Plató: Les Tres Parts de l'Ànima i la Justícia

Revelació de les Dues Parts de l'Ànima: Racional i Concupiscible

El saber no està relacionat només a una cosa (el saber de la salut i la malaltia, està sa o malalt?). Les coses, gràcies a un objecte determinat, són el que són. La set és de beguda sempre. L'ànima de l'assedegat només vol beure i cap a això es llença. A vegades hi ha alguna cosa que ens impedeix beure, però, com havíem dit abans: no hi ha res que pugui ser contrari en la mateixa part de si, en relació a un objecte idèntic al mateix temps.

L'arquer no estira i afluixa simultàniament l'arc. Amb una mà el tiba i amb l'altra el deixa anar. Per tant, un que té set i no beu és perquè s'hi nega. Alguna cosa retreu a l'ànima o la persona de beure. La part que els retreu és més forta que la que els indueix.

Conclusió: Les Dues Formes de l'Ànima

Amb això es delimiten dues formes dins la nostra ànima:

• La part racional: Calcula i retreu a la persona de beure.
• La part irracional i concupiscible: Amb la qual desitgem i tenim gana i set, sempre encisada per altres passions, companya de plaers i satisfaccions.

La còlera, allò amb què ens enfadem, és un tercer element o serà d'aquests dos? Exemple: Leontí, fill d'Aglaió, va veure uns cadàvers: volia veure'ls i no, perquè el repel·lien i els rebutjava, la qual cosa va generar una lluita interna. La curiositat el venç. La còlera alguna vegada combat les passions com a quelcom diferent d'elles.

La Fogositat com a Tercera Part de l'Ànima

Quan les passions forcen algú contra el seu propi càlcul, ell s'insulta a si mateix i s'enfada, produint una baralla violenta interna. La còlera s'afilia a la raó, perquè la raó diu que aquella passió no pot ser satisfeta. Quan algú creu que fa alguna cosa malament, sorgeix la còlera? Com més noble sigui, menys s'indignarà per passar gana o fred; la seva còlera no el fa indignar-se.

Quan un creu ser víctima d'una injustícia, la còlera s'indigna i s'alia amb el que sembla ser just. I no cessa fins que aconsegueix els seus propòsits, o s'amansa com un gos. Abans es pensava que la fogositat era quelcom concupiscible, però ara es creu que n'està molt lluny, ja que fa armes a favor de la raó.

La Tripartició de l'Ànima i la Ciutat

La ciutat la mantenien tres classes: els negociants, els auxiliars i els deliberants. A l'ànima, la fogositat és una forma de la raó, de manera que només tingui dues parts (la racional i la concupiscible), o bé la fogositat és una tercera part de l'ànima, auxiliar del component racional, mentre que aquest no sigui destruït per una educació dolenta (és a dir, que la persona no es deixi guiar per les passions de la part concupiscible)?

La resposta és la segona. Glaucó posa l'exemple dels nadons: neixen plens de còlera, però alguns no arribaran mai a la raó o trigaran molt. Sòcrates cita l'exemple d'Homer: «doncs es picà el pit i el cor va increpar-se amb paraules», ja que diferencia molt bé la part que reflexiona sobre el bo i el dolent, de la part que s'afanya irreflexivament.

Correspondència entre l'Ànima i la Ciutat (Polis)

Conclusió fins ara: a la ciutat hi ha diverses parts que també estan a l'ànima de cada individu i en el mateix nombre. Serà lògic que qui faci la ciutat sàvia també ho sigui, qui sigui coratjós farà que la ciutat ho sigui i així successivament, fent que la ciutat tingui la resta de coses pel que fa a la virtut. Si un home és just, la ciutat també ho serà.

La ciutat serà justa si les tres classes o tipus de gent fa cadascuna el que li pertoca. Els homes seran justos si cadascuna de les seves parts individuals fa el que li correspon:

• Part Racional: Li correspon governar, perquè és sàvia i té previsió sobre tota l'ànima.
• Fogositat: Li correspon ser súbdita i aliada de la part racional. (En els soldats deien que la mescla de música i gimnàstica, nodrits amb paraules i ensenyaments bells, els farà acordar i afluixar amb els seus consells i amansir amb harmonia i ritme).

Aquests dos, ben formats en els seus deures, s'imposaran a la part concupiscible, que ocupa l'espai més gran de l'ànima: que no s'ompli dels plaers corporals, que no es torni gran i fort, que faci el que li pertoca, que no provi d'esclavitzar i governar el que per naturalesa no li correspon i capgiri la vida de tots. La raó i la fogositat són les dues que vetllaran pel bé de l'ànima, la segona lluitant a favor d'ella i obeint-la i complint el que decideixi mitjançant el coratge.

Coratjós és qui la seva fogositat permet evitar plaers i dolors que la raó no admet. Savi és qui (pocs) es governa a si mateix i ho proclama tot, que posseeix el saber del que convé a cada part. L'home que s'ha educat correctament i racionalment, serà bo, és a dir, no robarà, ni traicionarà els companys, ni cometrà adulteri, ni sentirà indiferència davant els déus. Si tothom fa el que li correspon en quant a manar i ser manat, la ciutat serà justa i “segura”. La justícia és la virtut que fa tant als homes com a les ciutats justos.

Precisió Conclusiva sobre la Justícia

Ja tenim una definició de justícia. En relació a l'activitat autènticament íntima, de cara a l'individu mateix i al seu ofici; no permet que res en ell executi el que no li pertoca, ni que les diferents forces de l'ànima s'interfereixin mútuament en llurs afers; assigna a cada part el que realment li correspon. L'individu es domina i s'ordena i és amic de si mateix i posa les tres parts en concòrdia.

Sigui com sigui, si una part d'aquestes tres surt i s'imposa en tot el que fa, aleshores té per justa i bella l'acció que manté i contribueix a realitzar en aquest estat de l'ànima. Té per saviesa el saber que inspira aquesta acció. Anomena injusta l'acció que destrueix aquest estat i ignorància l'opinió que inspira aquesta acció.

Aclariment de la Injustícia de l'Ànima

Comencem a examinar la injustícia / intemperància / covardia / ignorància / maldat: Revolució de les tres parts, revolta d'una part contra el tot de l'ànima perquè governi ella la part a la qual no li correspon. Les coses sanes produeixen salut i les malaltes, malaltia.

La salut (fer una obra justa) és fer que les parts del cos es disposin a regir i a regir-se mútuament segons la naturalesa; la malaltia (injustícia) és contra la natura. No hi ha diferència entre estar bo de l'ànima i estar malalt del cos. Virtut és una certa salut, bellesa i bona disposició humana. El vici és una debilitat, malaltia, impotència. Els actes honrats porten a l'adquisició de la virtut. Els actes vergonyosos porten a l'adquisició del vici.

La Justícia és Preferible a la Maldat

Es treu profit de fer obres justes, promoure la bellesa, ser just, o se'n treu de qui és injust (sense que aquest sigui castigat o es torni més bo si el castiguen)? És evident que si es destrossa la naturalesa del cos, ja no val la pena viure encara que tinguem diners, menjar i tot el poder, ja que s'haurà pertorbat allò que ens fa viure (la naturalesa del nostre cos).

La investigació és ridícula, ja que és evident que no val la pena viure si l'individu fa tot allò que el faria ser injust i tenir un mal viure, evitant allò que el portaria a la justícia i la virtut. Com és la maldat i les figures que presenta? La forma de virtut només n'hi ha una, ja està descrita. Del vici n'hi ha infinites.

Hi ha cinc menes de constitucions i cinc menes d'ànima: Si un sol home entra al poder: Regne; si n'hi ha més: Aristocràcia. Sigui quin sigui el govern, serà un sol gènere, ja que tant si és un o diversos components, com que s'han educat i format igual, no tocaran les lleis de la ciutat.