Nietzsche: Apol·lini, Dionisíac i Crítica de la Decadència Occidental

L'Art i l'Afirmació Vital: Apol·lini i Dionisíac

Les celebracions dedicades a aquest déu exaltaven la vida i l'acompanyaven amb el dolor que sempre hi és present i del qual neix. Les tragèdies i l'art dels grecs van néixer també d'aquesta mateixa actitud vital. Nietzsche explica a El naixement de la tragèdia com aquesta i l'art grec van sorgir de dos impulsos contraris, però alhora complementaris i mútuament exigents: l'apol·lini i el dionisíac.

• L'apol·lini (del déu de les arts i la bellesa, Apol·lo) representa la bellesa, la serenitat, la mesura i la individualitat.
• El dionisíac s'identifica amb el sentiment tràgic, amb l'afirmació de tot allò problemàtic i dur que té la vida.

A partir d'això, l'art i la tragèdia són interpretats com obres amb un contingut dionisíac al qual se li ha atorgat la bellesa de la forma apol·línia. Ambdós impulsos estan plenament representats en l'art, trobant-se en ells la unió que en tota obra d'art existeix entre forma i contingut. En les seves obres posteriors, Nietzsche ja no parlarà de l'apol·lini, sinó que el dionisíac absorbirà l'apol·lini com a part seva. El terme dionisíac s'utilitzarà sempre com a afirmació tràgica de l'existència, en oposició a l'instint que condemna la vida. Com a exemples de dionisisme en els grecs trobem Edip i Prometeu.

La Decadència i els seus Tipus

L'actitud contrària a l'afirmació dionisíaca és anomenada decadència o nihilisme, un instint degeneratiu. Símptomes d'aquesta actitud són:

1. La renúncia a aspirar a res més elevat.
2. L'aferrament als petits plaers.
3. La fugida dels dolors o el lamentar-se'n.

Precisament aquests símptomes són els que s'adverteixen a la cultura occidental.

Primer Tipus de Decadent: L'Home Modern

El primer tipus de decadent és, doncs, l'home modern, a qui Nietzsche anomenarà l'últim home, i que podria equivaler a l'actual "home-massa", ja que el descriu com a mediocre, servil, gregari, despersonalitzat, modest i mansuet.

Segon Tipus de Decadent: Els Grans Savis Racionalistes

El segon tipus de decadent són aquells homes que la humanitat acostuma a admirar: els grans savis. Aquests solen coincidir en el seu racionalisme, en el menyspreu cap a l'instintiu, i en el refrenament i inhibició de les passions. La fórmula de la decadència és haver de combatre els instints. En canvi, Nietzsche pensa que mentre la vida ascendeix, felicitat és igual a instint.

Els éssers vius estan dirigits per aquesta força primària i inconscient que és la voluntat de poder, la qual s'expressa en els instints, els quals guien el pensar conscient i el posen al servei de la vida. Per tant, pretendre fer callar els instints és símptoma de decadència vital. Aquestes característiques es troben de manera rellevant en Sòcrates, per això Nietzsche contraposa el socratisme amb el dionisisme, considerant Sòcrates el símptoma que la cultura grega entra en declivi.

Tercer Tipus de Decadent: L'Actitud Cristiana

El tercer tipus de decadent és l'actitud cristiana davant la vida, segons la qual els mals del món són un càstig pels pecats o una via ascètica per assolir una vida bona, feliç, benaurada. No obstant això, aquesta via no s'identifica amb la vida a assolir, sinó que és més aviat la seva antítesi. Per això, en les seves últimes obres, Nietzsche enfrontarà Dionís contra el Crucificat, prenent ambdós déus com a símbols d'actituds vitals oposades.

Cal precisar que la condemna del déu cristià, Nietzsche no l'exten a altres divinitats que no han assumit aquest paper de ser l'antítesi d'aquesta vida. Així, per exemple, els déus de l'Olimp, concebuts antropomòrficament, que s'enamoren, lluiten i pateixen les mateixes passions que turmenten els homes, representen una divinització de la vida; aquests déus "justifiquen la vida humana vivint-la ells també". Al contrari d'aquests déus, el déu cristià és oposat al món, símbol del "més enllà", enfrontat a la vida, és la "fórmula de tota la calúmnia del món terrestre, la divinització del no-res". Per a Nietzsche, el déu cristià representa el concepte de déu més corrupte de la història de les religions, ja que en lloc d'ésser la divinització de la vida, n'és la seva contradicció.

La Crítica de la Moral

La crítica de la cultura occidental ha de començar per la de la moral que sosté aquesta cultura, ja que, per a Nietzsche, totes les manifestacions filosòfiques, científiques, religioses, etc., d'un poble, no són més que altres tantes manifestacions del seu sistema de valors, és a dir, de la moral d'aquell poble.