Ètica, Civisme i Valors: Una Reflexió Filosòfica

1. Què és l’ètica?

1- Ètica

: Prové del grec Ethos (manera de ser), part de la filosofia que estudia les morals.

- Moral

: Costum. Conjunt de valors que fan referència al bé i al mal.

- Estadis de Kohlberg

: Passa d’una moral egoista i egocèntrica a una moral empàtica.

- Heterònoms

: Et donen la moral.

- Altruistes

: Ajudar i fer el bé als altres desinteressadament. Contrari a l’egoisme.

- Autònoms

: La seva moral se l’han construït ells mateixos.

2- Civisme

: El civisme és la cultura de la convivència pacífica i solidària, del compromís amb la ciutat i amb les persones que hi viuen. No hi ha civisme sense ètica.

- Civisme

- Del llatí civis, que vol dir ciutadà.

Constitueix el conjunt de qualitats que permeten a homes i dones viure a la ciutat, viure en comunitat tot respectant unes normes de convivència pacífica i acceptant les regles del joc de la democràcia i els drets fonamentals o els valors constitucionals. El comportament cívic és el que és propi o característic del ciutadà o ciutadana.

- Aristòtil

: Defineix l’home com a zoon politikon, cosa que implica que l’ésser humà té una finalitat essencial i única: convertir-se en un bon ciutadà de la polis.

3. La relativitat del bé

Els sofistes

:

1- Gorgies

,

2- Pitàgores

. Són dos pensadors que defensen el relativisme (afirma que el bé i el mal depenen de les circumstàncies).

Pensadors que es mouen en aquest context de desconfiança moral, mentre que empenyen a discutir i ensenyen la veritat per defensar els punts de vista propis davant dels altres (inconvenient); proclama que tot val.

El punt de vista contrari del relativisme implicaria considerar el bé i el mal com a valors absoluts, al marge de si les circumstàncies històriques o geogràfiques canvien o no.

- Sòcrates

: Defensa els valors morals; considera que les persones que feien el mal ho feien per ignorància del bé. Intel·lectualisme moral.

- Universalisme

: Molt difícil establir valors universals.

- Valors

: Accions, maneres de comportar-se.

- Endocentrisme

: Un poble es considera central i, per tant, superior.

4. El valor de la diversitat

Té problemes associats amb l’assimilació i l’agregació. Les democràcies occidentals entenen la diversitat cultural (ètica, política, religiosa, sexual, cultural) com una cosa positiva. El que genera més conflicte és la religió.

En tota la història s’han vist mètodes com: l’etnocidi, el genocidi o l’eugenèsia. Una altra pràctica habitual ha estat la segregació; l’assimilació s’inspira en valors del monoculturalisme extrem. Pel que fa a l’assimilació, és renunciar als seus costums i adaptar-s’hi. I l’agregació conserva els seus costums i també s’adapta.

5. El bé com a felicitat (Aristòtil)

Aristòtil – deixeble de Plató – va defensar dos tipus de virtuts: ètiques; implicacions morals han de complir un requisit.

Algunes persones, les més vulgars i la majoria, identifiquen el bé amb el plaer; en canvi, Aristòtil creu que el bé provoca satisfacció moral, però que aquest bé no és el perfecte per a l’home si es compara amb el bé de l’ànima. Altres persones apunten a l’honor: la felicitat és el premi a la virtut, la felicitat pot consistir en la fama o en la glòria, perquè a través d’aquests els homes arriben d’alguna manera a l’eternitat.

La possessió de riqueses també pot produir felicitat, ja que influeix directament sobre l’efecte que sent la persona. La felicitat també pot arribar-nos a través del poder.

En resum, la felicitat és l’activitat de la intel·ligència segons la virtut que hi és pròpia, és a dir, el pensament.

6. El dret a la felicitat

La psicologia ho confirma quan demostra que el grau de satisfacció amb l’existència pròpia, un cop cobertes les necessitats elementals, no depèn tant dels ingressos econòmics com d’establir unes bones relacions interpersonals. Així doncs, la felicitat depèn menys de les circumstàncies externes que de la personalitat individual. Possiblement va ser un filòsof grec presocràtic, Demòcrit, el primer a plantejar-se aquesta idea.

7. El bé com a plaer: l’hedonisme

Filosofia d’Epicur:

És un exercici d’alliberament individual, que mitjançant l’autarquia (autosuficiència) i l’ataràxia (tranquil·litat de l’ànima), pretén assolir un estat de felicitat.

Segons Epicur, per aconseguir la felicitat és important abandonar la paideia (educació tradicional de la Grècia clàssica), perquè transmet uns valors que no condueixen a la felicitat i provoquen por.

Epicur ens mostra el camí cap a una vida feliç a través de 4 principis:

- No hi ha cap motiu per tenir por dels déus.
- No hi ha raó per tenir por de la mort.
- El dolor i el mal són fàcils d’evitar.
- El plaer i el bé són fàcils d’assolir.

Per Epicur la felicitat consisteix a aconseguir una vida feliç a través del plaer. Aquesta actitud és l’hedonisme (ètica que significa el goig del plaer).

Plaers estables i duradors: caracteritzats per l’absència del dolor al cos o aponia i de pertorbació de l’esperit o ataràxia. Considera important la satisfacció dels plaers cinètics.

Epicur considera l’amistat (una mateixa ànima dividida en dos cossos) un dels punts més importants de la felicitat, és el sentiment que més plaer dóna.

8. El valor de l’individu

Dignitat: valor de l’individu és major. Individualisme: actitud egoista de concepció de la persona.

Renaixement: Introdueix l’actitud individualista com una de les manifestacions de l’anomenat antropocentrisme (període que l’home és el centre de l’univers).

Artistes: Signen per primer cop com a autors i reclamen per primer cop el concepte d’autors i artistes.

Escriptors: Reclamen la seva categoria com a tals i creen personatges reals amb les seves pors, anhels, etc.

9. El bé com a espiritualitat; Cristianisme

Regla d’or: resum fonaments morals del cristianisme; Tracta als altres com t’agradaria que et tractessin.

Els conceptes de salvació i redempció són nous: l’ésser humà necessita que el rescatin dels seus pecats (problema moral: neixem sent pecadors) per poder-se salvar.

Lectura oberta i dialogant; reivindica un amor bàsic envers Déu i tots els congeneres, es transformen en un llenguatge moder, en solidaritat, llibertat o igualtat. Seguint l’exemple de Jesús, recalca la importància de la compassió, la caritat o la valentia (estoïcisme).

Sant Tomàs: Segons aquest, existeix una llei moral natural que és universal, immutable i evident i que ens indica què és bo, què és dolent i què cal i què no podem fer.

Les doctrines de Sant Tomàs van anar perdent importància amb la secularització de la societat i la cultura. Pel que fa al contingut d’aquesta llei natural, segons Sant Tomàs i els seus seguidors, és evident que els valors espirituals són més importants que els materials, l’egoisme, el consumisme, el diner, el plaer o els anhels de poder. Insisteix en el respecte per la vida davant qualsevol tipus d’atac i també en la dignitat de la persona. Es potencia el predomini de l’Església per damunt de la societat civil. Es reconeix el valor de la família com a nucli social bàsic. No estan d’acord amb les pràctiques contraceptives, ni amb l’enginyeria genètica, la inseminació artificial ni la fecundació artificial. Considera que això ataca l’evolució de la natura. L’homosexualitat es considera una perversió, es rebutgen les pràctiques sexuals fora del matrimoni (procreació: única finalitat sexual).

Aquest plantejament acostuma a criticar-se pel que té d’intolerància i dogmatisme, ja que intenta imposar un mateix cànon de conducta a tota la societat, tant creients com no creients. Se’n critica la immoralitat, ja que parteix d’un sistema de recompenses (el cel) per la bona conducta i de càstigs (infern), i també el caràcter antinatural i repressiu. No reconeix les tendències naturals que compartim amb la resta del regne animal com ara l’atracció del plaer.

11. El bé com a deure. Kant

Kant: La bondat o la maldat de les nostres accions no cau en allò que fem específicament, sinó en la intenció en què ho fem. La moralitat és el sentit del deure que surt d’un mateix i no pas de l’exterior.

L’actitud que defensa Kant és l’autonomia moral. Implica:

- Cada persona pot decidir per ella mateixa quins han de ser els principis que guien la conducta, principis que s’han de seguir com a deure i no per interès o conveniència. Fer el que cal fer aplicant un codi moral propi, ja sigui creat per un mateix o a partir dels codis que ja existeixen, però sempre d’una manera crítica, i no simplement perquè els amics pensin igual o perquè la societat fomenti uns valors determinats.
- Actuen amb bona voluntat; característiques que tenim totes les persones, aplicant el principi definit per Kant: Actua amb el desig que tota la humanitat actuï també de la mateixa manera.
- Les mateixes normes han de poder servir per a tothom.
- La capacitat racional i la capacitat de cadascú decideixen quines han de ser les normes de conducta. Segons Kant, a la consciència i tenim enregistrada quina forma ha d’adoptar tota norma de conducta que ens autoimposem.
- No facis als altres res que no vulguis que et facin a tu.

Davant l’autonomia moral hi ha una altra possible actitud: Heteronomia moral. Consisteix en:

- Actuar d’acord amb principis que no provenen d’un mateix, sinó d’acord amb principis externs a la persona, com ara la felicitat, diners, plaer, etc.
- També poden ser principis ètics basats en codis religiosos (deu manaments, principis filosòfics, recerca de la perfecció).

Resum:

- Heteronomia moral implica que les persones són esclaves dels principis o les finalitats de les seves accions.
- Autonomia moral es basa en la llibertat de cadascú, ja que és la consciència de la persona el que marca el camí que cal seguir.

Kant ens diu que seguir lleis, normes o manaments imposats per altres no és qüestió de bona voluntat, sinó que implica apostar pel més pràctic.

Teoria del bé com a deure de Kant: És una consideració general sobre com hem d’actuar, però no ofereix detalls concrets sobre quines han de ser les nostres conductes; si ho fes, entraria en contradicció amb el principi d’autonomia moral. Per això, hem de decidir nosaltres el que cal fer.

Kant convençut que si tothom actués amb bona voluntat, imposant-se normes de conducta que s’adaptessin a aquesta norma formal, la humanitat aniria millor.

12. La justícia

Fem servir la paraula justícia perquè suposem que tothom n’entén el significat.

Si pensem que són conductes injustes ens indignem i protestem i si són justes ens alegrem.

La justícia o la injustícia impliquen un estat emocional que no ens deixa mai indiferent.

Com sé que un comportament és just?

- Perquè, segons la meva opinió, creença o decisió, considero que és just. Just allò que s’ajusti a la meva percepció personal de la justícia. És una percepció individual.
- Perquè aquesta conducta està d’acord amb la llei o la norma socialment acceptada. El que defineix la llei i el dret.

13. El bé com a utilitat. Stuart Mill

El filòsof anglès David Hume opinava que tot el que contribueix a la felicitat de la societat mereix la nostra aprovació, és a dir, que tot allò que és útil per als homes és bo.

Un altre filòsof anglès, John Stuart Mill, que definia el valor d’allò bo com a sinònim d’útil. En altres paraules, les accions són bones en la mesura que augmenten la felicitat del major nombre possible de persones. Mill afirma que el meu benestar depèn del benestar dels altres. Aquesta teoria ètica s’anomena utilitarisme.

Utilitarisme: Planteja l’economia i la vida com un càlcul d’interessos particulars i col·lectius. La felicitat és un benestar individual i col·lectiu que es basa en els béns materials, és a dir, en el consum.

Les crítiques de l’utilitarisme argumenten que basar la felicitat en els béns materials, en el càlcul i en la utilitat converteix les persones en éssers programats sense espai per a la poesia o la sensibilitat.

14. La veritat

Tothom reconeix que la veritat és una virtut i que dir la veritat és una conducta adequada i aprovada socialment.

La posició clàssica de la veritat estableix que la veritat és l’adequació entre el que diem i la realitat.

El tema de la veritat es pot enfocar des de dues posicions: Hi ha veritats indiscutibles, que sempre són certes, però també hi ha que no són absolutes sinó que depenen de les circumstàncies, persones i moments que poden variar; la veritat única o la veritat relativa. Aquestes dues visions les trobem en àmbits com el polític, el moral, l’estètic, o fins i tot el científic.

El contrari de la veritat és la mentida. En relació a aquest tema, trobarem dues actituds: una que afirma que sempre cal dir la veritat i que la mentida no té mai cap justificació i una altra que defensa que hi ha mentides que poden fer mal i altres que són menors, ja que no perjudiquen a ningú. Fins i tot podríem afegir-hi una tercera actitud: no dir la veritat no equival a dir una mentida.

15. La universalitat del bé. Plató

Els sofistes eren uns pensadors grecs que defensaven el relativisme ètic. Segons aquesta idea, els valors sobre què està bé o malament depenen de cada societat concreta i els ha de decidir la ciutadania. Es tracta d’una situació injusta des de qualsevol punt de vista, il·lògica, absolutament injustificable en qualsevol societat i circumstància. Aquesta idea la defensa el filòsof grec Plató.

Segons Plató, les coses són justes o no ho són, són bones o no ho són. Aquest filòsof va defensar l’existència d’uns valors universals que havien de ser inalterables, permanents i independents del moment històric en què es visqués.

Les teories sofistes i de Plató plantegen dues concepcions oposades del món dels valors. Per tal de conèixer els valors únics, els valors absoluts, Plató proposa el diàleg, que consisteix en posar en comú les nostres certeses, els nostres dubtes i mirar d’arribar, a través de la raó i amb molts esforços, al valor absolut. Per Plató, el criteri que guia la vida de la persona no pot ser contrari al criteri de la comunitat. La justícia equival al funcionament equilibrat dels diferents grups que integren la ciutat-estat.

16. La generositat

Està més a prop d’un valor individual de relació personal que no pas d’un valor col·lectiu.

Per quin motiu són generoses les persones? En principi, la resposta hauria de ser, per exemple, per poder rebre una contrapartida a canvi.

Malgrat que la generositat, per definició, és un acte gratuït de donar, funciona millor si es restableix l’equilibri i es rep alguna cosa a canvi. El més important és que la intenció inicial de ser generós no implica necessàriament rebre cap contrapartida a canvi.

Hi ha una altra modalitat que consisteix a ser generós a un mateix: tenir cura d’un mateix, aprendre a perdonar-se, a no exigir-nos per damunt de les nostres possibilitats, a acceptar els nostres límits. Tots aquests elements reforcen l’autoestima.

Motius biològics: pel que sembla, de la mateixa manera que existeix un instint de supervivència que explica conductes agressives, aquest mateix instint explicaria conductes de generositat i altruisme d’origen biològic present en molts mamífers i que representen uns excel·lents mecanismes de regulació de la supervivència.