Serralades i relleus de la península Ibèrica

Sistema Ibèric

Sector Sud:

Format per dos conjunts: interior (Montes Universales, Serra de Cuenca, Serra d'Albarrasí) i exterior (Serres de Jalambre, Gúdar i el Maestrat) que aïllen la Meseta de la Costa. Format majoritàriament per roques sedimentàries. En algunes serres afloren roques calcàries amb fenòmens càrstics com a la Ciutat Encantada de Conca.

Entre els dos conjunts trobem la depressió de Calataiud (rius Jalón i Jiloca), formada per materials terciaris i quaternaris.

Sierra Morena:

Separa la Meseta de la depressió del Guadalquivir. Des de la Meseta presenta elevacions de 700 m, des de la depressió del Guadalquivir de 1.200 m. Les pissarres (vell sòcol hercinià) i la vegetació estepària li confereixen un color característic, origen del seu nom. També hi trobem quarsites i calcàries. Des d'antic es van explotar jaciments miners (mercuri a Almadén, coure a Riotinto, carbó a Peñarroya), avui tancats. L'únic pas que comunica la Submeseta Sud amb Andalusia és Despeñaperros.

Serralades exteriors a la Meseta:

Formades durant el moviment alpí, conseqüència del xoc i trencament de les plaques de l'escorça terrestre que van comprimir i plegar els materials sedimentaris de les fosses marines.

Pirineus:

Muntanyes joves d'uns 440 km que van des del Golf de Biscaia al Cap de Creus, amb una amplada de més de 100 km, amb alineacions paral·leles des de la part central o axial que davallen de forma esglaonada. La seva formació es produeix durant el moviment alpí, a partir d'un procés de sedimentació de l'antic fons marí de l'era secundària, dividit en dues parts, separades per la zona axial formada a l'era primària. El fet de ser muntanyes recents fa que estiguin poc erosionades i, per tant, presentin cims escarpats, amb forts desnivells al vessant francès i poc pronunciat al vessant peninsular.

1. Pirineus axials o centrals:

És l'eix central de la serralada. Hi trobem les majors altituds (Aneto 3.404 m, Mont Perdut 3.355 m, Pic d'Estats 3.143 m). L'alçada dificulta els passos, destacant el de Somport. La part central, formada per materials hercinians amb roques antigues, dures i fracturades (quarsites, pissarres i algun granit), que donen lloc a massissos elevats i crestes, on es mantenen les restes de glaceres.

2. Prepirineus:

De menys altitud i formes més suaus, els formen dues serralades paral·leles a la zona axial, de materials calcaris i margues d'origen sedimentari (era Secundària).

3. Serres interiors:

Alçades de més de 2.500 m com Guara i Peña.

4. Serres exteriors:

Cadí, Montsec, d'altituds menors.

5. Depressió Mitjana pirinenca:

Al mig de les dues serralades trobem la Depressió Mitjana pirinenca, allargada, estreta i interrompuda per altres relleus.

6. Rius:

Presenten força desnivell i pertanyen a la conca hidrogràfica de l'Ebre (Aragón, Gallego, Cinca, Segre...). En aquelles zones amb roca calcària trobem formacions càrstiques (canyons, gorges, coves...).

7. Glaceres:

Als pics més elevats hi trobem les darreres glaceres actives de tota la P.I. (Mont Perdut, Aneto...).

Serralades Litorals Catalanes:

Tanca la depressió de l'Ebre per l'est i separa els Pirineus i el Sistema Ibèric amb un seguit de falles i terrenys volcànics. Al nord presenten materials antics paleozoics (restes d'un antic massís enfonsat Catalanobalear, que emergeix al nord de Menorca i a les cares nord de totes les serralades del sistema). Però la major part dels materials al sud són secundaris (roques sedimentàries), on predominen les calcàries.

Distingim dues serralades paral·leles i una depressió:

1. La Serralada Prelitoral:

Amb el Montseny (Turó de l'Home, 1.706 m), Montserrat i el Montsant amb materials conglomerats.

2. La depressió Prelitoral:

Va des de Girona al Camp de Tarragona. Es tracta d'una fossa tectònica (graben, bloc enfonsat limitat per dues falles normals o per sistemes de falles normals subparal·leles) que es va omplir de sediments durant el Terciari i Quaternari i avui dia acull les comarques amb més valor agrícola de Catalunya (la Selva, el Vallès, el Penedès).

3. La serralada litoral:

Té un desenvolupament escàs i no més de 600 m.

Serralades Bètiques:

Formades durant el moviment alpí, amb la col·lisió dels materials sedimentaris del fons oceànic (mar de Tetis) de la microplaca Ibèrica i la placa Africana.

1. Serralada Penibètica:

Es situa prop de la costa i està formada per materials de l'antic massís hercinià (Beticorifeny), elevat durant el moviment alpí. Hi trobem Sierra Nevada (Veleta amb 3.398 m, Mulhacén amb 3.482 m, el més alt de la península Ibèrica). Destaquen també les serralades de Filabres i Estancias. Predominen les silícies.

2. Serralada Subbètica:

S'estén des de Gibraltar al cap de la Nau, on desapareix sota el mar i torna a sortir a les Illes Balears. Hi trobem calcàries dures i margues més toves, que dibuixen un relleu trencat i irregular. Destaquem les serralades de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina.