L'Era Napoleònica i la Restauració: De la Revolució a la Unificació

1. L'Època Napoleònica: Del Consolat a l'Imperi

1.1 Del Consolat a l'Imperi

Amb el cop d'Estat del 18 de Brumari de Napoleó Bonaparte, França va començar una nova etapa política que va tenir dues fases:

• El Consolat (1799-1804)
• L'Imperi (1804-1815)

El Consolat

Napoleó va dissoldre el Directori i va crear un nou govern format per tres cònsols. Es va promulgar una nova constitució. L'èxit de Napoleó es va fonamentar en els triomfs que va obtenir en la guerra que mantenia amb diversos països europeus i en el conjunt de reformes que va realitzar a França:

• Administració: Reestructuració de l'aparell burocràtic de l'Estat. França va adoptar una forma de govern centralista i va quedar dividida en departaments governats per un prefecte.
• Educació: Reorganització de l'ensenyament i control d'aquest per part de l'Estat.
• Concordat de l'Estat Francès amb l'Església: L'Església acceptava la pèrdua de les seves propietats i l'Estat es comprometia a mantenir-la econòmicament.
• Codi Civil: També anomenat Codi Napoleònic, que confirmava la fi de l'Antic Règim, tot unificant les lleis a nivell nacional. Consolidava la igualtat dels francesos davant la llei, la igualtat fiscal, la propietat privada, el matrimoni civil i el divorci.
• Economia: Va estabilitzar els preus, va promoure la creació d'un Codi de Comerç, del Banc de França i d'una nova moneda, el franc francès.

L'Imperi

El 1804 Napoleó se sentia tan fort que es va fer coronar emperador pel Papa Pius VII. Encara que hereu de la revolució, l'Imperi es va transformar en un règim monàrquic autoritari, amb els poders concentrats a les mans de Napoleó. La nova Constitució de 1804 va confirmar les atribucions de Napoleó (controlava els tres poders). Qualsevol intent d'oposició va ser eliminat i la premsa va ser censurada.

L'Imperi Napoleònic

La França napoleònica es va caracteritzar per l'expansió territorial i per l'intent d'imposar l'hegemonia francesa a tot Europa. Napoleó va difondre les idees liberals, va deposar monarques absoluts i va imposar-ne de nous, va abolir els drets feudals i va aplicar el Codi Civil. El control de la situació a França, juntament amb un exèrcit ben disciplinat, van permetre a Napoleó transformar el mapa europeu (gràcies a les campanyes militars, conegudes com a Guerres Napoleòniques). Va intentar unificar Europa sota el control de França. Sobre els territoris ocupats es va establir un sistema d'explotació econòmica. Tot plegat va crear un gran sentiment de rebuig entre la població dels països dominats. Però també va tenir simpatitzants, donat que portava els ideals de la Revolució Francesa (a Espanya, els simpatitzants amb l'ocupació francesa: afrancesats).

El 1812, l'Imperi Napoleònic va assolir la seva màxima extensió. Els canvis principals al mapa d'Europa van ser:

• Expansió de França, convertida en Imperi francès.
• Va establir estats dependents (o vassalls) de França on governaven familiars seus: Espanya, Regne de Nàpols, Regne d'Itàlia, Confederació del Rin.
• Hi va haver també països aliats: Àustria, Prússia, Dinamarca, Noruega.
• Els enemics principals de Napoleó van ser Gran Bretanya i Rússia.

La llista de campanyes i batalles dutes a terme per Napoleó entre 1794 i 1812 comprèn majoritàriament victòries franceses. La raó hem de buscar-la en la transformació de les normes bèl·liques fetes per Napoleó:

• Organització improvisada.
• Mobilitat dels soldats.
• Maniobres envolvents contra els enemics i atacs frontals.
• Comandaments joves.
• Barreja dels soldats veterans amb els joves.
• Moral de victòria.

1800: Els austríacs són derrotats a la Batalla de Marengo.
1805: Batalla de Trafalgar: derrota de la marina de guerra francoespanyola contra la marina britànica.
1805: Batalla d'Austerlitz: Napoleó va derrotar austríacs i russos.
1806: Bloqueig Continental contra Gran Bretanya: Napoleó decideix bloquejar els ports europeus als vaixells anglesos.
1807: Rússia és derrotada a les batalles d'Eylau i Friedland.
1808: Invasió d'Espanya i Portugal. Derrota dels francesos a la batalla de Bailèn.
1812: Invasió de Rússia: els russos aguanten i practiquen la tàctica d'atac i retrocés i de "terra cremada". Napoleó conquereix Moscou, els francesos abandonen la capital i decideixen tornar a França, però el dur hivern els delma. Victòria total dels russos.
1813: Batalla de Leipzig: la Sisena Coalició acabarà derrotant els francesos.
1814: París és ocupada i l'emperador abdica. Napoleó és desterrat a l'illa d'Elba.
1815: Napoleó desembarca a Cannes, reagrupa l'exèrcit i entra novament a París (Govern dels Cent Dies). Batalla de Waterloo: Napoleó és definitivament derrotat i les tropes aliades entren novament a París. Napoleó, sota protecció anglesa, és desterrat a l'illa de Santa Helena, on morirà el 1821.

2. La Restauració: El Liberalisme i el Nacionalisme (1815-1830)

2.1 La Restauració

Després de la derrota de Napoleó, els vencedors es van reunir al Congrés de Viena (1815). Les grans potències del moment (Àustria, Rússia, Prússia i Gran Bretanya) van remodelar Europa segons els seus interessos: el canceller austríac, Metternich, va impulsar els principis de la Restauració: restabliment de les monarquies absolutes a gairebé tots els països d'Europa, tot seguint el principi de legitimitat. Les velles monarquies van tornar a ocupar els seus trons sense tenir en compte ni el principi de sobirania nacional ni el dret a una Constitució. Per tal de reprimir qualsevol intent de revolució liberal es va crear la Santa Aliança: acord per intervenir militarment si el tron d'algun monarca era amenaçat per un aixecament liberal.

2.2 El Liberalisme

Què van fer els liberals? Donat que els governs absolutistes van començar a perseguir-los i a reprimir-los, van haver de passar a la clandestinitat, fent sorgir societats secretes que propugnaven la insurrecció com l'única manera possible d'enderrocar l'absolutisme. Algunes de les més importants van ser els Carbonaris (Itàlia) i els Decembristes (Rússia). Qui formava aquests grups?

• Intel·lectuals.
• Classes mitjanes urbanes.

2.3 El Nacionalisme

La nació, en el sentit polític, va sorgir durant les guerres que van tenir lloc a Europa en temps de la Revolució Francesa i l'Imperi napoleònic. La maduresa del nacionalisme va tenir lloc en el període 1815-1848. Molts grups nacionals van rebutjar els acords presos al Congrés de Viena, que havien deixat moltes nacions sotmeses a grans imperis. El sentit nacional va estar influït per l'esperit romàntic. A l'inici del segle XIX era possible que un Estat, com l'Imperi austríac, tingués dins del seu territori diferents nacions (Estat plurinacional). També es donava el cas al segle XIX que una nació es trobés separada en diversos estats. Aquest era el cas de les nacions alemanya i italiana.

• Itàlia abans de la unificació
• Alemanya abans de la unificació

3. Les Revolucions Liberals de 1830 i 1848

La força del liberalisme impulsarà tres onades revolucionàries (1820, 1830 i 1848) que aboliran definitivament la monarquia absoluta d'Europa.

3.1 La Revolució de 1820

Va ser la primera onada revolucionària de caràcter liberal a Europa. A Espanya els liberals van pujar al poder durant tres anys (Trienni Liberal).

3.2 La Revolució de 1830

La segona onada revolucionària va afectar bona part d'Europa occidental. Les revolucions van comptar amb un sector popular més ampli.

• França: Carles X va imposar un règim autoritari que va provocar que la burgesia i les classes populars s'aixequessin contra ell (Revolució de Juliol de 1830 o Revolució de les Barricades). El nou rei, Lluís Felip d'Orleans, va acceptar una constitució, va ampliar el dret de vot i va garantir les llibertats individuals.
• Bèlgica: El Congrés de Viena havia unit Holanda i Bèlgica per crear un Estat-tap contra França. El rei holandès tenia idees absolutistes i centralitzadores. Els belgues havien defensat les seves llibertats. Un mes després de la Revolució de Juliol de París, es van produir aixecaments a Brussel·les. El rei es va enfrontar a ells i els belgues van proclamar la seva independència. Bèlgica es va convertir en una monarquia constitucional.

3.3 La Revolució de 1848

La nova onada revolucionària europea de l'any 1848 va recuperar totes les aspiracions que havien quedat pendents en les revolucions de 1830 i es va caracteritzar pel seu gran abast i per l'àmplia participació social. Les revolucions del 1820 i del 1830 havien debilitat el sistema de la Restauració; les de 1848 el van enfonsar definitivament. El 1848 va significar el sorgiment d'uns nous ideals democràtics i la irrupció de la classe obrera, que va plantejar reivindicacions amb un caràcter molt més social:

• Sobirania popular.
• Llibertats individuals i col·lectives.
• Igualtat social.

Primer escenari revolucionari: França
A França, a partir de 1845, es va desenvolupar una crisi de subsistència provocada per les males collites de patates i de cereals. Aquesta crisi agrícola es va estendre als sectors industrial i financer. Conseqüències de la crisi econòmica: aliança entre les classes treballadores i la petita burgesia.

Desenvolupament de la revolució:
Febrer de 1848: Estudiants, treballadors i la Guàrdia Nacional s'amotinen i forcen el rei Lluís Felip d'Orleans a abdicar. Es proclama la II República. S'estableix un govern provisional que emprèn un seguit de reformes.
Juny de 1848: Es convoquen eleccions que fan pujar al poder els conservadors. Davant el tancament dels Tallers Nacionals i de la supressió de bona part de les mesures socials, es va iniciar la insurrecció dels treballadors en les Jornades de Juny de 1848. La repressió per part del govern va ser ràpida i dura. Pel desembre d'aquell any va pujar al poder Lluís Napoleó Bonaparte, que va acabar proclamant-se emperador (Napoleó III) i instaurant un nou règim imperial (II Imperi).

Segon escenari revolucionari: Europa Central i Oriental
Imperi austríac: La revolució va començar a Viena pel març de 1848, com a conseqüència dels fets ocorreguts a França un mes abans. Es va produir la destitució de Metternich, es van abolir els drets feudals i es va implantar una assemblea constituent per sufragi universal. L'emperador va abdicar i va ser substituït per Francesc Josep I, de tarannà més liberal i negociador. En pocs dies la revolta es va estendre a altres zones de l'imperi: Praga, Croàcia, Nord d'Itàlia, Hongria. Cap d'aquestes revolucions no van aconseguir els seus objectius ni van tenir força suficient com per a desintegrar l'Imperi. Ara bé, les aspiracions autonomistes van donar els seus primers fruits quan l'any 1867 es va crear l'Imperi austrohongarès. Aquesta nova estructura imperial va apaivagar les reivindicacions nacionalistes i va perllongar l'existència de l'imperi fins al 1918.
Alemanya: Els liberals, reunits a Frankfurt, van fracassar en l'intent d'establir un parlament elegit per sufragi universal que representés els diversos pobles alemanys i que havia de formar un sol estat unificat.

Conclusió de la Revolució de 1848
Malgrat el fracàs dels moviments revolucionaris de 1848, els anhels democràtics es van estendre per tot Europa.

4. La Unificació d'Itàlia i Alemanya

Els territoris que avui coneixem com a Itàlia i Alemanya eren, abans de la seva unificació, exemples de nacions fragmentades en múltiples estats. La unificació d'Itàlia i Alemanya comparteix característiques comunes:

5. Neoclassicisme i Romanticisme

Neoclassicisme

Estil artístic sorgit a França a finals del segle XVIII i principis del XIX. El Neoclassicisme va voler abandonar la imaginació i sotmetre l'art al predomini de la raó, tot cercant l'equilibri i l'harmonia de les formes clàssiques de l'antiga Grècia. L'academicisme va ser un tret fonamental del Neoclassicisme. La importància de la raó en la creació artística neoclàssica és fonamental.

Romanticisme

Al començament del segle XIX es va escampar per Europa un important moviment artístic, conegut amb el nom de Romanticisme, que es caracteritzava per: l'amor a la llibertat, l'exaltació de l'individu, la defensa dels sentiments, el gust per la natura, per les cultures populars, per la fantasia i per les passions. Admiraven el model de l'edat mitjana i van proclamar el nacionalisme i l'exaltació del poble. "Llibertat en l'art, llibertat en la política, heus ací el doble objectiu".

Romanticisme Pictòric Francès

La pintura romàntica enllaça amb els valors de la pintura barroca. Podem destacar com a trets característics: 1) Potència del color; 2) Llums vibrants; 3) Les composicions són dinàmiques, amb posicions convulses i gestos dramàtics; 4) Culte al paisatge; 5) Els temes de revolucions polítiques o els desastres. Cal destacar les figures d'Eugène Delacroix (1798-1866) i de Théodore Géricault (1791-1824). Delacroix desenvolupa una pintura plena de moviment i amb uns colors brillants i virolats. Els temes són extrets de llegendes, esdeveniments històrics, records de viatges, etc. Utilitza l'oposició dels colors complementaris. Obres: La Llibertat Guiant el Poble, La Matança de Quios.