Situació lingüística i poesia trobadoresca a les terres catalanes: origen, característiques i autors

La situació lingüística i la poesia trobadoresca

Durant els segles XI i XIII, a les terres catalanes, es reflecteix la puixança de les llengües romàniques que s'anaven introduint en l'àmbit cultural. La poesia trobadoresca existia també en lírica popular en llengua catalana, transmesa només de forma oral.

La poesia trobadoresca, culta i de temàtica profana, va florir durant els segles XI i XIII a les corts aristocràtiques d'Occitània i va constituir l'origen de la poesia catalana culta. La lírica trobadoresca dels territoris catalans no va ser conreada en català, sinó en llengua provençal o occitana.

Causes per les quals va ser adoptat el provençal

1) El gran èxit i prestigi que va assolir la poesia trobadoresca arreu de l'Europa occidental.

2) La proximitat geogràfica va afavorir les relacions polítiques, culturals i econòmiques entre Occitània i els comtats catalans.

3) La similitud de les llengües català i occitana va afavorir l'ús d'aquesta darrera part dels trobadors catalans.

Occitània

Occitània era un territori format per diverses senyories independents que compartien una mateixa llengua, l'occità, i una mateixa organització política i social, el feudalisme. La poesia trobadoresca reflectia els grans ideals de la societat feudal: l'amor i la guerra.

L'amor cortès o fin' amor

És el terme amb què es designa la ideologia amorosa característica de la poesia trobadoresca. El trobador traslladava al terreny amorós les relacions de vassallatge que regulaven el feudalisme: l'amat esdevenia un om (home, vassall) de la dama que estimava, anomenada midons. La dama havia de ser noble i casada.

La midons i el trobador són els principals protagonistes d'aquesta relació amorosa, però hi ha altres personatges secundaris:

• Gilós: el marit de la dama (un senyor feudal).
• Lausengiers o maldizants: són els aduladors o espies, enemics del trobador, que s'interposen entre els dos amants fent saber al marit l'existència del joc galant.

Trobar

Va passar a significar compondre versos amb música. El trobador era el qui componia poemes en llengua occitana, en la seva variant provençal, acompanyats d'una melodia. La interpretació d'aquestes composicions poètiques era realitzada pels trobadors mateixos, però sovint eren els anomenats joglars els qui s'encarregaven de difondre-les durant les seves actuacions.

• El trobador era autor de poemes musicals en llengua occitana. Podia pertànyer a la classe social alta o baixa, esdevenint professionals i vivint d'aquest art. Els trobadors nobles componien cançons per plaer, ja que per a ells trobar era un esplai.
• El joglar recitava en públic els poemes compostos pels trobadors. Era de classe social baixa i s'hi dedicava professionalment; també ballaven, feien jocs malabars o menaven animals domèstics. Especialitzats en la recitació de poesia trobadoresca s'anomenaven joglars lírics i estaven al servei d'un o diversos trobadors. Els joglars èpics recitaven els cantars de gesta.

La poesia trobadoresca

Estava subjecta a unes normes rigoroses que es manifestaven especialment en la forma (composició, estrofisme i rima). Ajudava a la memorització dels poemes per part del joglar que els recitava oralment, cantant.

L'art de trobar podia fer-se en tres estils diferents:

• Trobar leu: expressió senzilla i a l'abast de l'auditori.
• Trobar clus: expressió tancada, difícil d'entendre.
• Trobar ric: expressió refinada.

El seu objectiu era aconseguir un efecte estètic.

Poesia amorosa: cançó

Subgènere poètic de llenguatge subtil i connotat, que lloa una dama seguint les pautes de l'amor cortès. Cada cançó requereix una melodia pròpia, té una extensió de 5 cobles i acaba amb una tornada de 4 versos.

Pastorel·la: presenta el diàleg entre un cavaller i una pastora, a qui intenta enamorar. Composició dialogada, expressada de manera adequada, amb formes de parlar pròpies d'un cavaller i d'una dama.

Alba: canta l'arribada del dia i la tristesa dels enamorats que, després de passar la nit plegats, s'han de separar perquè no els descobreixin. Hi trobem el personatge del guaita (gaita) que vetlla per la privacitat de la trobada, el marit (gilós) i els espies (lausengiers).

Poesia bèl·lica o d'atac personal

És representada pels sirvent­ès, un subgènere poètic que difon fets i que s'acompanya d'una cançó coneguda. Hi ha sirventesos de molt tipus:

• Moralitzadors: es critiquen els mals costums i es donen consells.
• Personalitzats: adreçats a una persona, odiada o estimada pel trobador o pel senyor.
• Literaris: reflexions sobre aspectes poètics.
• Sociopolítics: defenses o atacs a l'actitud d'un país o d'un senyor.

Altres temes

Plany: composició en què el trobador lamenta la mort d'algun personatge.

Tençó: debat o discussió entre dos trobadors que defensen opinions diferents sobre qüestions amoroses, literàries, morals o polítiques.

Els trobadors catalans

Els primers poetes catalans (s. XII, XIII) van ser trobadors que componien poemes en llengua provençal seguint els cànons d'aquesta poesia feudal. Alguns d'ells, com Berenguer de Palol, Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany o Cerverí de Girona, estan considerats entre els primers noms de la lírica trobadoresca, i van optar majoritàriament per l'estil del trobar leu.

Principals trobadors catalans

Berenguer de Palol, el rei Alfons I, Guillem de Berguedà, Ramon Vidal de Besalú, Guillem de Cabestany, Cerverí de Girona.

Guillem de Berguedà

És un dels grans trobadors catalans del segle XII. Fou un noble altiu, cínic i desvergonyit, i va estar immers en molts conflictes. El seu estil depèn del gènere conreat: en els sirventesos personals es mostra plenament injuriós, grollér i rebel, alhora que traspua sinceritat; en les cançons amoroses trobem un estil cortès i versos dedicats a la dama.

Destaquem 3 cicles poètics del Guillem: contra Pere de Berga, contra el bisbe d'Urgell i contra Ponç de Mataplana.

Ramon Vidal de Besalú

Trobador de la segona meitat del segle XII, és conegut per la seva novel·la versificada «El castia gilós», però sobretot per un tractat de poètica trobadoresca que va escriure, «Les razós de trobar», que es considera la primera gramàtica d'una llengua romànica.

Guillem de Cervera, conegut també com a Cerverí de Girona

Va ser la darrera gran figura del període clàssic trobadoresc. Documentat entre els anys 1259 i 1285, va estar al servei dels reis catalans i del vescomte de Cardona. En «Lo vers del saig e del joglar» defensa els joglars argumentant que també són instruments de Déu, en canvi menysprea els saigs.

El 1323 es crea a Tolosa de Llenguadoc el Consistori de la Gaia Ciència. El rei Joan I va convocar el 1393 a Barcelona la festa de la Gaia Ciència (Jocs Florals), a imitació del Consistori de Tolosa.

En aquesta època trobem els següents escriptors:

• Jaume Marc: en la seva poesia fa un tractament de la dama menys idealitzat. També va escriure el llibre de Concordances, un diccionari de rimes.
• Gilabert de Pròixita: autor de 21 poemes amorosos.
• Andreu Febrer: poeta vinculat a la cort reial que va traduir la Divina Comèdia de Dant en vers.

Jordi de Sant Jordi

Poeta valencià que va ser cavaller al servei del rei Alfons el Magnànim. En la seva poesia segueix els tòpics trobadorescs i denota una sinceritat i tendresa. Pel que fa al tema, usa el tòpic trobadoresc de la mort per amor. Quant a la forma, és un poeta que té una major llibertat expressiva alhora que dona solemnitat i harmonia a la composició.

La llengua emprada és el provençal i és molt entenedor. La nostàlgia és la característica més original d'aquest autor i es manifesta en el poema (Presoner) on descriu els seus sentiments.

Lírica catalana segle XV

Van aparèixer una sèrie d'escriptors:

Ausiàs March: va néixer a Gandia (la Safor) el 1397 i va morir el 1459 a València. L'any 1420 va participar en l'expedició d'Alfons IV el Magnànim a Sardenya i el 1424 en la conquesta de Gerba (illa de Tunísia). Aleshores el rei el va anomenar falconer major. El poeta de Gandia es va casar dues vegades: el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i el 1443 amb Joana Escorna.

La poesia d'Ausiàs March significa el trencament gairebé definitiu amb la influència de la lírica trobadoresca. Ausiàs March parla des de la pròpia intimitat i transmet els seus estats anímics amb una gran sinceritat. És una extensa obra que gira al voltant de 3 grans temes:

• L'amor i la relació amb la dona: representa un canvi radical en la concepció de les relacions amoroses i el seu trasllat a la literatura; Ausiàs March ofereix una visió humana i més real de la dona.
• La mortalitat i l'espiritualitat: els poemes morals aborden el concepte del bé i la contradicció entre la ment i els sentits, i plantegen la relació de l'home amb Déu.
• La mort: el poeta sent una angoixa i una fonda preocupació pel destí de la dona i de la justícia de Déu.

Joan Roís de Corella (1433/1443-1497) abandona temes com la mort o la mortalitat i aborda temes mitològics, amorosos i religiosos. Els trets renaixentistes de l'obra són aquests:

• És una lírica rica en imatges i en ambientació escènica. La percepció per mitjà dels sentits (vista, oïda, especialment).
• Fa que la natura participi dels sentiments dels personatges, transmet equilibri i harmonia.

Lírica amorosa: poemes en prosa dedicats a una dona que ell anomena Caldesa: La tragèdia de Caldesa i altres poemes, entre els quals cal destacar La balada de la garsa i l'esmerla.

Lírica religiosa: són poemes marians de lloança a la Mare de Déu; cal destacar La vida de la sacratíssima Verge Maria, tenint son fill, Déu.

Jaume Roig

Va néixer a València a principis del segle XV i fou un metge de prestigi. La seva obra més destacada és L'Espill, subtitulat Llibre de consells. Roig pretén demostrar el caràcter roí de la dona i narra en 1a persona, al llarg de més de 16.000 versos tetrasil·labs aparellats.

Senyals que utilitzava Ausiàs March

Plena de seny; Lir entre cards; Oh, foll amor; Mon darrer amor; Amor, amor.

Trobadors

Escrivien en provençal/occità.

Poesia trobadoresca

Tema principal: amor cortès.