Variació Diatòpica del Català: Dialectes Geogràfics i Trets Lingüístics

Els Dialectes Geogràfics del Català

La variació diatòpica del català ha generat diferents varietats dialectals, tradicionalment agrupades en dos grans blocs:

Bloc Occidental

• Valencià: Utilitzat a les comarques de la Comunitat Valenciana i al Carxe (Múrcia).
• Català nord-occidental: Propi de les comarques de l'interior de Tarragona, Lleida, Andorra i la Franja de Ponent (Aragó).

Bloc Oriental

• Català central: Parlat a tota la Catalunya costanera.
• Baleàric: Dialecte de les Illes Balears.
• Rossellonès: Conservat en els districtes francesos del Rosselló i la Cerdanya.
• Alguerès: Parlat a la ciutat de l'Alguer, a l'illa de Sardenya (Itàlia).

Diferències Fonètiques entre Blocs

La diferència més notable entre els dos blocs es percep en l'ús oral i en el canvi de pronunciació en determinades vocals i consonants.

Trets Fonètics del Bloc Occidental

• Distinció a/e: Sonen diferent (Ex: Peret / paret).
• Distinció o/u: Sonen diferent (Ex: moret / muret).
• Tancament d'algunes e tòniques: Ex: anglés, conéixer.
• Obertura en -a en verbs com nadar, xarrar, nàixer.
• Pronunciació lateral del dígraf -tl-: Ex: ametla, vetlar.
• Emmudiment de la v- davant del diftong ui: Ex: hui, huit.
• Pronunciació africada de la x a principi de paraula o darrere de consonant: Ex: xulla, panxa. (Excepcions: xemeneia, xàrcia i alguns topònims com Xixona, Xúquer).
• Articulació de la i davant la x fricativa: Ex: caixa, dibuix.

Trets Fonètics del Bloc Oriental

• Neutralització a/e: Sonen igual (Ex: peret / paret).
• Neutralització o/u: Sonen igual (Ex: moret / muret).
• E tòniques obertes en mots com anglès, conèixer.
• Tancament en -e: Ex: nedar, xerrar, néixer.
• Palatalització del dígraf -tll-: Ex: ametlla, vetllar.
• Realització de la v- davant del diftong ui: Ex: avui, vuit.
• Pronunciació fricativa de la x a principi de paraula i darrere de consonant: Ex: xulla, panxa.
• Emmudiment de la i davant de la x fricativa: Ex: ca(i)xa, dibu(i)x.

Diferències Morfosintàctiques

Pel que fa a la morfosintaxi, les diferents varietats poden presentar divergències en la flexió verbal, en les estructures sintàctiques i en la forma d'alguns determinants i pronoms. A continuació, es presenten els trets que singularitzen els diferents dialectes (V=Valencià, C=Central, B=Baleàric):

• Present d'indicatiu: jo parle (V), jo parlo, jo tradueixo (C), jo parl, jo traduesc (B).
• Present de subjuntiu: jo faça, jo conduisca (V), jo faci, jo condueixi (C), jo faci, jo condueca/conduesqui (B).
• Imperatiu: bega vostè (V), begui vostè (C i B).
• Pretèrit imperfet de subjuntiu: jo cantara (V), jo cantés, tu cantessis (C), jo cantàs, tu cantasses (B).
• Pronoms (CI+CD): passa-li-la (V), passa-la-hi (C i B).
• Possessius: meua (V), meva (C i B).
• Sistema díctic:
  • Tres graus (V): aquest / este, aqueix / eixe, aquell; ací, aquí, allí; açò, això, allò.
  • Dos graus (C i B): aquest, aquell; aquí, allí; això, allò.
• Numerals: desset, dihuit, denou (V), disset, divuit, dinou (C), desset, devuit, denou (B).
• Negació: Ús de la partícula pas: no m’agrada pas (C i B).
• Articles:
  • Article determinat lo (V): Ex: lo carrer, lo poble.
  • Article salat (B): Ex: es molí, sa serra.

Diferències Lèxiques (Geosinònims)

Els mots diferents que tenen el mateix significat en una varietat o una altra s'anomenen geosinònims.

El Valencià: Normativa i Estàndard

La llengua presenta una gran diversitat interna i la normativa és el codi que n'evita la disgregació. La fixació de les normes ortogràfiques per al valencià contemporani es remunta a 1932, quan se signaren les Normes de Castelló. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és la institució oficial que vetlla pel seu compliment.

L'estàndard és la varietat que permet la comunicació entre tots els usuaris de la llengua. Fixar-lo és tasca dels escriptors, periodistes, assessors lingüístics, traductors i de tots els professionals que treballen amb el valencià. L’estàndard és dinàmic i variable i s'adapta a les diferents situacions sense apartar-se de la normativa ni de la unitat amb la resta dels blocs.

La normativa i l'estàndard dels diferents blocs són polimòrfics, és a dir, admeten com a correctes les diferents varietats. L’elecció d'unes formes normatives o altres implica la necessitat de mantenir la coherència dialectal en tot el text i de no barrejar elements d'un o altre dialecte.

Trets Lingüístics Propis del Valencià

El valencià presenta algunes característiques pròpies que no tenen equivalència en el català central o el baleàric.

Fonètica

En nivells informals, el valencià oral presenta una sèrie de trets que serien inadmissibles en un registre formal de la llengua:

• Caiguda de la -d- intervocàlica en mots acabats en -ada, -ador: Ex: mirà (mirada), llavaor (llavador).
• Caiguda de consonants oclusives que precedeixen les vocals i, u tòniques: Ex: caira (cadira), aülla (agulla).
• Obertura en a- en els grups on-, es-, em-, eix-: Ex: arcendre (encendre), ascala (escala).
• Monoftongació de diftongs creixents: Ex: coranta, cantitat.

Morfosintaxi

Hi ha una sèrie de paraules de les quals s'admeten dues formes com a correctes. Unes s'utilitzen preferentment en registres formals i en textos destinats a tot el domini lingüístic català i les altres, en registres informals:

• Els verbs de la tercera conjugació presenten l'increment incoatiu -eix o –ix: Ex: condueixes / conduixes; condueix / conduix.
• Convivència de dues formes d'una mateixa paraula: Ex: Veure / vore; tenir / tindre; dintre / dins.
• Plurals etimològics de bisíl·labs acabats en –e àtona: Ex: màrgens, jóvens.
• Ús de diminutius i doble diminutiu: Ex: blanet, nuet, nuetet, miqueta, xicotet.

Lèxic

Una anàlisi del corpus lèxic valencià ens permet observar els trets següents:

• Ús de mots no habituals en els altres dialectes: Ex: hac, rabosa, poal.
• Alta presència d'arabismes: Ex: algeps, assut, atzucac.
• Utilització de mots hiperbòlics amb significat neutre: Ex: gelat (fred), pegar un bes (besar).

Subdialectes del Valencià

El valencià presenta una gran diversitat interna. Hi ha diferències significatives en els parlars dels habitants de les diferents comarques de la Comunitat Valenciana:

• Valencià septentrional (de transició al tortosí): Caracteritzat per l'ús de la terminació -o per a la primera persona de present d'indicatiu (Ex: jo miro) i l'article determinat lo (Ex: lo mestre).
• Valencià de la Plana: Caracteritzat per la terminació en –e per a la tercera persona del present d'indicatiu (Ex: ell parle) i del pretèrit imperfet (Ex: ell parlave).
• Valencià central o "apitxat": Caracteritzat per l'ensordiment de les esses sonores i la g, j. Aquests parlants pronuncien igual casa/caça i joc/xoc.
• Valencià meridional: Un dels trets més destacats és l'ús de l'harmonia vocàlica (Ex: còrdò).
• Alacantí: Caracteritzat per la caiguda de la -d- entre vocals en paraules com menuet (menudet) o roa (roda). Usa els pronoms aquí i astò i la forma verbal hahi (hi ha). Es parla també al Carxe (Múrcia).

Cal destacar que a Tàrbena i la Vall de Gallinera (Alacant) es parla mallorquí perquè aquestes terres van ser repoblades per mallorquins a conseqüència de l’expulsió dels moriscos.