La Setmana Tràgica (1909) i l'Obra de la Mancomunitat de Catalunya

L'Impacte de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909)

El trist record que la Guerra de Cuba va deixar entre les classes populars va comportar que l'any 1909 esclatés una violenta protesta popular a diferents indrets de Catalunya (Barcelona).

El Conflicte al Marroc i la Crisi de 1909

A partir del 1900, Espanya va consolidar la seva entrada al nord d’Àfrica. La Conferència d’Algesires (1906) i el Tractat Hispanofrancès (1912) van establir un protectorat francoespanyol al Marroc. A Espanya li va tocar el territori del Rif (zona muntanyosa del nord) amb l’obligació d’administrar-lo i pacificar-lo. L'interès espanyol es basava en els beneficis econòmics i en el desig de recuperar el prestigi de l'exèrcit, enfonsat després del Desastre de Cuba.

El 1909, al **Barranco del Lobo**, els rifenys van infligir una derrota important a les tropes espanyoles, que van patir moltes baixes. Llavors es va decidir augmentar el nombre de soldats al Rif amb els reservistes (molts d'ells casats), i això a Barcelona va provocar un moviment de protesta popular molt important.

Mobilització Popular, Vaga General i Repressió

La mobilització contra la guerra i contra l’injust sistema de **quintes** es va iniciar a Barcelona el 18 de juliol (es va generar una vaga general). La revolta popular es va allargar durant una setmana, va desbordar l’objectiu inicial de protesta i va adquirir un fort component antimilitarista i de rebuig a l'Església. Al carrer es van produir enfrontaments amb les forces de l’ordre, i es van incendiar més de 80 centres religiosos.

Les autoritats van respondre declarant l’Estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions. La repressió posterior, duta a terme pel govern conservador d'Antonio Maura, va ser molt dura:

• Es van celebrar 216 consells de guerra que van afectar 1.700 persones.
• Es van dictar 17 penes de mort.
• Se'n van dur a terme 5, entre elles la de **Francesc Ferrer i Guàrdia**, pedagog anarquista.

Ferrer i Guàrdia, que en aquells moments es trobava fora de Barcelona en una conferència, va ser condemnat per ser considerat culpable d’ensenyar idees subversives. L’actuació del govern va aixecar protestes internacionals que van fer caure el govern conservador de Maura.

Pel que fa al catalanisme, la coalició Solidaritat Catalana va desintegrar-se i la Lliga Regionalista va patir un important retrocés electoral en les eleccions del 1910, acusada d’haver donat suport a la repressió.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

Definició i Significat Històric

La Mancomunitat és una associació de municipis o províncies per a un fi comú o per atendre serveis i problemes de manera conjunta. La Mancomunitat de Catalunya va ser el primer òrgan administratiu català des del 1714 i la principal concessió d’autogovern aconseguida pel catalanisme fins a la creació de la Generalitat (1931).

Procés de Formació i Obstacles Polítics

El procés de formació va ser llarg i difícil. Els precedents cal buscar-los en les actuacions desenvolupades des dels ajuntaments i les diputacions catalanes a partir del moment en què el catalanisme va assolir responsabilitats de govern en aquestes institucions.

Els polítics eren conscients que la regeneració de Catalunya necessitava un programa de millora de les infraestructures i la modernització del sistema educatiu. Aquests objectius es van convertir en el programa de la Diputació de Barcelona el 1907, quan **Enric Prat de la Riba** en va ser escollit president. Per impulsar i difondre la cultura catalana es van crear:

• L’Institut d’Estudis Catalans (IEC)
• La Biblioteca de Catalunya
• El Consell d’Investigació Pedagògica (fundat el 1913)

El 1911, la Diputació de Barcelona, amb altres diputacions, va promoure la iniciativa de mancomunar les quatre diputacions catalanes i va presentar una proposta. Canalejas es va comprometre a tirar endavant un projecte de Mancomunitat (aprovat per les Corts el 1912). Les circumstàncies no el van acompanyar: el partit liberal estava dividit i el partit conservador s’hi va oposar. L’any següent de l’assassinat de Canalejas, el Senat va bloquejar el projecte aprovat per les Corts. Finalment, el 1913, el nou govern conservador va publicar un decret que autoritzava les diputacions provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius.

Constitució i Estructura (6 d'Abril de 1914)

La Mancomunitat es va constituir el 6 d’abril del 1914. Enric Prat de la Riba n’era el president i una assemblea designava un consell format per vuit membres. La Mancomunitat només va ser una delegació de les funcions que ja tenien les diputacions i va comptar tan sols amb el pressupost de què aquestes disposaven anteriorment. La Lliga Regionalista hi va tenir una presència majoritària. L’organisme va tenir tres presidents:

1. Enric Prat de la Riba (fins a la seva mort el 1917)
2. Josep Puig i Cadafalch (fins al 1923)
3. Alfons Sala (fins al 1925)

L'Obra de Govern: Desenvolupament i Cultura

L’obra de govern de la Mancomunitat va tenir dues direccions principals: crear una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics que potenciessin el desenvolupament econòmic, i el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu.

Desenvolupament Econòmic i Infraestructures

La Mancomunitat va invertir bona part dels seus recursos en un pla de millora de la xarxa viària i dels sistemes postal i telefònic. També es va engegar un pla d’acció agrària que cercava la modernització de les formes de producció i l’augment de la productivitat de l’agricultura i la ramaderia.

Foment de la Llengua i la Cultura Catalanes

Es va iniciar un projecte centrat en la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes. Aquest projecte va incloure la creació de:

• Les Biblioteques Populars (1918)
• Les Escoles Experimentals (1918)
• Els Estudis Normals (1919)

L’Institut d’Estudis Catalans va iniciar una tasca d’unificació ortogràfica per normalitzar la llengua catalana. Aquesta tasca fou encarregada a **Pompeu Fabra** i va culminar anys més tard amb l’elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932).