Teatre Català: De la Postguerra a l'Actualitat i Autors Clau

El Teatre Català de Postguerra (1946-1970)

Amb el règim franquista es va prohibir el teatre en català, i no va ser fins al 1946 que aquesta censura es va atenuar. És a partir d'aquest any quan comença la renovació del teatre català.

A Catalunya, el 1955, es funda l'Agrupació Dramàtica de Barcelona que, dins de les limitacions de l'època, aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos on es van promocionar autors com **Joan Oliver**.

El 1960 es funda l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que va introduir el mètode de Bertolt Brecht (basat en un teatre reflexiu i crític i tècniques narratives innovadores), el qual seria decisiu en el futur teatre independent.

Altres autors importants són: **Joan Brossa** (teatre avantguardista) o **Manuel de Pedrolo** (que escriuria sobre la llibertat).

En l'àmbit valencià, la renovació teatral va ser facilitada per una sèrie d'organismes com el Teatro Club o l'Aula Ausiàs March, i aparegué una nova generació d'autors més ben formats culturalment, com ara **Martí Domínguez** o **Joan Alfons Gil Albors**.

El Teatre Català Actual (Des dels anys 70)

A partir dels anys 70, destaca el teatre independent. Els muntatges solien crear-se de forma col·lectiva, on el conjunt del grup s'involucrava en la creació i producció de l'espectacle. Es normalitza la simbiosi entre autor i director, la qual cosa va propiciar que en la dramatúrgia actual hi hagi autors que escriuen i alhora dirigeixen, com ara **Juli Leal** o **Sergi Belbel**.

En el teatre actual en català, destaquen la gestualitat i l'expressió corporal, la imatge i el decorat, la figura del director i el trencament de les fronteres entre el públic i els actors. Podem observar les tendències següents:

• Un teatre que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, tendència capitanejada per **Sergi Belbel**.
• Un teatre opac o fragmentat, on el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants (**Lluïsa Cunillé** i **Paco Zarzoso**).
• El teatre realista, on autors com **Toni Cabré** o **Manel Dueso** s'aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps; el teatre comercial (**Carles Alberola**); i el "teatre de la irritació", que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo per provocar-hi alguna reacció (**Roger Bernat**).

En l'àmbit valencià, s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals, entre els quals destaquen **Manuel Molins** (Dansa del vetlatori (1973)) o **Rodolf Sirera**, que es va especialitzar com a guionista de sèries televisives.

Josep Maria Benet i Jornet: Figura Clau

**Benet i Jornet** es va formar en lectures populars a la Universitat de Barcelona i ha esdevingut l'autor més rellevant del teatre actual català per aconseguir estrenar tot allò que escriu.

La seva temàtica ha estat molt reiterada: l'individu en la societat condicionada després del 1939. Les seves obres teatrals es divideixen en dues etapes: la primera època de formació, del 1964 al 1975, s'inicia amb el guardó Josep Maria de Sagarra per l'obra Una vella i més tard amb Berenàveu a les fosques (1970), ambdues obres realistes.

El segon període s'inicià amb La revolta de bruixes (1975), on fa referència a la impotència de l'autor per canviar el món.

En la dècada dels 70, col·labora amb la televisió. La primera sèrie emesa a TV3 creada per ell fou "Poble Nou" (1992-95); també destaquen "Nissaga de poder" (1992-95) i "El cor de la ciutat", entre altres.