Descartes: Idees, Realitat i Demostracions de l'Existència de Déu

Les Idees en Descartes: Continguts Mentals

Les idees són manifestacions materials concretes, sovint imperfectes, de les idees pures. En la filosofia de Descartes, la relació entre les idees i les coses es torna problemàtica, ja que les idees es redueixen a simples continguts mentals.

Classificació de les Idees Segons Descartes

Podem classificar les idees en tres tipus diferents:

• Idees Adventícies: Són les idees que sembla que provenen de la nostra experiència externa.
• Idees Factícies: Són idees que són produccions o invencions nostres, creades per la combinació d’altres idees.
• Idees Innates: Són aquelles que formen part de la mateixa naturalesa de la nostra ment.

La Teoria de la Realitat Objectiva de les Idees

Aquesta teoria és un pas previ fonamental per a la demostració de l’existència de Déu. Descartes distingeix entre tres tipus de realitat:

• Realitat Objectiva: És el contingut representatiu de les idees, la realitat conceptual. És la classe de realitat pròpia de les idees.
• Realitat Formal: És la realitat efectiva o en acte. És la classe de realitat pròpia dels objectes.
• Realitat Eminent: Posseeix més realitat que la formal i, en conseqüència, inclou aquesta.

Perquè una idea contingui una realitat i no una altra, ha d’haver-la rebut d’una causa en la qual hi hagi almenys tanta realitat formal com realitat objectiva hi ha en tal idea.

Demostració de l'Existència de Déu i la seva Veracitat

Argument de la Infinitud

La idea d’infinit es troba de manera innata en la ment. Un mateix no pot haver estat la causa d’aquesta idea, ja que, d’acord amb la teoria de la realitat objectiva de les idees, un ésser imperfecte i finit com ell no pot ser la causa de la idea d’un ésser perfecte i infinit. Entre la causa i l’efecte hi ha d’haver proporció: hi ha d’haver almenys tanta realitat en la causa com en l’efecte, ja que l’efecte treu la seva realitat de la seva causa. La idea d’infinit, per tant, només pot tenir com a causa un ésser que sigui perfecte i infinit, i aquest ésser només pot ser Déu.

Argument de la Causalitat Aplicat al Jo

El poder que es necessita per crear un ésser del no-res ha d’incloure necessàriament totes aquelles perfeccions que atribueixo a Déu, i jo no les tinc, ja que quan m’analitzo a mi mateix em descobreixo com un ésser finit i imperfecte.

Perquè un ésser o una substància pugui conservar la seva existència, necessita d’una causa que actuï de manera constant i la conservi. Perquè una substància pugui conservar-se, necessita el mateix poder i la mateixa acció que serien necessaris per crear-la. Déu no tan sols és el creador de la meva existència, sinó que és també qui actua constantment perquè jo continuï existint.

Argument Ontològic

Tinc en la ment la idea d’un ésser summament perfecte. Aquest ésser ha d’existir necessàriament, ja que si no fos així no seria un ésser perfecte. Per tant, Déu existeix.

Eliminació de la Hipòtesi del Geni Maligne

Déu, en ser un ésser perfecte, és impossible que sigui un Déu enganyador o un geni maligne, ja que l’engany és una imperfecció.