Teatre i Narrativa en Català: Postguerra als 70

Renovació Teatral: Postguerra fins als 70

Després de la Guerra Civil i amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser prohibit dels escenaris professionals i va viure absolutament desconnectat de les línies més innovadores del teatre europeu i nord-americà fins al final de la Segona Guerra Mundial. A la fi dels anys seixanta van tenir lloc uns canvis en la concepció del fenomen teatral, en una correspondència clara amb el que succeïa a la resta del món occidental. Es va produir un protagonisme dels directors en detriment dels autors i de l’expressió corporal i de la imatge en detriment de la paraula, i un trencament de les fronteres entre sala i escena. Hi havia una tendència per l’espectacle: era l’època dels muntatges.

Manuel de Pedrolo

Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el seu teatre, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit, des d’un plantejament existencialista. Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, de la llibertat articulen la seua obra dramàtica.

Teatre en l'Actualitat

Es pot parlar, en aquests darrers anys, d’un nou tipus d’autor teatral, molt més implicat en el procés creatiu, ja siga com a director o, fins i tot, com a actor. Sergi Belbel és un exemple d'autor-director, i Carles Alberola, a València, ho és d’autor-director i actor. El panorama teatral de final del segle XX i principis del XXI es pot definir per la seua riquesa i el seu dinamisme, i una de les causes ha sigut la capacitat d’adaptar-se als suports propis de la societat postindustrial. Autors com Benet i Jornet, Sirera o Alberola han escrit també musicals o guions per a televisió.

Benet i Jornet

Les primeres obres, com Una vella, coneguda olor (1963), s’insereixen en els postulats del realisme històric i prenen com a referents Bertolt Brecht, Tennessee Williams...
Aquesta base realista del teatre va ser progressivament reformulada per mitjà de l’experimentació formal durant la dècada dels setanta (Berenàveu a les fosques -1972-, Revolta de bruixes -1976- ...). Amb la publicació de Desig (1991) va iniciar un cicle en què, al costat d’una renovació formal, tècnica i estilística, l’autor reflexiona sobre els seus temes més personals amb influències de Samuel Beckett o Harold Pinter.

Paral·lelament a aquestes obres, en publica unes altres d’adreçades a un públic infantil, com Taller de fantasia (1970) i Supertot (1973); comença també una carrera ben prolífica com a guionista de TV.

Narrativa: Postguerra fins als 70

Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquen que una bona part de la narrativa que es publica fins al començament dels seixanta tendisca a rebutjar el tractament directe de la realitat i a explicar-la per mitjà de la simbologia i del mite. Mites, de Jordi Sarsanedes, n’és una mostra. Una altra tendència està representada per la novel·la psicològica, corrent predominant durant els anys trenta, i les tècniques del qual contribuiran a enriquir autors com Rodoreda, Llorenç Villalonga o M. Aurèlia Capmany. Una línia més realista inclou escriptors com Manuel de Pedrolo i Josep Maria Espinàs, però, en general, les novel·les que reflexionen sobre la postguerra no es publicaran, per problemes amb la censura, fins als anys 60.

Enric Valor

Com a novel·lista, l’autor es va mantenir fidel al model tradicional de la narrativa realista. Tot adoptant el punt de vista del narrador en tercera persona, va saber dotar de profunditat psicològica els seus personatges. Va construir un retaule, ambiciós i complex, del primer terç del segle XX al País Valencià. Com a autor de les rondalles, no es va limitar a transcriure els relats orals, sinó que va literatitzar els personatges i les situacions.

Mercè Rodoreda

Més que les coses que passen, el que interessa és la manera com aquestes coses afecten els personatges. Homes i dones són retratats a través d’una mirada que sovint adopta la perspectiva del narrador en primera persona, en un monòleg interior directe o indirecte. Altres voltes utilitza el punt de vista del narrador omniscient (Mirall trencat), però sempre dedicat a aprofundir en l’ànima dels seus personatges.

Narrativa: Anys 70 fins a l'Actualitat

L’adveniment de la democràcia marca un punt d’inflexió en el camp de la cultura en català, i especialment en el camp de la narrativa, un gènere que comença a recuperar la normalitat a partir dels anys 70. Als 70 es busca la innovació tècnica i temàtica. Als 80 torna la novel·la de gènere i a poc a poc penetren les influències del realisme brut. Als 90 coincideixen escriptors de generacions diverses i el panorama es fa més heterogeni.

Quim Monzó

• Temes: el consumisme, la despersonalització de les relacions humanes, la insatisfacció, la soledat.
• Recursos: ambientació urbana, personatges esquemàtics i anònims, aparició d’elements absurds i fantàstics, humor i ironia.