Unificació d'Itàlia i Alemanya: Procés i Conseqüències

Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Historia

Escrito el 25 de Agosto de 2025 en catalán con un tamaño de 4,03 KB

Unificació d'Itàlia: El Risorgimento

El 1815, Itàlia estava dividida en diversos Estats. Alguns, com Llombardia i Vèneto, es trobaven sota el domini de l'Imperi Austríac.
A la dècada de 1830, sorgeix el moviment nacionalista conegut com a Risorgimento.
La Jove Itàlia, liderada per Mazzini, reclamava la creació d'una república democràtica unitària.
El fracàs dels intents revolucionaris de 1848 va mantenir la situació sense canvis significatius.
Només al Piemont es va consolidar un Estat constitucional sota la dinastia dels Savoia. El seu primer ministre, Cavour, esdevindria l'impulsor clau de la unificació.

El procés va ser el resultat d'una doble estratègia: la revolucionària de Mazzini i la moderada de Cavour.
Cavour va aconseguir annexionar Llombardia (1859) i els Estats centrals (1860) després de derrotar Àustria amb suport francès.
Garibaldi, republicà mazzinià, va emprendre la conquesta del Regne de les Dues Sicílies (al sud).
Per no dividir el moviment, Garibaldi va reconèixer Víctor Manuel II com a rei d'Itàlia (1861), renunciant a la república.
La unitat es va completar amb l'annexió de Vèneto (1866) després de derrotar Àustria, i la dels Estats Pontificis (1870).

El nou Estat va haver d'enfrontar-se a tres problemes principals:
- L'hostilitat del Papat.
- Els contrastos entre el nord industrialitzat i el sud endarrerit.
- El caràcter incomplet de la unificació (Ístria i Trento van quedar fora).

Existia un component cultural del nacionalisme alemany, reforçat pel Romanticisme.
Nuclis liberals reclamaven la construcció d'una nació unificada.
Al Congrés de Viena, s'havia creat la Confederació Germànica (39 estats).
Entre ells, destacaven dues potències: Prússia i l'Imperi Austríac.

Es va crear una Unió Duanera (Zollverein, 1834), que va ser el primer pas cap a la unitat econòmica.
Àustria va quedar fora d'aquesta unió, i Prússia va prendre la iniciativa de la unificació.
Durant la Revolució de 1848, es va formar un Parlament a Frankfurt que va oferir la corona d'Alemanya al rei Frederic Guillem IV de Prússia.
Aquest va rebutjar la via democràtica i va imposar l'estratègia del seu canceller, Otto von Bismarck.
Bismarck va dirigir la unificació des de la supremacia militar i econòmica de Prússia.

El procés es va iniciar amb una guerra contra Dinamarca (1864), que va portar a l'annexió dels ducats de Schleswig i Holstein.
Després de derrotar Àustria (1866) i França (1870-1871), els estats germànics es van cohesionar.
El procés va culminar amb la proclamació del Segon Reich i de Guillem I com a emperador.
Es va establir una estructura federal amb el domini de Prússia, caracteritzada per una ideologia conservadora i militarista.

La unificació va deixar sense resoldre dues qüestions importants:
- La dualitat religiosa entre catòlics i protestants.
- La no integració dels alemanys d'Àustria.