Llibertat: Concepte, tipus i perspectives filosòfiques

Llibertat:

(del llatí libertas) Significa capacitat d'actuar segons la pròpia decisió. El concepte de llibertat és un dret moral. El vertader concepte de llibertat és el de llibertat interpersonal. Han d'existir condicions bàsiques per actuar sobre la nostra pròpia decisió: sociològiques, econòmiques, polítiques i culturals (proporcionen la llibertat).

Consciència:

(proporciona la llibertat) és un element indispensable per a la llibertat: Percepció de la realitat no distorsionada. Estat despert.

Consciència moral:

Procés autoreflexiu que ofereix pautes i criteris morals. Procés interior establert per la família i l'ambient. Depèn de la persona, segons què sigui el bé o el mal per a ella. Veu interior.

Llibertat sociològica:

És el sentit originari de llibertat. En l'antiguitat grega i romana, es referia a que l'individu no es troba en condició d'esclau. Actualment, al·ludeix a l'autonomia que gaudeix l'individu enfront de la societat, i es refereix a la llibertat política o civil, garantida pels drets i llibertats que emparen el ciutadà en les societats democràtiques.

Autonomia:

Capacitat d'autogovernar-se per un mateix.

Autorarquia:

Reconeciment de drets i llibertats polítiques.

Llibertat psicològica:

És la capacitat que posseeix l'individu, «amo de si mateix», de no sentir-se obligat a actuar a instàncies de la motivació més forta. Amb motius de satisfacció, econòmics i psicològics (amor, oci, amistat...).

Llibertat moral:

És la capacitat de l'home de decidir-se a actuar d'acord amb la raó, sense deixar-se dominar pels impulsos i les inclinacions espontànies de la sensibilitat.

Llibertat de la voluntat:

La llibertat psicològica i la moral poden reduir-se a la llibertat de la voluntat, que pot definir-se com la facultat de decidir-se per una determinada conducta millor que per una altra igualment possible, o simplement com la capacitat d'autodeterminar-se o triar el motiu pel qual un es decideix a obrar d'una manera o d'una altra, o a no obrar. A la capacitat d'autodeterminació en l'obrar, se l'anomena també «espontaneïtat» de la voluntat.

El cristianisme:

Afegeix al sentit primari de llibertat sociològica el de «llibertat interior», pel doble motiu fonamental de què el missatge cristià s'accepta per conversió interior, és a dir, per lliure decisió, i perquè el destí final del creient (predestinació) és obra conjunta -i conflictiva- de la voluntat de Déu, omnipotent, i de la cooperació i decisió humanes.

Empirisme:

Domina la idea que la llibertat no està dins la voluntat humana, sinó fora, en la conducta. Si la voluntat és una causa, ha de ser necessària, és a dir, ha de trobar-se internament determinada a obrar en un determinat sentit, però aquesta necessitat interna no impedeix que l'home sigui lliure si aquest pot obrar, pel que fa a l'exterior, d'acord amb les determinacions de la voluntat.

Kant:

No pot reconèixer el problema que suposa parlar de llibertat en un món dominat per la necessitat, i de com resulta obligat fer-ho per fonamentar l'existència moral de l'home; a aquest conflicte es refereix la tercera de les antinomies kantianes. En el món de l'experiència no hi ha llibertat, perquè tot obeeix a causes; però en el pla del pensament, res impedeix que vegem la llibertat com una exigència de la moralitat.

Kant sol plantejar-se la qüestió de la voluntat lliure com una anàlisi del sentit dels termes «llibertat» i «determinisme»: nova manera de presentar la qüestió entre «llibertat i necessitat» de la filosofia moderna.

Llibertarisme:

Afirma que l'home no està sotmès a cap necessitat de tipus causal.

Determinisme dur:

Sosté que les accions humanes estan sotmeses, com tot en la natura, a la necessitat de les lleis causals.

Determinisme suau:

És el punt de vista dels qui defensen que la llibertat humana i el determinisme causal no són incompatibles entre si; aquests són els denominats compatibilistes, i la doctrina que sostenen s'anomena compatibilisme, mentre que l'incompatibilisme sosté que llibertat i determinisme són inconciliables.

Indeterminisme:

Fenòmens al azar, sense connexió entre ells.

Determinisme:

Podem entendre el determinisme com aquell moviment o tendència que postula que tot el que hi ha hagut, hi ha i haurà, i tot el que ha succeït, succeeix i succeïrà, està ja d'antuvi fixat, condicionat i establert, de tal manera que no pot succeir o haver-hi res de diferent. Dins d'aquesta accepció general hi podem incloure aquelles teories que creuen en l'existència d'un destí inevitable o predestinació (un exemple el podem trobar en les antigues escoles gregues com la de l'estoicisme). Actualment el determinisme es relaciona amb el mecanicisme, tendència dominant en la ciència del segle XX. De fet, aquest determinisme com a mecanicisme no és més que predeterminació de l'acció en els seus antecedents, i com que no és susceptible de prova, és considerat com a simple hipòtesi, de caràcter metafísic o científic. El determinisme ha provocat molts debats i els deterministes més radicals han afirmat que no només els fenòmens naturals estan sotmesos a lleis, sinó també les accions humanes. Es considera que un sistema és determinista quan compleix els següents requisits:

• És un sistema tancat.
• El sistema ha d'abastar elements, esdeveniments o estats del mateix tipus.
• No ha d'estar determinat exteriorment.
• S'ha de donar dins d'una mateixa seqüència temporal.

També es pot parlar de diferents tipus de determinisme:

• Determinisme biològic: Existència d'un condicionament fisiològic inscrit en els gens, en el cas de l'ésser humà; i l'existència d'unes lleis inalterables en la naturalesa a la qual estarien sotmesos tots els fenòmens naturals. D'alguna manera estaríem preprogramats pels gens i no seríem més que un organisme al servei d'aquests. (Dawkins)
• Determinisme psicològic: El nostre comportament estaria condicionat per motivacions internes o externes i pel propi coneixement, que seria entès com a dictador de les normes de conducta. (Watson, Skinner...)
• Determinisme social: L'àmbit social com a condicionador del nostre comportament al llarg de la vida. (Marx)
• Determinisme físic: Tot l'univers és una gran màquina, i l'ésser humà no és més que una peça d'aquesta gran màquina còsmica. (Laplace)

Estoicisme:

Màxim representant: Zenó de Cíti. Model del savi, racionalitat. Ideal de vida:

Ataràxia:

Impertorbabilitat de l'ànima.

Apàtia:

Tranquil·litat del cos, domini de les passions.

Empirisme:

J. Locke. Llibertat a l'exercici de l'experiència sensible. La ment humana és una tabula rasa. No hi ha idees innates. La llibertat la anem construint amb l'experiència.