El verí del teatre pdf

Guerra Civil--70    NNN

  Durant la dictadura franquista no es podien publicar obres que vehiculaven un missatge polític contrari al règim. Fins a 1946 la literatura catalana va ser perseguida, per això, foren fonamentals les revistes de l'exili com La Nostra Revista. En 1962 la situació va millorar, es funda la editorial emblemàtica Edicions 62.

  La literatura europea dels 40, 50 i 60 es mourà al voltant de dues tendències:

-Realisme: reflecteix la realitat social compromesament. No va tindre molt recorregut.

-Existencialisme: reflexiona sobre el sentit de la vida amb la marca de la 2º Guerra Mundial. Es qüestionen els límits de la llibertat humana.

 A partir dels 50 es desenvoluparà la tendència experimentalista. Deixen de banda el compromís social, fixant-se en la forma del text. Els autors més importants d'aquest període seran Mercè Rodoreda o Pere Calders, fora del moviment realista.

 En l´àmbit valencíà la situació és molt més precària, a penes hi haurà espais de publicació en valencíà.

Enric Valor

   Enric Valor va ser un escriptor de la postguerra valenciana, conegut per les seves Rondalles valencianes, una adaptació del folklore narratiu valencíà. A més, la seva obra narrativa està basada en els models novel·lístics del Realisme europeu del Segle XIX. Per exemple, “L'ambició d'Aleix”, amb descripcions detallades sobre el paisatge de l'època.

  A partir de 1980, en període democràtic, va publicar el gros de la seua obra novel·lística, encara que l'havia escrita durant la dictadura, com “La idea de l'emigrant”.

  Les novel·les que integren el “cicle de Cassana”(“Sense la terra promesa”, “Temps de batuda” i “Enllà de l'horitzó”), giren al voltant de l'evolució d'una sèrie de famílies valencianes, al llarg de les primeres dècades del segle XX. V. Assoleix una tècnica narrativa més afinada i un gran domini de vocabulari; i permet deixar testimoni artístic d'un món abocat a la desesperació.

Mercè Rodoreda

  M. Va escriure poesia i teatre, però la seva narrativa és la que ha assolit més importància i difusió.

    A l'any 1957, amb el recull “Vint-i-dos contes”, va guanyar el premi Víctor Català.

  La narrativa de R. Es por dividir en el model psicològic de base realista i el de recreació del fantàstic.

  Les característiques són el protagonisme femení i recerca de la identitat pròpia. F. E., la protagonista de “la Plaça del Diamant” (la novel·la més coneguda de M., que s'ha traduït a moltes llengües) aconsegueix alliberar-se del seu marit i recupera la seva identitat. A més, la protagonista de “El carrer de les Camèlies” és una xiqueta abandonada, pobra i que té que prostituir-se. Finalment, Aloma, protagonista de la novel·la homònima, té una relació fracassada amb un home major que ella.

  També, a aquestes novel·les, el temps transforma els personatges; es fa ús del monòleg autobiogràfic, excepte en “Aloma”; i el simbolisme adquireix un gran significat.

70--actualitat    NNN

El terme “generació dels 70” es refereix als escriptors nascuts durant la postguerra que van contribuir a la normalització de la llengua i la literatura una vegada es va recuperar la democràcia. Alguns son:

- Baltasar Porcel:  va evolucionar cap a una narrativa molt imaginativa.

- Terenci Moix: amb una literatura transgressora, parlava de l´homosexualitat.

- Montserrat Roig: va practicar la narrativa, el periodisme i l'assaig des d'una perspectiva progressista i feminista.

- Josep M. Benet i Jornet: destaca com a autor teatral, combina elements realistes i inspirats en el teatre.

  Aquests autors i els la següent dècada trencaven i renovaven models heretats o creaven una literatura de gènere, com la novel·la policíaca.

 Actualment, el procés de normalització lingüística ha contribuït ha consolidar literatura per a tots els públics. Quant a la literatura per a adults, trobem autors com Jaume Cabré han esdevingut èxits de venda a escala internacional.

Quim Monzó

  Q. és un dels narradors més importants de la literatura actual. Se'l coneix sobretot pels seus reculls de contes; i per novel·les i articles d'opinió.

  La 1º novel·la que va publicar, “L'udol del griso al caire de les clavegueres” s´emmarca dins de l´afany transgressor de la generació dels 70. Però, a partir de la seua 3º novel·la va centrar-se en la narrativa curta i articles de premsa.

  A l'any 2000 va convertir-se en un dels grans renovadors de la narrativa breu per la combinació d´influències diverses del recull de contes “Vuitanta- sis contes”.

  Els elements claus de l´escriptura de Q. Són l´ambientació urbana i la ironia
; les arbitrarietats de les convencions socials es tracten amb ironia i humor. També es característica la subversió de referents culturals, parodiant irònicament coneguts referents de la literatura com Robin Hood. I la metaficció, on alguns contes com “Trenta línies”, constitueixen una reflexió sobre l'escriptura mateixa.

Postguerra--70    PPP

▪   Durant el franquisme, la poesia va ser el gènere dominant, perquè era considerat poc perillós, minoritari i inaccessible per la censura. Però, es van publicar poques obres i d´una mena clandestins. Com “Nabí” de Josep Carner, editat des de l'exili.

▪   A partir de 1946, van augmentar les editorials i la producció. La poesia d'arrel simbolista era la tendència estètica dominant (Carles Riba).

▪   Durant els anys 50 es van consolidar autors d´abans de la guerra; i es van conèixer veus més joves com Vicent Andrés Estellés. A més, hi apareixen noves influències com l´experimentalisme de Joan Brossa o l´existencialisme
.

▪   En la dècada dels 60 la poesia incorpora el Realisme i està compromesa política i socialment, com a “La pell de brau” de Salvador Espriu.

▪   Per últim, la generació dels 70, suposa un pont entre els joves i els veterans, amb models experimentalistes (Joan Navarro) i basats en l´experiència (Març Granell).

Vicent Andrés Estellés

  V. Va escriure bona part de la seva obra durant la postguerra. El seu poemari més conegut, “Llibre de meravelles”, va aparèixer en 1971. Va donar a la impremta més poemaris, entre els quals destaca el “Mural del País Valencíà”, on arreplega 27 llibres que ofereixen panoràmica del paisatge, la cultura i la història valenciana.

▪   Els temes principals de la seva poesia són l´amor, el país i la història. A més, en molts casos esdevé un retrat de la ciutat de València durant els anys de la postguerra. Podem afirmar que la seva poesia té dues dimensions, una de lírica i una de cívica.

  Pel que fa a l´estil, aconsegueix una dicció inèdita i molt personal, gràcies a la llengua col·loquial i a l´ús del decasíl·lab o l´alexandrí. A més, incorpora referents de la literatura catalana clàssica i altres tradicions com la grecollatina, oferint una gran projecció.

Salvador Espriu

  L´obra d´E. Té una gran unitat temàtica i estilística, i diversitat formal.

▪   Dins de la seva producció poètica observem la poesia lírica, que reflexiona sobre la mort; i la poesia de caràcter cívic, que qüestiona la història i la identitat. Als dos casos trobem referències al mite de Sinera, un poble simbòlic basat en referents reals. A més, utilitza un estil satíric en molts poemes com als de “Mrs. Death”, on hi han composicions en que el poeta és obligat a preservar la llengua i la cultura del seu poble.

▪   A partir del anys 60, s'accentua la dimensió cívica de la seva poesia, com a “La pell de brau”. En aquest llibre Sepharad esdevé una metàfora d'Espanya. Es un cant a la tolerància i la Pau; i és una de les seves obres més llegides i difoses. Finalment, destaquem “Llibre de Sinera”, on el poeta desitja el reviscolament del seu poble.

PPPoesia actual

     Als anys 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos llibres que inclinaren la poesia catalana cap al simbolisme i l´experimentalisme: “Els Millars” de Pere Gimferrer i “Poesia rasa” de Joan Brossa.

  La poesia no-realista presentà les següents característiques:

▪   Aparició de nous paràmetres del codi textual; el poeta introduïa al lector dins del text.

▪  Connexió amb pràctiques d´escriptors del Segle XX  com el simbolisme o el Surrealisme.

▪   Deixà d´utilitzar-se per a narrar i s´emprà per a suggerir i evocar.

▪   Fou considerada com una eina d´investigació.

▪  Es plantejaven nous punts de vista innovadors, com reivindicacions de la dissidència.

  L'any 1973, la poesia valenciana s'allunyà del Realisme. Amadeu Fabregat fixà en “Carn fresca” aquest canvi d´orientació.

  Durant els 80 els poetes van afegir la mostra d'intimitat i  la formulació d'experiències personals.

  Als 90 els poetes tendirien cap a l'autobiografisme, l´intimisme i sovint l’escepticisme.

Miquel Martí i Pol

  No va ser fins als anys 70 que M. Va publicar el gros de la seus poesia. Aquest esclat creatiu té relació amb que en 1970 li van diagnosticar una malaltia degenerativa que li impedí seguir treballant, a partir de llavors es dedicà exclusivament a escriure.

▪   Les seves 1º obres tenen influència del Realisme. Llibres com “El fugitiu” conta con un gran sentit del compromís social.

▪   A partir dels 70 incorpora una poderosa reflexió sobre l´amor i l´erotisme en llibres com ara “Estimada Marta”.

▪   En conjunt, la poesia de M. és una reivindicació de la vida davant de la decadència del cos, malmès per la malaltia, les paraules són una invitació a superar les nostres fronteres individuals. Gràcies a aquesta visió de la poesia, com també a la seva col·laboració amb músics com Lluís Llach, M. Es convertí en un dels autors més populars i estimats dels darrers anys.

Postguerra--70    TTT

  Durant la 1º part del franquisme es van prohibir quasi totes les manifestacions culturals a la nostra llengua. A poca poc, es va permetre la representació de clàssics com Àngel Guimerà o autors en actiu com Salvador Espriu.

  A la meitat dels 50 el teatre renovador vinculat a centres i col·lectius culturals com el destacat grup de Teatre Estudi de Lo Rat Penat a València, va fer que es pogueren estrenar obres en català als teatres comercials i crear premis literaris.

  A grans trets, fins als 70 convivien diferents influències innovadores com del teatre absurd o del èpic.

  Amb el gir dels 60, el teatre serà cada vegada + visible. A més, es consolidaran dues grans opcions, que s'allarguen fins l'actualitat: el teatre de text, inspirat en el teatre absurd i èpic (Benet i Jornet); i el teatre no textual (Joan Bossa), que remarca la concepció escènica de l'espectacle.

Manuel de Pedrolo

  L'obra de P. és una de les més extenses i diverses de la literatura del segle XX. A més de ser molt conegut com a novel·lista, contribuí decisivament a la renovació del teatre de postguerra amb obres inspirades al teatre de l'absurd i l'existencialisme. A més, es presenten situacions absurdes i irreals.

  La mort, la comunicació humana o el sentit de la vida són temes fonamentals en obres com “Cruma”, amb la qual inaugura la seva pràctica en el gènere teatral. És una peça de investigació sobre la comunicació entre dues formes de viure: la del resident i la del visitant.

  Sense abandonar aquests temes, en obres com “Homes” i “No”, que van ser representades per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, van ser rebudes com a que trencaven una dinàmica conservadora i fomentaven un nou públic, deixant de banda consideració com a teatre de l'absurd o existencialista.

TTTeatral actual

  A començaments dels 70 aparegueren nombrosos grups del teatre independent. Solien crear els muntatges de forma col·lectiva, distanciant-se de la peça teatral.

  Hui en dia els autors s'han implicat més en el procés d´elaboració del muntatges.

  Tendències actuals:

a) Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, combinant l'experimentació formal i la comicitat (Sergi Belbel).

b)Una altra dramatúrgia empra estratègies de discurs fragmentat i repetint el diàleg, ple de silencis (Paco Zarzoso).

C)Alguns s´aproximen a la realitat i s´interessen pels problemes del nostre temps (Toni Cabré)

D)La vía comercial es decanta per la comèdia fàcil i ben construïda (Carles Alberola)

E)El “teatre d´irritació” consisteix en increpar el públic i incomodar-lo (Roger Bernat)

  En l´àmbit valencíà, s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals. Són excepcionals els casos de Manuel Molins (“Dansa del velatori”) i Rodolf Sirera(“Plany en la mort d'Enric Ribera”).

Josep María Benet i Jornet

  J. Va contribuir a la renovació del teatre de text, a més, va tindre importància la seva contribució com a guionista televisiu.

 “Una vella, coneguda olor”, la seva primera obra, ubicada als barris humils de Barcelona, té caràcter realista.

  Entre 1965 i 1977, Benet va publicar la trilogia de Drudània; i a partir de 1977, va retornar el teatre realista i innovador, amb elements del teatre èpic; distanciant l'espectador de la història que se li conta (“Revolta de bruixes”)

  Des dels anys 80 fins ara, ha compaginat l'escriptura teatral amb els guions de televisió d´algunes sèries de gran èxit com“Pou Nou”. Amb aquestes sèries va contribuir a la normalització del valencíà en tots els registres.

  En paral·lel, l'any 1985 va publicar una de les seves obres més conegudes,“El manuscrit d'Alí Bei”. I en 1991 aparegué “Desig”, una obra centrada en el món interior del personatges.

Joan Fuster

 J. F. Va construir una obra literària d'una magnitud extraordinària. Poc a poc es convertí en un escriptor professional, establint col·laboracions períòdiques amb diferents mitjans de València, Barcelona i Madrid; per exemple, amb “La Vanguardia”.

  La concepció del seu assaig es basa en tres idees principals:

  -La subjectivitat. L'assaig s'escriu des de la perspectiva personal del autor.

  -L'argumentació. Analitza els arguments del altres i desplega els seus propis amb un estil persuasiu i convincent.

  -L'humanisme. Argumenta amb honestedat i protegint-se de la tendència de moltes societats a imposar una sola manera d'entendre el món.

  En l'àmbit de l'assaig divulgatiu, F. Passa a la història per oferir una reflexió coherent i influent sobre la identitat valenciana. El seu llibre més conegut d´aquest camp és “Nosaltres, els valencians”.

   En l'àmbit de l´assaig deliberatiu destaquem “Diccionari per a ociosos”. , integrat per un conjunt de reflexions ordenades alfabèticament, cadascuna sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa.

Joan Francesc Mira

 J. és, probablement, un dels assagistes més representatius i influents. La seua obra no es limita tan sols a l'assaig, sinó que la seva producció narrativa té destacades obres com“Els cucs de seda”.

  Centrant-nos en el cap de l'assaig, cal dir que Mira el practica de la manera de J.Fuster: des de la subjectivitat  i la llibertat, però amb rigor i consciència del paper social de que ha d'ajudar les persones a pensar lliurement, orientant les opinions. El llibre“La condició valenciana”, es un recull d'articles de Mira, on es dedica a un dels temes fonamentals del seu assaig, compartit amb Fuster: la identitat dels valencians. Els assaigs de M. Destaquen per la capacitat d'incorporar una perspectiva acadèmica molt rellevant: l'antropologia.

  Per una banda, M. Observa la realitat valenciana: la política, l'economia, els usos lingüístics, etc. D'aquesta manera, aposta per consolidar la identitat valenciana com una manera de millorar la societat.