Miquel Martí i Pol: Poesia i Compromís Social

1. Miquel Martí i Pol
Poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular ha fet que sigui accessible a tots els públics. La seva constant referència a la situació social o nacional de l'època va fer que molts dels seus poemes fossin citats per polítics o cantats per músics.
Va néixer en el si d'una família obrera el 1929. Als 14 anys va començar a treballar fins a caure malalt. Als anys 50 va ser membre de la "nova cançó" com a cantautor. Políticament va militar al PSUC i va ser membre de l'assemblea de Catalunya.
Poesia i vida van ser dos elements lligats absolutament en la seva obra. La seva obra evoluciona segons els canvis de la seva vida i de la societat. En aquesta es reflecteixen totes les etapes de la seva vida: reflexió metafísica, poesia compromesa i realista, malaltia i superació, compromís nacional, pas del temps i balanç de la vida. La seva obra és una mescla d'un temps interior i personal amb un temps exterior i social.
En 1997, el Parlament català li atorgà el Premi Nobel. Molts dels seus llibres han estat traduïts a diverses llengües.

2. Característiques de la poesia actual
Al començament de l'era dels 90 es van publicar dos llibres que superaven el realisme i inclinaven la poesia cap al cubisme i l'experimentalisme.
Característiques:
- Introduïa el lector dins del text i no necessàriament havia de tenir una anècdota o argument.
- La poesia és concebuda com un discurs autònom, al contrari de la lògica de la poesia realista.
- La poesia és una eina d'investigació de la subjectivitat de l'autor, passa de ser diàfana a hermètica.
- La poesia deixa de ser utilitzada per narrar i passa a suggerir, a ser imaginativa i ambigua, i a evocar.
- Tracta arguments com la reivindicació de les dissidències, la ruptura amb els valors tradicionals culturals, familiars i socials, el desig de modernitat i l'afany d'universalitat.
A l'any 1973, la poesia valenciana trenca amb el realisme amb autors com: Salvador Jàfer (l'amorteïda estela de la platja) i Amaduc Fabregat (Cam fresca). Als anys 80, la poesia passa a ser una expressió de les intimitats i experiències personals, com Brossa. Als anys 90, passa a ser una autobiografia i es tendeix als poemes més breus, més íntims i més al·lusius.

3. Tendències de la poesia des de la postguerra fins als anys 70
ANYS 50: Als primers anys de la postguerra, els poetes valencians optaren pel simbolisme intimista i el sentiment existencialista.
Característiques d'aquest:
- Distanciament de la realitat.
- Distints punts de vista de la religió i humanisme.
- Temes com la mort, el dolor i l'absurd de la vida.
- Tendència a l'hermetisme.

Els poetes simbolistes i existencialistes tractaven de reflectir la realitat mitjançant l'evocació simbòlica. En els seus poemes dominaven la metàfora, els símbols i l'hermetisme.

ANYS 60: Als anys 60 aparegueren uns poetes més realistes i crítics com Salvador Espriu ("La pell de brau"). Aquesta poesia més realista i crítica es relacionà amb "el realisme socialista".
Característiques:
- L'autor deixa de ser com "l'elegit" i passa a ser una persona corrent.
- El poema deixa de ser abstracte i passa a ser concret.
- La reflexió del poeta es crea a partir de l'experiència personal.

4. Aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic
Va començar a escriure poesia a la postguerra, però va ser més conegut cap als anys 60. La seva poesia és prolífica, original i exuberant. Reflecteix admirablement la vida quotidiana. Els temes que tracta són: amor, mort, sexe, dona, por, ciutat i camp. A més, Estellés és un intèrpret de les reivindicacions del poble valencià. A través de la tendresa, ràbia i amor, Estellés expressa la gloriositat i misèria del país. El llenguatge dels seus poemes es basa en: el llenguatge dels poemes clàssics (Ausiàs March), contemporanis, i el llenguatge col·loquial que va aprendre a l'horta durant la seva infància. Estellés és un apassionat de la mort, però quan parla d'aquesta no fa reflexions metafísiques, sinó que parla, per exemple, d'un comentari sobre la mort de la seva filla, d'un cadàver... Estellés també té una gran atracció per l'amor i tracta amb una gran cruesa el tema del sexe, cosa molt freqüent en les poesies d'aquesta època. Per a ell, el cos de la dona era una font plena de metàfores.

5. Salvador Espriu
Va ser novel·lista, poeta i dramaturg, que a causa de la guerra civil va ser un autor oficinista com Franz Kafka, autor hermètic i simbòlic. La seva obra es caracteritzava per un intel·lectualisme extrem i un descriptivisme gairebé càustic. La riquesa del seu llenguatge, la capacitat per descriure transcendentment la història i la complexitat temàtica van fer que la seva poesia fos una de les més importants de la literatura catalana del segle XX. El seu primer llibre, "Cementiri de Sinera", era l'evocació d'un món distint per la guerra. Els seus quatre llibres, "Les hores", "Mrs Death", "El caminant i el mur" i "El final del laberint". Eren les anomenades cicles lírics. Aquests tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística del final del laberint, on Espriu se basa en la teologia negativa. Aquesta experiència mística del final del laberint canvia la seva obra "La pell del brau", obra realista i crítica.

6. Joan Francesc Mira
És un assagista que ha après de Fuster els recursos essencials del gènere:
- Argumenta i suggereix amb gràcia.
- És un mestre de l'objectivitat. Maneja molt bé la ironia. Mira, quan observa un poble, terra o costum, ho compara amb el que passa en el nostre país i, si no es pot comparar, ho tracta amb ironia, sorpresa o enveja. El nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància del llenguatge per a la creació d'una consciència col·lectiva són els temes que tracta Mira en el seu treball com a escriptor. L'eix genèric d'aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i de les seves conseqüències, sobretot en la política.