrica, El poble); la segona, més intimista i simbòlica a partir dels anys setanta, quan comença a patir esclerosi múltiple; i la tercera, a partir dels anys vuitanta, on recobra una veu poètica amb voluntat de viure el futur en poemaris d tema amorós, com Estimada Marta (1978) i L’àmbit de tots els àmbits (1985).

Anàlisi mètrica de «No escric èglogues»

6.- Analitza la mètrica d’aquest fragment del poema «No escric èglogues». És aquesta la mètrica dominant en Llibre de meravelles? Hi ha altres formes mètriques en els poemes seleccionats d’aquest llibre? Raona la resposta. (75–80 paraules)

El poema té 45 versos alexandrins, cesurats 6+6, sense organització en estrofes ni rima. L'estructura il·lativa —manifesta en l'encadenament de dos eixos temporals—, construïda sobre la repetició del vers "No hi havia a València dues cames com les teues", que fa progressar el poema, és característica del Llibre de meravelles.

Sí, la mètrica dominant de la majoria dels poemes són els versos alexandrins.

Tanmateix, hi ha altres formes mètriques; per exemple, en el poema Teoria i pràctica de la flor natural s’alternen versos decasíl·labs i versos tetrasíl·labs, o en Propietats de la pena hi ha versos octosíl·labs.

Característiques bàsiques de la poesia actual

3.- Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual (150 paraules).

A finals dels anys setanta la poesia realista conviu amb una poesia simbolista i experimental. Contribueixen a això tres circumstàncies destacades: la recuperació de Josep Vicenç Foix i la seua obra; l’aparició d’Els miralls (1970), de Pere Gimferrer; i la publicació de Poesia rasa (1970), de Joan Brossa. Es reivindiquen autors fonamentals com Gabriel Ferrater, Josep Carner, Espriu, Estellés o Pere Quart (Joan Oliver).

Característiques d’aquesta poesia:

• El poema no conta res narrativament; no té argument i crea un món propi que dóna sentit al text.
• La poesia és rebel, transgressora i connectada amb les avantguardes (simbolisme, surrealisme), sovint fora de la lògica convencional.
• La poesia suggereix i evoca, més que explicar explícitament.
• De vegades la poesia esdevé hermètica: el poeta indaga en la seua subjectivitat, sovint amb registres onírics.
• Hi ha un desig de trencar amb la poesia anterior, l’exaltació de la dissidència, la modernitat i l’universalisme.

Tendències de la poesia: postguerra fins als 70

1.- Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70 (150 paraules).

Cap als anys 50 apareixen les primeres editorials i revistes literàries valencianes en la nostra llengua. Sobre els poetes influïa l’angoixa vital dels existencialistes francesos (Albert Camus, Jean-Paul Sartre). Alguns poetes locals, l’anomenat "grup poètic de postguerra" (1943–1960), d’arrel simbolista, tenen en comú aquestes característiques: allunyament de la realitat, tractament de temes com el dolor, la mort i l’absurd, punts de vista religiosos o humanistes, i una poètica hermètica amb abundància de metàfores i símbols. Pertanyen a aquest grup Xavier Casp, Joan Valls, Matilde Llòria i, tal vegada, Joan Fuster.

A partir dels anys 60 apareix una nova poesia inspirada en el marxisme, que podem anomenar realista. Se’n destaquen aquestes característiques:

• El poeta no s’aparta de la realitat, sinó que se sent part del seu entorn i pretén canviar la societat.
• Concep la poesia com una expressió personal i alhora compartida.
• S’inspira en l’experiència real, en allò que passa al ciutadà corrent.
• Utilitza un llenguatge col·loquial i directe, adreçant-se a un públic ampli.