Liberalisme a Espanya: Moderats, Progressistes i Republicans

La Dècada Moderada (1844-1854)

Eleccions i Govern de Narváez

Les eleccions de 1844 van donar la majoria als moderats, que van formar un nou govern presidit pel general Narváez. Aquest govern va imposar una política basada en els principis del liberalisme moderat. El règim es va fonamentar en el predomini de la burgesia terratinent, nascuda de la fusió entre l'aristocràcia i l'alta burgesia. Aquest grup considerava necessari consolidar el nou ordre social i fomentar les institucions liberals, i no van dubtar a falsejar els mecanismes electorals per garantir el triomf del partit del govern.

Constitució de 1845

El govern va preparar una reforma de la Constitució progressista de 1837 i va aprovar la nova Constitució de 1845, que recollia les idees bàsiques del moderantisme:

• Sobirania conjunta entre el rei i les Corts.
• Ampliació dels poders de l'executiu i disminució de les atribucions del legislatiu.
• Restricció del dret de vot i construcció d'un Senat no electiu.
• Ajuntaments i diputacions sotmesos a l'administració central i supressió de la Milícia Nacional.
• Exclusivitat de la religió catòlica.

Un decret de 1845 va regular la llibertat d'impremta i va suprimir el jurat per a aquest tipus de delictes, significant el control governamental sobre la premsa. L'any següent es va plantejar un sufragi censatari molt restringit, on només tenien dret a vot els majors contribuents de cada localitat i algunes personalitats destacades.

Concordat amb la Santa Seu

Els moderats van intentar millorar les relacions amb l'Església, en gran part contrària al liberalisme i propensa al carlisme. El 1851 es va signar un concordat amb la Santa Seu, que establia la suspensió de la venda dels béns eclesiàstics desamortitzats i la devolució dels no venuts. A canvi, la Santa Seu reconeixia Isabel II i acceptava l'obra desamortitzadora, mentre que l'Estat es comprometia al sosteniment de l'Església espanyola.

Crisi del Govern Moderat

Els moderats no van aconseguir donar estabilitat política a l'Estat: el 1846 hi va haver tres governs i l'any següent, quatre. Van actuar de manera arbitrària i excloent, manipulant les eleccions i reduint la importància del poder legislatiu. La vida política no es desenvolupava a les Corts, sinó al voltant de la cort i a partir de la influència de "camarilles". L'autoritarisme es va accentuar durant el govern de Bravo Murillo (1852), que va proposar una reforma constitucional que transformava l'Estat en una dictadura tecnocràtica. Aquesta reforma suposava la desaparició del règim parlamentari i la tornada a un sistema semblant al de l'Estatut Reial. La proposta va fracassar per l'oposició d'un sector del mateix moderantisme, que va aconseguir desplaçar Bravo Murillo del poder, però va accentuar la descomposició interna del partit i va augmentar el descontentament d'àmplies capes socials. Una nova revolució l'any 1854 va permetre que els progressistes tornessin al poder i va posar fi a deu anys de govern moderat.

Diferents Opcions del Liberalisme

Les Agrupacions Polítiques

Els partits del segle XIX constituïen agrupacions de personalitats al voltant d'algun notable, civil o militar. Més que partits organitzats, eren corrents d'opinió vinculades per relacions personals o per interessos econòmics.

Els Moderats

Es definien com a "persones d'ordre" i eren un grup heterogeni format per terratinents, comerciants i intel·lectuals conservadors, juntament amb restes de l'antiga noblesa, l'alt clergat i alts comandaments militars. Consideraven la llibertat un bé individual i desconfiaven de la participació de les masses en la política, que havia de restar en mans de la minoria propietària i il·lustrada. Defensaven la sobirania compartida, a la qual atorgaven amplis poders, i també es mostraven partidaris de limitar els drets individuals.

Els Progressistes

Es consideraven "defensors de la llibertat" i predominava entre ells la burgesia mitjana i petita, l'oficialitat mitjana de l'exèrcit i les classes populars urbanes. Defensaven el principi de sobirania nacional i el predomini de les Corts en el sistema polític, mentre que refusaven la intervenció de la Corona en la vida política i li atribuïen només una funció moderadora. Mendizábal, Baldomero Espartero i Joan Prim van ser figures destacades. Eren partidaris d'enfortir els poders locals i d'atorgar amplis drets individuals i col·lectius. L'any 1854 es va formar un nou partit, la Unió Liberal, que pretenia constituir-se com a opció centrista entre els dos partits clàssics. Era bàsicament una unió política amb finalitats de govern que agrupava els sectors descontents amb la política moderada.

Demòcrates i Republicans

L'any 1849, una escissió dels progressistes va donar origen a la formació del Partit Democràtic, que defensava la sobirania popular i el sufragi universal masculí, una cambra electiva única, l'ampliació de les llibertats públiques i el reconeixement dels drets col·lectius. També era partidari de la llibertat d'impremta i de la formació de la Milícia Nacional. Reconeixia el predomini social de l'Església Catòlica, però exigia la llibertat de culte per a totes les religions. El prestigi de la monarquia d'Isabel II va fer que guanyés força el republicanisme en perjudici del Partit Democràtic. Els republicans defensaven la república com a única opció veritablement democràtica per a permetre l'elecció de tots els càrrecs públics.