El Torn Dinàstic i les Conseqüències de la Crisi del 98

El Sistema Bipartidista: El Torn Dinàstic

Cánovas va concebre aquest sistema en el qual dos partits s’alternessin en el govern sense haver de recórrer al suport de l’exèrcit en forma de cop d’estat, com va passar amb Isabel II. Els dos partits dominants, o partits dinàstics o partits del torn, van ser:

• Partido Liberal-Conservador

  Va ser creat i liderat, fins al seu assassinat el 1897, per Cánovas del Castillo i substituïa l’antic Partit Moderat.

• Partido Liberal-Fusionista

  Va ser fundat l’any 1880 per Sagasta i tenia un programa més progressista, que incloïa alguns ideals del Sexenni Democràtic, però adaptats als límits del sistema de Cánovas.

En ambdós casos, no es tractava de partits de masses amb les seves agrupacions i afiliats. Eren partits de notables, és a dir, de líders polítics amb les seves clienteles, la seva premsa i els seus locals. La missió del líder era mantenir unides les diferents faccions del partit. Coincidien en la defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada, així com en la consolidació d’un Estat unitari i centralista, malgrat les divergències programàtiques.

Funcionament del Torn Dinàstic

L’alternança regular en el poder entre els partits del torn quedava garantida per una peculiar manera de formació de govern. Mentre que en un sistema democràtic el partit que guanya les eleccions forma govern, la Restauració invertia el procés: quan un govern experimentava el desgast de la seva gestió o quan els líders consideraven necessari un relleu, se suggeria al rei el nomenament d’un nou govern.

El nou president del govern era sempre el líder de l’oposició i rebia el decret per a la dissolució de les Corts i la convocatòria de noves eleccions, amb l’objectiu d’aconseguir un nombre de diputats suficient per formar una majoria parlamentària que li permetés governar.

El resultat de les eleccions era previst pels dos partits, per això l’alternança en el poder s’aconseguia d’una manera artificial i es produïa de mutu acord entre els caps respectius. S’evitava que un dels partits monopolitzés el poder i que l’altre partit tingués la temptació de recórrer a l'exèrcit per obtenir-lo mitjançant un pronunciament militar. Alhora, s’impedia que els partits aliens al règim, com els republicans i els carlins, poguessin arribar al poder.

Les Conseqüències del Desastre del 98

A Catalunya, el desastre va tenir conseqüències immediates. En el terreny econòmic, les exportacions catalanes a les antigues colònies van experimentar una reducció considerable i, a més, s'havia de fer front a l'elevat endeutament públic provocat per l'alt cost de la guerra. De tota manera, la repatriació de capitals realitzada pels indians va moderar els efectes econòmics del 98.

La repercussió política més immediata va ser l'enfrontament amb el primer govern de la postguerra, el conservador, presidit per Silvela, arran de l'increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra. La reacció dels gremis de comerciants de Barcelona fou negar-se a pagar i van protagonitzar el Tancament de Caixes de 1899. La resposta repressiva no va fer més que incrementar la irritació contra el govern i els partits dinàstics.

Davant d'aquesta situació, sectors importants de la burgesia van començar a prendre consciència de la incapacitat dels partits dinàstics de la Restauració per desenvolupar una política renovadora i van orientar el seu suport cap a noves formacions catalanistes, que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat espanyol.

Del Tancament de Caixes se'n derivà una entesa política entre les entitats econòmiques, culturals i ciutadanes de Barcelona que s'havien mobilitzat contra el govern i els grups polítics catalanistes a fi de crear una candidatura política per desbancar els partits dinàstics a les eleccions de 1901. A Barcelona, i a Catalunya, la crisi del 1898 va comportar la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces a l'escena política.