Possibilitat i límits del coneixement: epistemologia i veritat

Possibilitat i límits del coneixement

«Tots els homes desitgen per naturalesa saber». Aristòtil.

«La bona vida és la vida inspirada en l'amor i guiada pel coneixement». B. Russell.

L'epistemologia

Epistemologia: ciència del coneixement. L'epistemologia analitza en què consisteix el coneixement, determina el seu origen, el mètode que seguim per obtenir-lo i els límits del que podem conèixer. És el centre de la filosofia a partir del segle XVII, amb una importància creixent de les ciències naturals i la consciència de la seva dimensió bàsica.

El concepte de coneixement

Coneixement = saber.

Opinió: aparició subjectiva de la qual ni estem segurs ni la podem provar davant els altres.

Creença: té dos tipus:

• Dubitativa: grau de saber subjectiu en què no estem segurs de la veritat del que afirmem.
• Assertiva: grau de saber subjectiu en què estem segurs de la veritat del que afirmem, encara que no tinguem proves.

Coneixement: és una creença de la qual estem segurs i que podem provar justificant-la racionalment. És objectiu. Hi ha dos tipus:

• Coneixement teòric: constituït per les informacions que descriuen i expliquen el món natural i social que ens envolta. És un saber contemplatiu i desinteressat, que té com a objectiu trobar la veritat.
• Coneixement pràctic: no és una explicació del món, sinó un saber que serveix per actuar en la manipulació de l'entorn, la producció de béns, l'elaboració d'obres d'art i la determinació de l'acció correcta.

El problema de la veritat

El coneixement és autèntic quan és veritable: quin sentit té el terme «veritat»? i quins són els principals criteris de la veritat?

Sentits del terme veritat

Veritat de fets: veritat = autèntica = real.

• Realitat autèntica (noümen): objectes i fets del món tal com són realment. Realitat en si, que no podem conèixer.
• Realitat aparent (fenomen): forma com apareix o com es manifesta la realitat. Realment tal com s'apareix als nostres sentits.

Veritat de proposicions: veritat = propietat de les proposicions = cert.

Proposició: oració declarativa que afirma o nega alguna cosa. Hi ha dos tipus:

• Empíriques: tenen un contingut empíric que es pot contrastar amb l'experiència.
• Formals: no tenen contingut empíric, sinó que descriuen relacions entre símbols (matemàtica, lògica...).

Hi ha dos classes de veritat de proposició:

Veritat de proposicions empíriques:

• Teoria de la veritat com a correspondència: la proposició és veritable si hi ha adequació entre el que diu i la realitat a què es refereix (Aristòtil).
• Teoria de la veritat com a coherència: la proposició és veritable si no hi ha contradicció amb la resta de proposicions (Hegel).
• Teoria de la veritat com a èxit: la proposició és veritable quan és útil i condueix a l'èxit (conseqüències positives) (James).

Veritat de proposicions formals: l'únic sentit que té com a veritat és el de coherència.

Criteris per reconèixer la veritat empírica

Criteri d'evidència: un coneixement és evident si es presenta de forma immediata al subjecte, a qui és impossible dubtar de la seva veritat. Certesa: sentiment de seguretat que té el subjecte sobre la veritat dels seus coneixements. És alguna cosa subjectiva. Són criteris insuficients.

Criteri d'intersubjectivitat: els nostres coneixements han de ser admesos per qualsevol ésser racional perquè siguin veritables i constitueixin coneixement. El coneixement és objectiu i acceptable per a tothom.

Veritat com a consens: és veritat allò que la comunitat admet, però pot estar equivocada. Criteri insuficient.

La possibilitat de coneixement

Insuficiència dels criteris per reconèixer la veritat: cal acceptar que els criteris de veritat són insuficients. Hi ha dos tipus:

• Criteri d'evidència: no existeix un criteri precís d'evidència. És difícil assegurar críticament la legitimitat.
• Criteri d'intersubjectivitat: el que és admès per tothom no té per què ser indubtablement veritable. És possible el coneixement, però podem estar segurs d'aquest?

Actituds davant la possibilitat de coneixement:

• Dogmatisme (Sòcrates, Plató, Descartes): podem adquirir coneixement segur i universal i tenir-ne una certesa absoluta, o podem saber-ho tot perquè el nostre coneixement no té límits.
• Escepticisme (Gòrgias, Pirró): escepticisme moderat, amb dubte sobre la possibilitat d'un coneixement sense límits; escepticisme radical, que nega la possibilitat del coneixement, ja que no podem estar segurs de gairebé res.
• Criticisme (Kant): el coneixement és possible tot i que aquest no és inqüestionable i definitiu, sinó que ha de ser revisat i criticat per detectar-hi possibles errors. El nostre coneixement és provisional; podem obtenir saber sobre els fenòmens, però cal fer versions constants.
• Relativisme (Protàgores, sofistes): negació d'una veritat absoluta. No hi ha coneixement universal i objectiu; les opinions són vàlides en un determinat context, i el saber és relatiu al lloc on es viu i al grup cultural al qual es pertany.
• Perspectivisme (Ortega y Gasset): cada subjecte col·lectiu té una visió parcial de la veritat, una perspectiva que no és falsa. La unió de totes les perspectives seria la veritable realitat. El saber és parcial, tot depèn de la perspectiva que adoptem.

La conquesta de la veritat com a tasca permanent

La recerca de la veritat i del coneixement és un esforç que permet sortir de la ignorància i de l'error. És una tasca individual i col·lectiva.