Les Guerres Carlines: Història, Causes i Conseqüències
Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,95 KB
La Primera Guerra Carlina (1833-1840)
La Primera Guerra Carlina (1833-1840) es va iniciar amb l'aixecament de partides carlines al País Basc i Logronyo. Aviat van controlar el medi rural, tot i que ciutats com Bilbao, Sant Sebastià, Vitòria i Pamplona van romandre fidels a Isabel II i al liberalisme.
La vacil·lació del govern i el gran suport popular van permetre als carlins organitzar la guerra amb el mètode de guerrilles, fins que el general Zumalacárregui organitza un exèrcit en territori basc-navarrès, i el general Cabrera unifica les partides aragoneses i catalanes.
Rerefons polític del conflicte
La Primera Guerra Carlina té un rerefons polític que es materialitza en dues persones amb dret al tron, segons els seus partidaris.
La Segona Guerra Carlina (1846-1849)
La Segona Guerra Carlina (1846-1849), més que una guerra civil, va ser una insurrecció durant la Dècada Moderada, ja que els carlins continuaven sent la major força opositora al liberalisme. Es va centrar en la zona dels Pirineus, a Catalunya, coneguda com la «Guerra dels Matiners», i va ser fàcilment sufocada.
El seu origen, almenys teòric, va ser el fracàs dels intents de casar Isabel II amb el pretendent carlí, Carles Lluís de Borbó, objectiu de diferents sectors moderats d'Isabel. No obstant això, Isabel II va acabar casant-se amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó.
Inestabilitat i transformacions militars
La Segona Guerra Carlina comença amb la inestabilitat política de l'estat i la manca de solució als nombrosos conflictes polítics, econòmics i socials. Les transformacions dels darrers anys (la mobilitat de les tropes afavorida per les noves vies de comunicació, l'eficàcia de les armes, etc.) la distingiran de la primera.
La Tercera Guerra Carlina (1872-1876)
La Tercera Guerra Carlina (1872-1876) es va iniciar una vegada destronada Isabel II, ja en el Sexenni Revolucionari. Beneficiats pel clima de llibertat que va introduir la revolució de «La Gloriosa», el carlisme havia reviscut com a força política.
A les corts de 1869, va obtenir una vintena de diputats i en les posteriors legislatives els seus resultats van ser encara millors. Però l'arribada d'Amadeu de Savoia va provocar la insurrecció armada d'una part dels carlins, mentre que una altra facció va constituir una petita força política oposada a la nova monarquia i amb posicions enormement conservadores.
La pujada al tron espanyol de la casa de Savoia acabaria per imposar l'opció armada. Aquesta vegada, el pretendent era Carles Maria de Borbó.