La Teoria del Coneixement de Kant: Sensibilitat, Enteniment i Raó

Elements del Coneixement Kantià

Els elements del coneixement se separen en dos: d'una banda, els elements que procedeixen de l'experiència, anomenats matèria, i d'altra banda, els elements que procedeixen del mateix subjecte, anomenats forma. A continuació, analitzarem les tres facultats del coneixement:

1. Sensibilitat

   La sensibilitat és la facultat que ens permet rebre informació, pertanyent a l'estètica transcendental. Per poder percebre una cosa, s'han de donar una sèrie de condicions: d'una banda, condicions empíriques (la matèria), i d'altra banda, condicions a priori (la forma). Les condicions a priori de la sensibilitat són l'espai i el temps. Kant les anomena com a formes a priori de la sensibilitat.

   L'experiència que nosaltres tenim dels objectes és un conjunt ordenat espai-temporalment. Espai i temps no són propietats dels objectes, sinó que pertanyen a la nostra facultat de sentir; constitueixen l'estructura en la qual ens són donades totes les sensacions. Kant diu que l'espai i el temps tenen la funció d'unificar i ordenar les dades de l'experiència sensible (les sensacions). Així es forma l'objecte de la nostra experiència, allò que Kant anomena fenomen.

   Kant afirma que només podem tenir experiència dels fenòmens; percebem les coses tal com les podem representar. A més d'analitzar els elements a priori de la nostra sensibilitat, l'estètica transcendental explica com és possible saber a priori alguna cosa dels objectes de les matemàtiques. Kant defensa que les matemàtiques es fonamenten en l'espai i en el temps, que són les formes a priori de la sensibilitat. Per tant, si és possible un coneixement a priori en les matemàtiques, queda garantit que les matemàtiques són un coneixement universal i necessari.

2. Enteniment

   L'enteniment és la facultat que ens permet pensar els objectes que són donats en la intuïció sensible, és a dir, els fenòmens. Pertany a l'analítica transcendental. En l'analítica transcendental, Kant examina els elements a priori de l'enteniment humà i, des d'aquests, fonamenta la possibilitat del coneixement a priori en la física.

   La funció de l'enteniment és relacionar la varietat d'intuïcions sensibles, que afecten la nostra sensibilitat, amb un concepte. A través dels conceptes, els humans entenem allò que percebem a través de la sensibilitat. Kant considera l'enteniment com la facultat dels conceptes i com la facultat de jutjar. Conclou que el coneixement només pot sorgir de la unió de les dues facultats dels humans: ni l'enteniment pot intuir res ni els sentits poden pensar res. Sense sensibilitat, cap objecte ens seria donat i, sense enteniment, cap seria pensat.

   Kant distingeix dos tipus de conceptes:

   • Els empírics, que són els que coneixem a partir de l'experiència (a posteriori).
   • Les categories, que són a priori i només s'apliquen als fenòmens.

   Kant descobreix les diferents categories de l'enteniment a partir dels diferents tipus de judicis (la deducció metafísica de les categories). Dedueix les categories dels tipus de judicis perquè la funció bàsica de l'enteniment és formular judicis. Per tant, Kant pensava que hi havia tantes categories com formes possibles de judici.

   Després de deduir les categories, Kant realitzà la “deducció transcendental de les categories”. Les categories són condicions a priori necessàries per a la comprensió intel·lectual dels fenòmens. Kant distingeix l'ús legítim de les categories, que amplia el nostre coneixement de la realitat, i l'ús il·legítim, que no ho fa.

   Afirmar que el fenomen és allò que se'ns apareix implica acceptar que en la realitat hi ha aspectes que ens són desconeguts (els noümens). Queda clara la crítica kantiana als racionalistes de conèixer l'objecte en si tal com sigui, sense que aquest coneixement estigui condicionat per la manera humana de conèixer (il·lustració transcendental).

   La ciència pura de la naturalesa és possible per obra de les categories. L'ésser humà imposa a la naturalesa les lleis a priori de l'experiència humana. Kant l'anomena legislador de la naturalesa, ja que la constitueix com a objecte de coneixement. Afirma que els principis de l'experiència possible són lleis generals de la naturalesa que poden ser conegudes a priori.

   Aquesta concepció soluciona la crítica de Hume pel que fa als conceptes de causalitat o de substància: les lleis de la naturalesa es fonamenten en aquests conceptes, coneguts a priori i on la seva aplicació és universal i necessària. Kant, d'una banda, s'allunya de Hume, que considerava la relació de causa i efecte com a resultat de l'experiència (a posteriori). També s'oposa a Hume en la mesura que aquest rebutja la pretensió d'assolir un coneixement universal i necessari i concloïa amb l'escepticisme respecte al coneixement científic.

3. Raó

   La raó és la facultat que enllaça judicis en raonaments. Ens permet fer raonaments.

   Kant identifica tres conceptes de la raó pura:

   • L'ànima
   • Déu
   • El món

   Kant diu que el jo, el món i Déu són noümens, són coses en si mateixes i no tal com se'ns mostren. Quan apliquem les categories de l'enteniment als noümens, estem fent un mal ús, ja que hi haurà contradiccions. Per tant, Kant diu que la metafísica no és possible com a ciència perquè els seus objectes són noümens, no fenòmens. Aquests no entren dins el coneixement humà.