Sant Agustí: Coneixement, Moral, Temps i Història

El Coneixement Segons Sant Agustí

El salt que es produeix entre els dos primers tipus de coneixements (ascendents, partint de l'home) i el tercer (descendents, iniciativa de Déu). Sant Agustí descobreix aquesta iniciativa fins i tot en la recerca inicial i a les palpentes de l'home: "no em buscaries si no m'haguessis trobat ja". El Déu de Sant Agustí és un Déu que es manifesta en les profunditats més insondables del cor humà, i en darrer terme el Misteri que revela l'home com a misteri "més íntim que la meva mateixa intimitat" (intimior intimo meo).

El triangle platònico-agustinià serà aplicat durant segles per resoldre el problema del coneixement. Les Formes o Idees en el Verb són comunicades per participació tant als éssers sensibles com a l'ésser racional. Les idees o formes que l'home rep del Verb (rationes seminales) li permeten reconèixer les formes impreses en les coses. En el Verb són els Models; l'ésser racional pre-coneix i, per tant, pot reconèixer les còpies.

L'Home i la Moral

"Ens has fet per a Vós i el nostre cor està inquiet fins que reposi en Vós". Sant Agustí modifica la circularitat platònica: canvia el determinisme per la llibertat (el retorn al principi és lliure, no necessari) i afirmant el pecat radical de l'home i la consegüent necessitat de la mediació de Crist. L'ànima és una substància creada per Déu i participant de la Vida. La voluntat, facultat de prendre decisions de la llibertat, és el principi de la moral. El retorn de l'home al seu principi passa pel retorn de l'home a si mateix. Ni Déu crea necessàriament (ho fa per amor) ni l'home ha de tornar a Ell necessàriament, sinó per obra d'una opció lliure. Sant Agustí fa una distinció entre el "liberum arbitrium" (lliure albir) com a pura capacitat d'escollir i la "libertas", llibertat autèntica com a decisió de l'home responsable en el sentit del Bé i la Veritat. Redempció = inclinar cap al Bé; Mal = responsabilitat humana = és absència de bé.

Temps i Història

Sant Agustí valora positivament el temps i la història. El temps comença amb la creació. Déu no té temps, és etern. La fi de l'home no és temporal, sinó eterna. L'home ha de transcendir el temps i arribar a l'ésser. Però el temps és la condició necessària del seu progrés moral: només en el temps l'home pot (amb la gràcia) esdevenir etern. Concepció profundament dramàtica: el retorn al Principi pot ser i pot no ser, l'home pot salvar-se o perdre's.

Sant Agustí desenvolupa per primera vegada una filosofia de la història en La Ciutat de Déu, establint com a principi una lluita permanent entre una ciutat terrena (valors falsos i efímers) i una ciutat celestial (eterna i invariable). Cada individu és ciutadà alguna vegada de les dues alhora. L'estat s'ha de regir pels interessos espirituals i deixar-se guiar per l'Església (agustinisme polític). Sant Agustí, davant de l'evidència de la decadència de l'imperi romà, volia evitar amb les seves tesis polítiques el definitiu ensorrament de tot un món i l'interrogant sobre el que podia passar amb els bàrbars. No va reeixir, però la seva filosofia de la història és el precedent d'una manera de filosofar (Sant Tomàs, Kant, Hegel, Comte).