Revolució Científica: Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton

La Revolució Científica

La Revolució Científica va suposar un canvi radical en la concepció de l'univers. El món celest o supralunar, compost d'èter, era considerat perfecte, immutable i etern. El món terrestre o sublunar, compost dels quatre elements, estava subjecte a la generació, la corrupció, el canvi, la mort i el moviment no uniforme. Es creia en l'existència d'esferes concèntriques i cristal·lines al voltant de la Terra, amb un moviment uniforme de les òrbites celestes i l'esfera de les estrelles fixes. Aquestes esferes eren mogudes pel "Primer motor", que explicava la successió dels dies i les nits.

La ciència antiga es limitava a "salvar els fenòmens", traduint l'aparença al llenguatge de la raó, sense pretendre expressar rigorosament el que succeïa a la natura. Es renunciava al coneixement profund dels fenòmens i a la interpretació de la naturalesa.

Conseqüències filosòfiques

La visió de l'univers com un conjunt d'esferes sòlides mogudes per motors sota la direcció d'un primer motor va ser substituïda per la consideració d'un mecanisme que funciona d'acord amb la llei natural, sense necessitat d'intervenció divina.

Nicolau Copèrnic (1473-1543)

El 1543, Nicolau Copèrnic va publicar Sobre les revolucions de les esferes celestes. Aquesta obra va representar la primera gran ruptura amb el sistema d'idees dels antics, proposant l'heliocentrisme enfront del geocentrisme i un univers obert. La Terra, amb tres tipus de moviment (translació, rotació i trepidació), era una petita part de l'univers. Copèrnic encara creia en les esferes cristal·lines.

Una objecció a l'heliocentrisme era la no observació de la paral·laxi. La resposta era que l'univers era molt més gran del que s'imaginava, i per tant, la paral·laxi no era perceptible.

Faltava una descripció precisa de les òrbites dels planetes i arguments convincents per justificar la imperceptibilitat del moviment de la Terra.

Tycho Brahe (1546-1601)

Tycho Brahe va dirigir un institut científic a Uraniborg i va reunir observacions molt precises sobre la disposició de les estrelles i els planetes. Va formular un sistema intermedi entre l'aristotèlic-ptolemaic i el copernicà, matemàticament equivalent al copernicà. En el seu sistema, el Sol girava al voltant de la Terra, però els planetes giraven al voltant del Sol. Això tenia l'avantatge de no contradir la Bíblia.

Brahe va trencar el sistema aristotèlic en demostrar que una estrella nova es trobava a l'esfera de les estrelles fixes, on no hi podia haver canvis. Va elaborar les taules de càlcul de posició dels planetes més exactes de l'astronomia pre-òptica.

Johannes Kepler (1571-1630)

Johannes Kepler, contemporani de Galileu i gran matemàtic, va escriure Misteris cosmogràfics, Astronomia Nova i Sobre l'harmonia dels mons. Va analitzar les dades de Tycho Brahe i va concloure que l'òrbita de Mart era el·líptica, amb el Sol en un dels seus focus.

Kepler va tenir èxit perquè ja existien dades suficients per demostrar que les trajectòries dels planetes no es podien explicar amb cercles. D'altra banda, les dades no eren prou exactes per advertir que les òrbites no són el·lipses perfectes, sinó corbes més complexes, explicades posteriorment per Einstein.

Kepler va donar un cop mortal a la idea pitagòrico-platònica de la necessitat que els cels tinguessin moviments perfectes, circulars i uniformes.

Lleis del moviment celest

• 1a Llei: Els planetes es mouen en òrbites el·líptiques amb el Sol en un dels seus focus. Aquesta llei va representar una revolució en la història del pensament occidental, ja que va suposar la caiguda de la circularitat com a moviment natural perfecte.
• 2a Llei: La línia que uneix el centre d'un planeta amb el Sol escombra àrees iguals en temps iguals.
• 3a Llei: Els quadrats dels períodes de revolució de dos planetes són proporcionals als cubs de les seves distàncies mitjanes al Sol. Fórmula: (P1/P2)² = (d1/d2)³

Galileu Galilei (1564-1642)

Galileu Galilei, copernicà convençut des de 1597, va estudiar medicina a la Universitat de Pàdua. Va construir un telescopi i va insistir, com Kepler, a presentar els seus descobriments en el llenguatge de les matemàtiques i a fer de l'experiència un sistema.

La lectura del món amb ulls matemàtics va xocar amb la ciència aristotèlica i l'Església. En observar el cel amb el telescopi, va descobrir que la imatge aristotèlica de l'univers era falsa.

Va observar:

• Les muntanyes de la Lluna, que falsificaven la creença que els cossos celestes eren perfectament esfèrics.
• Noves estrelles.
• Taques solars (el Sol gira al voltant de si mateix).
• L'anell de Saturn i els satèl·lits de Júpiter.

El 1633, els seus Diàlegs van ser prohibits i Galileu va ser obligat a abjurar. El 1638, va publicar clandestinament a Holanda Consideracions i demostracions matemàtiques sobre dues noves ciències.

Galileu va inventar el baròmetre, el termòmetre i la balança hidrostàtica.

Característiques del nou mètode científic

• Utilització del mètode hipoteticodeductiu.
• Tractament matemàtic de la naturalesa.
• Rebuig de la física teleològica aristotèlica.
• Utilització de l'experimentació en la investigació científica.
• Rebuig dels arguments d'autoritat.
• Independència total de la ciència respecte al pensament religiós.

Isaac Newton (1643-1727)

Isaac Newton va estudiar a Cambridge i va ser membre de la Royal Society. El 1699, Isaac Barrow li va cedir la seva càtedra. Més tard, va ocupar el càrrec de director de la Casa de la Moneda.

Newton és conegut per la Llei de la Gravitació Universal: La força d'atracció entre dos cossos, amb masses m₁ i m₂, és proporcional al producte de les masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa.

René Descartes (1596-1650)

Segons Descartes, dues facultats ens transmeten coneixements: la sensibilitat, base de les ciències experimentals, i l'enteniment, base dels procediments lògics i matemàtics.

Els sentits ens poden enganyar, i les operacions matemàtiques de l'enteniment poden ser errònies. Això porta a la famosa frase: "cogito, ergo sum" (penso, per tant existeixo).

El cogito

• Només podem estar segurs que hi ha una cosa que pensa: el pensament (res cogitans o cogito).
• L'apercepció de l'existència del cogito és un acte d'autoconsciència pensant.
• El subjecte pensant és finit.

Descartes analitza els elements del cogito:

• El pensament com a activitat (jo penso).
• Les idees que pensa el jo.

Tipus d'idees:

1. Adventícies: Provenen de l'experiència externa (ex: home, arbre).
2. Factícies: Construïdes per la ment a partir d'altres idees (ex: Pegàs).
3. Innates: L'enteniment les posseeix per si mateix (ex: infinitud, perfecció).

L'existència de Déu

Si el cogito no pot crear la idea d'un ésser infinit, aquest concepte li ha estat causat per un ésser diferent d'ell: Déu.

• a) Argument ontològic: La raó humana, en pensar en Déu, no el pot pensar sinó com a existent.
• b) Argument de la infinitud: La finitud pressuposa la infinitud.
• c) Argument de la causalitat aplicat al jo: El jo finit no pot ser la causa de la idea d'infinitud.

En conclusió, a més del jo, hi ha Déu.

L'existència del món

L'aplicació del dubte metòdic porta a l'existència de Déu com a ésser perfecte.

• a) Argument ontològic: Déu, com a ésser perfecte, ha d'existir.
• b) Argument de la infinitud: La idea d'infinitud no pot provenir d'un ésser finit.

L'origen de l'error i les operacions de l'enteniment

El primer principi de la filosofia és la realitat indubtable del cogito. La bondat divina assegura la correcta disposició del nostre intel·lecte. Déu es converteix en l'avalador de la certesa de l'enteniment.

L'error és fruit de la desproporció entre l'enteniment i la voluntat. Per alliberar-nos de l'error, hem de sotmetre la voluntat a l'ordre del raonament.

Regles per a la direcció de l'enteniment:

• Regla d'evidència.
• Regla de l'anàlisi o resolució.
• Regla de la síntesi.
• Regla de l'enumeració.

Les substàncies i el problema del dualisme

Descartes organitza la totalitat del que existeix en tres àmbits: el subjecte pensant, l'ésser infinit (Déu) i l'extensió.