El Teatre i l'Assaig Català Contemporani: De la Postguerra a l'Actualitat

T11: La renovació teatral de la postguerra als anys 70

Amb la implantació del règim franquista es va prohibir el teatre en català o valencià que, en conseqüència, es va desconnectar dels corrents innovadors del teatre europeu i nord-americà fins a uns quants anys més tard, després de la Segona Guerra Mundial. Fins a 1946 la censura no autoritzà representacions que no fossin en castellà, tant a València com a Barcelona, i les traduccions d’obres estrangeres també estaven prohibides.

El teatre a València

A València, el públic demanava obres d'evasió i es programaven obres còmiques que responien al model del sainet, com la revista musical La cotorra del mercat i El tio Estraperlo. El mateix 1946, autors com Faust Hernández Casajuana i Rafael Martí Orberà proposaren en la premsa que l'escena valenciana s'obrís a nous plantejaments escènics i que toqués arguments moderns, inspirats en els conflictes reals de la societat.

La renovació a Catalunya

A Catalunya, el 1955 es fundà l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), companyia de teatre que aconseguí dur endavant una programació i uns mètodes de treball rigorosos. Programaren clàssics (Shakespeare), editaren traduccions i posaren en escena obres d’autors com Joan Oliver, Salvador Espriu, Joan Brossa o Manuel de Pedrolo. El 1960 es fundà l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), oberta als nous corrents teatrals, que fou decisiva en la creació del teatre independent de la dècada següent.

Autors clau de la renovació catalana

• Joan Oliver (pseudònim Pere Quart) va escriure comèdies en què criticava la burgesia.
• Joan Brossa fou el millor representant del teatre d’avantguarda, partidari de les formes surrealistes. Féu un treball important en el camp de la investigació teatral, barrejant diferents tècniques. Escrigué una obra dramàtica abundant (poesia escènica), basada en aspectes de la vida quotidiana.
• Manuel de Pedrolo es centrà en el tema de la llibertat.

La renovació a l’àmbit valencià

En l’àmbit valencià, la renovació es degué al fet que diversos activistes teatrals (Josep Alarte Querol, Rafael Llorenç Romaní, Tomàs Abad, Eduardo Lloret, Josep Maria Morera) trobaren empara en alguns organismes favorables a la posada al dia de l'escena valenciana:

• Ateneu Mercantil de València
• Secció de Teatre de Lo Rat Penat
• Aula Ausiàs March de la Universitat

En aquells ambients aparegué una nova generació de dramaturgs, més ben formats culturalment, entre els quals cal destacar:

• Martí Domínguez i Barberà (Les Malaenes, 1947 i ¿No n'eren deu?, 1960)
• Francesc de P. Burguera (Tornar a voler, 1952 i L'home de l'aigua, 1959)
• Rafael Villar (Vençut per la ironia, 1951, estrenada el 1959)
• Joan Alfons Gil Albors (Barracó 62, 1963)

T12: L'obra teatral de Manuel de Pedrolo

Podem dividir el teatre de Pedrolo en tres etapes, a pesar que, pròpiament, només té una etapa central intensa i sòlida, que situem a la segona meitat de la dècada dels anys 50. En aquest període Manuel de Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds.

Temàtica i conflictes

Pedrolo s'interroga sobre:

• La solidaritat humana
• El conformisme davant la realitat
• L'afany de revolta i les seves dificultats
• La recerca del coneixement
• La incomunicació, la mort i la transcendència (com a Els hereus de la cadira, 1954)

Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumar-s'hi a causa de la por que desperta en ells l'espai exterior. Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils:

• Cruma (1950)
• Pell vella al fons del pou (1957)
• La nostra mort de cada dia (1958)
• Homes i No (1959)
• Tècnica de cambra (1964)
• Situació bis (1965), etc.

Preocupat per la condició de la persona humana en un sentit transcendent, però compromès amb un país i un moment molt concrets, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd. El teatre de Manuel de Pedrolo és pessimista quan pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjà d’uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen.

Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d’explicar sense que això signifiqui que no tenen interès pel món dels altres. Molt sovint els personatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, que els confon.

T13: Característiques de l'escriptura teatral actual

Hereu del teatre de cambra i del teatre universitari, a començaments dels setanta aparegueren nombrosos grups de teatre independent. Solien crear els muntatges de forma col·lectiva, distanciant-se de la peça teatral plantejada segons les estructures formals pròpies de la tradició occidental.

Havia canviat el concepte de text dramàtic i ja no era l'escriptor qui elaborava aïlladament un text literari que després s’escenificava, sinó que el conjunt del grup s’involucrava en la creació de l'espectacle i en el procés de producció.

Avui en dia els autors segueixen elaborant la matèria verbal de l'espectacle, però s’han implicat més en el procés d'elaboració dels muntatges, cosa que ha comportat una transformació de l'escriptura teatral. D'una banda, el text s'ha alliberat d’antigues convencions, i d'altra s’han posat en qüestió procediments abans inqüestionables com el diàleg, les coordenades temporals i espacials, el conflicte dramàtic, la noció de personatge, etc.

Tendències de la dramatúrgia actual en català

1. Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat, tendència capitanejada per Sergi Belbel, el qual encapçala una prolífica generació de nous dramaturgs.
2. Una altra dramatúrgia, en canvi, empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica. És una teatralitat centrada en els conflictes individuals. És la “teatralitat opaca”, que es forjà en els Tallers de Dramatúrgia del valencià Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. L'exponent màxim d'aquesta tendència de "poètica de la sostracció", són Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso.
3. Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial: Toni Cabré, Manel Dueso.
4. També tenim la via comercial, una comèdia fàcil, lleugera i ben construïda, i que revisa els gèneres tradicionals amb la finalitat que el producte escènic arribi a un major nombre d'espectadors: Carles Alberola, Paco Mir, Jordi Galceran.
5. Finalment, tenim el “teatre de la irritació”, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció: Roger Bernat.

L'àmbit valencià

En l’àmbit valencià, a partir de l'últim quart del segle XX s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals, entre els quals, són excepcionals els casos de Manuel Molins i Rodolf Sirera. Molins és autor d’obres inspirades en personatges i fets històrics valencians; una altra part de la seva producció s’orienta al melodrama o a la comèdia.

T14: Josep Maria Benet i Jornet i el món audiovisual

En els anys seixanta, Josep Maria Benet i Jornet es va formar en les lectures populars i els serials radiofònics. Va estudiar a la Universitat de Barcelona i va freqüentar l'EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual), on va entrar en contacte amb les persones que feien el millor del teatre català d'aleshores: Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany i Fabià Puigserver. Però no li va interessar el teatre de l'absurd, el de Bertolt Brecht ni el teatre existencialista.

Benet i Jornet és pràcticament l'únic autor de la seva generació que ha aconseguit estrenar amb regularitat, ha sabut evolucionar i ha mantingut una certa complicitat estètica i ideològica amb un públic que l'entén. La relació del teatre de Benet amb els plantejaments dels joves directors, com Sergi Belbel, també ha contribuït a fer que els més joves el reconeguin com un referent.

Obra dramàtica destacada

És autor d’una trentena d’obres, entre les quals destaquen:

• Una vella, coneguda olor (1963)
• Berenàveu a les fosques (1971)
• Revolta de bruixes (1975)
• Descripció d'un paisatge (1978)
• Desig (1989)
• Olors (2000)

Evolució temàtica

En el teatre de Benet i Jornet es pot observar l’evolució següent:

1. Del realisme social dels primers temps a la recerca d'un territori mític (Cançons perdudes, 1966).
2. Les obres del cicle de Drudània.
3. El retorn al realisme, però focalitzant la intimitat dels personatges (Berenàveu a les fosques, 1971).
4. L'apropament al teatre de Harold Pinter (Premi Nacional de Literatura 2005).
5. El retorn a un intimisme en què la comunicació es fa gairebé impossible.

En el teatre de Benet i Jornet l'entorn pesa d'una manera aclaparadora sobre els éssers humans, els condiciona, els configura i els deforma.

Relació amb el món audiovisual

Benet ha adaptat diversos textos teatrals com a guions cinematogràfics i és un dels referents fonamentals en el camp del guió televisiu de ficció, especialment per les seves aportacions en:

• La professionalització de la figura del guionista.
• La creació d’un model autòcton de sèries de ficció populars i de qualitat.
• La difusió televisiva d’adaptacions de textos de referència de la literatura catalana.

Va començar fent guions televisius per a TVE i va crear la primera sèrie diària de tot el territori espanyol (TV3: Poble Nou, 180 capítols). Ha obtingut diversos premis importants, entre els quals el Premi Blanquerna de Comunicació 2010 i el Max d’Honor 2010.

T15: La repercussió de l'assaig de Joan Fuster

Nascut en el si d’una família pagesa i conservadora, Joan Fuster es va llicenciar en dret, però, cap a finals dels 50, decidí dedicar-se a la literatura. A partir de l’any 1952 s’iniciaren les seves col·laboracions en el diari Levante, i ben aviat la seva prosa, que esdevingué més incisiva i polèmica, portà Fuster a convertir-se en una de les figures intel·lectuals més importants de la cultura valenciana contemporània. Va participar activament en la creació i el foment d’iniciatives culturals en defensa de la llengua i de la cultura pròpies.

Tot i que la seva obra recorre diversos gèneres literaris, Fuster es va centrar en l’assaig de temàtica ben variada que es podria classificar en tres grans grups:

Escrits sociopolítics

Es caracteritza per l’arrelament directe en la realitat històrica de la seva terra i el seu temps. La publicació l’any 1962 de Nosaltres els valencians constituí un autèntic revulsiu en la societat valenciana. Fuster hi feia una revisió crítica dels tòpics heretats sobre el “fet valencià” i establia com a element definidor la catalanitat del nostre país. Altres obres destacades són:

• Qüestió de noms
• Combustible per a falles
• Un país sense política

Estudis d’història cultural i literària

El seu interès primer es centrà en els clàssics valencians (Sant Vicent Ferrer, Isabel de Villena, Jaume Roig, Ausiàs March i Roís de Corella); després es desplaçà a èpoques més properes, com els estudis històrics de:

• Poetes, moriscos i capellans
• El bandolerisme català
• La llegenda
• La decadència al País Valencià
• Literatura catalana contemporània

L’assaig humanístic

Fuster inicia l’any 1955 la seva obra més purament assagística amb El descrèdit de la realitat. Es tracta d’obres que es caracteritzen per la curiositat, la varietat temàtica i la qualitat i l’amenitat literàries. En són una excel·lent mostra:

• Les originalitats
• Judicis finals
• Diccionari per a ociosos
• Notes d’un desficiós

Fuster és, en definitiva, un moralista preocupat per l’home i la crisi que aquest pateix en un món en constant transformació. El seu mètode és l’escepticisme.

L'estil de Fuster

Quant a l’estil de Fuster, els seus llibres presenten una sèrie de trets característics:

• La ironia, que trobem sobretot en els aforismes, l’agudesa, l’humor i fins i tot el to provocatiu.
• El to conversacional o dialèctic.
• La claredat expositiva.
• L’abundància d’explicacions i eufemismes.
• Concisió i precisió, pel seu afany d’exactitud i, potser, d’utilitat.

Fuster, a través de l’assaig, busca concitar en el lector la curiositat, la sorpresa, la possibilitat de desfascinar. Així doncs, Fuster, que en molts aspectes connecta amb la filosofia moderna, crea un discurs antidogmàtic. La força de la seva personalitat intel·lectual i l'amplitud de la seva obra s'han projectat sobre la vida cultural i civil dels Països Catalans.

T16: Joan Francesc Mira i la reflexió sobre la realitat contemporània

Joan Francesc Mira, traductor i novel·lista, és autor també d’una producció assagística abundant, constituïda bàsicament per articles publicats en diaris i publicacions periòdiques, que després han aparegut recollits parcialment en volum. Es tracta d’articles que solen partir d’una anècdota de la vida quotidiana, adreçats al lector comú i redactats amb un llenguatge no especialitzat o acadèmic, però literari.

Estudis i investigacions

És autor d'un gran nombre d'estudis i investigacions de caràcter assagístic que giren al voltant de l'antropologia, la sociologia i l'etnografia. Molts d'aquests treballs es basen en la situació de la llengua i el poble valencià. Entre els títols més remarcables es troben:

• Un estudi d'antropologia social al País Valencià
• Els valencians i la terra
• Crítica de la nació pura (una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia)
• Sense música ni pàtria
• Sobre la nació dels valencians (tracta de l'evolució del nacionalisme valencià en els darrers trenta anys)

Articulisme i assaig polític

A més a més, és un articulista brillant, atenent a les seves col·laboracions en diaris com Las Provincias, El Levante, L’Avui, El País o El Punt, i com demostra setmanalment en la darrera pàgina de la revista El Temps. L’assaig articulista exigeix a l’escriptor concisió, claredat i amenitat. Aquestes col·laboracions han estat recollides en volums com Una biblioteca en el desert.

El nostre autor s’ha dedicat a fons a l’assaig polític des d’una posició intel·lectual i investigadora, sense exceptuar una forta implicació personal atenent el seu compromís amb el País i amb la cultura. Joan Francesc Mira reivindica la ciutadania valenciana.

La seva implicació cívica i social és ben coneguda per tots. Per això, els seus assajos polítics no tenen res a veure amb uns estudis de laboratori o de biblioteca. Però els assajos de Mira no poden reduir-se al “cas valencià”, encara que algú pensi el contrari. La reflexió que Joan Francesc Mira fa sobre el “cas valencià” i també sobre el de la cultura i de la nació (nocions sobre la importància dels símbols en la creació de les identitats nacionals o el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme) és extrapolable a qualsevol societat occidental.