Teories sobre la relació entre ment i cos

Hilemorfisme

Aristòtil mantenia que l’ànima i el cos són dos principis complementaris i inseparables de l’ésser humà. El cos és la base material (hyle) i l’ànima és la forma (morphé) substancial de l’home (vida, sensació, parla, moviment, pensament). Tomàs d’Aquino intentà fer raonable la fe cristiana des de la filosofia aristotèlica, però utilitza la idea de l’ànima separada per explicar la resurrecció i la immortalitat: l’ànima sobreviu fora del cos mort fins que troba un nou cos gloriós.

Dualisme cartesià

A través d’un complex raonament (Renaixement), Descartes va afirmar que l’ésser humà està compost per la unió de dues substàncies completament diferents: el cos, substància extensa, i l’ànima, substància pensant. La comunicació entre elles es fa mitjançant la glàndula pineal.

Dualisme interaccionista

Defensada per John C. Eccles (s. XX), sosté que:

• Ment i cervell són dues realitats diferents.
• Hi ha fets que reclamen una ment autoconscient.
• Per si sol, el cervell és insuficient. Es necessita la interacció entre el que és físic i el que és mental a través d’una teoria bioquímica entre les “dendrones” i les “psicones”.

Més enllà de les explicacions monistes i dualistes

Interaccionisme emergentista

Karl Popper s’acosta a la teoria del dualisme i al monisme (la ment és producte evolutiu del cervell). En l’ésser humà existeixen tres mons:

• El món 1: format pels cossos físics observables (materialistes).
• El món 2: format pels estats mentals (la consciència, experiències psicològiques...).
• El món 3: format pel conjunt de les produccions humanes (històries, mites, llenguatge, art...).

Estructurisme

Pedro Laín Entralgo diu que la ment s’estructura des del cervell (no emergeix), per deixar constància que la ment és una realitat nova i diferent. Hi ha actes que només depenen d’una regió del cervell (veure, parlar, sentir), i altres que només es poden explicar pel funcionament del conjunt (el pensament, l’autoconsciència, la llibertat, la creació intel·lectual i artística).

La consciència humana

Tots els éssers vius tenen consciència o capacitat de rebre informació de l’entorn i adquirir un control sobre ell. Però l’ésser humà és més complex; és algú que actua i és capaç de preguntar-se: «Qui sóc jo?». Això és la consciència humana.

La consciència humana considera la realitat pròpia, la consciència personal (intel·ligència, llibertat, intimitat) i la consciència de la nostra història.