Teixit industrial espanyol: Anàlisi de la seva evolució i reptes actuals

Teixit industrial espanyol

D’un model nuclear a un teixit difós i interconnectat

El model territorial industrial espanyol es caracteritza per la importància d’un teixit industrial previ, basat en nuclis industrials, i per la creació d’eixos industrials que els uneixen. Aquests nuclis tendeixen a créixer i a formar àrees metropolitanes industrials, com ara Madrid i Barcelona. Les aglomeracions industrials garanteixen l’existència d’infraestructures bàsiques. Les seus socials i de gestió de les empreses es situen a les àrees centrals de les ciutats.

L’aglomeració d’aquestes activitats atrau les indústries i els serveis auxiliars. Com a resultat, les activitats industrials es disseminen al voltant de la ciutat, i es crea un espai urbà difós, amb polígons industrials i naus d’emmagatzematge. Alhora, té lloc un procés de dispersió, provocat per l’elevat preu del sòl industrial i pels problemes derivats d’aquesta concentració, com ara la conflictivitat laboral i la saturació de les comunicacions. Algunes indústries es van de l’espai urbà i se situen seguint els eixos de comunicació per estar prop de la ciutat.

La localització industrial i els desequilibris territorials

En el teixit industrial, destaquen les zones de desenvolupament següents:

• L’eix de la vall de l’Ebre. Connecta l’àrea basca amb la catalana, a través dels nuclis de Saragossa i Logronyo. A més, aquest eix tendeix a vincular-se amb l’àrea industrial de Madrid.

• L’eix del Mediterrani. Uneix la Regió de Múrcia, la Comunitat Valenciana i Catalunya. S’allarga fins a França i connecta amb l’eix mediterrani europeu, que arriba fins al nord d’Itàlia. Per la vall del Roine enllaça amb la gran dorsal europea, que reuneix les àrees industrials més actives d’Europa.

• L’àrea industrial de Madrid. Per la seva centralitat, atrau sectors d’alta tecnologia i capital inversor estranger. Aquesta concentració mostra una localització molt irregular amb clars desequilibris territorials, ja que la resta d’Espanya presenta una industrialització notablement inferior.

Situació actual de la indústria espanyola

Després de l’entrada a la UE, la indústria espanyola va viure un procés de modernització productiva. A mitjans dels 90 era el sector més productiu gràcies a la moderació salarial i a la flexibilitat en contractació laboral. L’economia creixia per sobre de la mitjana europea, augmentava la inversió espanyola a països de la UE i a Portugal, el Nord d’Àfrica i Hispanoamèrica s’hi instal·laven empreses espanyoles. La indústria ha tingut un bon ritme de creixement, encara que ha perdut importància per la terciarització del treball. La crisi del 2007 que afecta l’economia mundial es reflecteix a la UE amb una tendència baixista general, i a Espanya amb una recessió de la cartera de comandes, un augment dels estocs i una desaceleració del treball.

Els desafiaments de la indústria espanyola

Espanya té una sèrie de problemes:

• Domini de PIMES, que s’adapten al mercat, però no fan grans despeses en tecnologia.
• Productivitat inferior a la de la UE per la baixa inversió en TIC.
• Baixa intensitat tecnològica i baix percentatge d’inversió en R+D.

Això provoca una balança tecnològica deficitària: les principals empreses fabriquen amb patents estrangeres, fet que genera una gran despesa.

Els sectors industrials a Espanya

Els sectors industrials a Espanya

Els sectors industrials madurs: El primer grup d’aquest sector l’integren la metal·lúrgia, productes minerals no metàl·lics i metàl·lics. Té un pes decisiu al País Basc i a Astúries, on ocupa més del 25% de l’activitat industrial.

La branca alimentària ha reduït el seu pes els últims anys, encara que el seu percentatge en volum de negoci segueix sent important. És la indústria dominant a zones poc industrialitzades com, per exemple, Extremadura.

La indústria tèxtil, de confecció, cuir i calçat, està en clar retrocés a gairebé tot l’estat. És un mercat dividit: d’una banda, empreses de marca blanca i, d’altra banda, grans marques amb un gran desenvolupament en disseny i moda.

Els sectors dinàmics: Tenen una elevada demanda, major productivitat i tecnologia intermèdia o alta. Forma part d’aquests sectors la indústria de l’automoció. Últimament passa per una fase de recessió com a conseqüència de la crisi econòmica.

El sector químic és important en la indústria i es concentra a Catalunya. Inclou la refinació de petroli, l’obtenció de productes plàstics, pasta de fusta i cautxú i la química de béns de consum com l’obtenció de fibres sintètiques i artificials.

Els sectors de tecnologia punta: Es tracta d’un sector molt localitzat (Madrid, Catalunya, Andalusia, País Basc). Es va desenvolupar a Espanya a partir de la seva incorporació a la UE. El sector té una forta dependència exterior pel que fa a investigació i tecnologia a causa de la seva tardana implantació i l’insuficient nivell d’inversions. Per això, el sector punta espanyol és molt inferior al d’altres països.

El sector de la construcció

La importància del sector de la construcció en l’economia espanyola

L’economia espanyola ha viscut un període de ràpid creixement a causa del sector de la construcció. Alhora que augmentava l’oferta d’habitatges, també se’n van apujar els preus, que entre 1999 i 2008 es van multiplicar per 2,8. La població activa en el sector de la construcció també va pujar: el 2007 era de 2.911.200 persones, mentre que a la resta d’indústries hi havia 3.416.000 treballadors.

Les causes que expliquen la desproporció del creixement immobiliari són múltiples: el preu de l’habitatge seguiria creixent indefinidament, els enormes guanys que s’obtenien amb l’especulació immobiliària, els subsidis públics destinats a la compra d’habitatge i el fàcil accés al crèdit amb interessos molt baixos.

La crisi de la construcció

La crisi financera mundial va provocar la fi de l’anomenada bombolla immobiliària i la brusca desacceleració del sector de la construcció. Al 2008 l’atur va augmentar un milió de persones afectant als paletes i sectors relacionats amb la construcció i fins al 2014 no s’han tornat a crear llocs de treball (alguns pensen que és el final de la crisi).

L’atur i l’endeutament de les famílies va tenir conseqüències en diversos sectors: el comerç va baixar les seves vendes i els bancs van veure augmentar la morositat en les hipoteques, aleshores, es van restringir els crèdits.