La Restauració Borbònica: Sistema i Crisi del 98

El nou sistema polític de la Restauració

Els conservadors espanyols van rebre amb satisfacció la Restauració de la dinastia borbònica perquè esperaven que la nova monarquia tornaria l'estabilitat política i posaria fi a qualsevol intent de revolució democràtica i social. **Cánovas** no buscava el retorn als temps d'Isabel II, sinó un nou model polític que superés alguns dels problemes endèmics del liberalisme: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat isabelí, l'intervencionisme dels militars en la política i la proliferació d'enfrontaments civils. Per aconseguir el seu propòsit, es van plantejar dos objectius: elaborar una constitució que vertebrés un sistema polític basat en el **bipartidisme** i **pacificar el país** posant fi a la guerra de Cuba i al conflicte carlí.

La primera mesura política va ser la convocatòria d'eleccions per a unes **Corts Constituents**. La **Constitució del 1869** havia quedat sense efecte després de la proclamació de la República.

Cánovas no era partidari del sufragi universal, però va disposar que les primeres eleccions del nou règim es fessin amb aquest sistema, malgrat que es tornaria al sufragi censatari.

La Constitució de 1876

La Constitució elaborada l'any **1876** és una mostra clara del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre les Corts i el rei. Es tractava d'una constitució de caràcter clarament conservador i inspirada en la monarquia, la religió i la propietat.

Considerava la monarquia com una institució superior, permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constituïa un **poder moderador** que havia d'exercir com a àrbitre. Es va establir la sobirania compartida i el monarca tenia els poders: dret de vot, nomenament de ministres i potestat de convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern.

Les **Corts** eren bicamerals i es componien de Senat i Congrés dels Diputats.

La constitució no fixava el tipus de sufragi, però una llei de **1878** va establir el **vot censatari**.

La Constitució també proclamava la **confessionalitat catòlica de l'Estat** i tolerava altres creences sempre que no se'n fes manifestació pública.

El nou text constitucional comptava també amb una prolixa **declaració de drets**.

Bipartidisme i torn pacífic

**Cánovas del Castillo** va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l'**alternança de poder** dels dos grans partits, *el conservador i el liberal*, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern, coneguts com a partits dinàstics perquè pretenien reunir en el seu si totes les forces polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina. S'acceptava que hi hauria un **torn pacífic** de partits que garantia l'estabilitat institucional.

L'Exèrcit: la seva missió era exclusivament la defensa de la seguretat i la independència del seu país.

Com a contrapartida, els militars tenien una certa autonomia per als seus afers interns i es proveïa l'exèrcit d'un pressupost elevat.

El desenvolupament del torn de partits

Al llarg del període que va transcórrer entre els anys **1876** i **1898** el torn va funcionar amb regularitat: de totes les eleccions que es van fer, sis les van guanyar els conservadors i quatre els liberals.

Malgrat que l'alternança va passar moments difícils, la primera crisi del sistema es va produir pel **Desastre del 98**, que va erosionar els polítics i els partits dinàstics.

El caciquisme i la tupinada electoral

Els **cacics** manipulaven les eleccions d'acord amb les autoritats, sobretot els governadors civils de les províncies. El conjunt de trampes electorals que ajudava a aconseguir l'adulteració sistemàtica dels resultats electorals és el que coneixem amb el nom de ***tupinada***.

Per aconseguir l'elecció del candidat governamental, no es dubtava a falsificar el cens (incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives), manipular les actes electorals, exercir la compra de vots, amenaçar l'electorat amb coaccions de tota mena i fins i tot emprar la violència per atemorir els contraris.

L'evolució del republicanisme

Després del fracàs de l'experiència de la Primera República, el republicanisme va haver de plantar cara al desencís d'una part dels seus seguidors i a la repressió governamental. A més, els republicans estaven fortament dividits en diferents tendències i en una contínua reorganització de forces, fets que van restar eficàcia i suport electoral al seu programa polític.

L'adaptació més ràpida a les noves condicions la va protagonitzar el vell dirigent republicà **Emilio Castelar**, que va evolucionar cap a les postures cada vegada més moderades i va crear el **Partido Republicano Positivista**, que acceptava el joc polític de la Restauració. **Castelar** va sortir elegit diputat de Barcelona (**1876**) i, alhora, s'inicia la participació del partit, minoritària, en el govern de municipis i diputacions.

Un cas contrari va ser el del polític progressista **Manuel Ruiz Zorrilla**, que va virar envers al republicanisme radical que no descartava l'acció violenta contra la monarquia. Va fundar el **Partido Republicano Progresista** que va arribar a tenir influència sobre alguns militars, i va protagonitzar intents fracassats d'insurrecció (el més important el del general **Villacampa**). El seu fracàs, però, va concloure definitivament el cicle insurreccional republicà i una part dels republicans optaren pel **Partido Republicano Centralista** de **Salmerón**.

La principal força republicana a Catalunya va continuar sent el **Partit Republicà Federal** de **Pi i Maragall**, que als primers anys de la Restauració va practicar el retraïment electoral i va patir divisions internes i escissions. A partir del congrés de l'any **1883** i de l'ascens de **Josep M. Ribot** a la direcció del partit, el federalisme es va dotar d'un nou programa i va rebre un nou impuls.

Les reformes liberals, en especial el sufragi universal, van estimular la formació de coalicions com la **Unión Republicana**, que aplegava les diverses tendències, llevat dels possibilistes, i que va aconseguir bons resultats en les eleccions del **1883**. La **Unión** va repetir l'any **1896**, però no va assolir l'èxit anterior. Malgrat que les aliances van permetre augmentar els escons parlamentaris.

La conservació del carlisme

Després de la derrota carlina l'any **1876**, es va prohibir de manera explícita l'estada a Espanya del pretendent **Carles de Borbó**, i alguns membres destacats del carlisme, com el vell heroi militar **Ramón Cabrera**, van reconèixer **Alfons XII** com a rei legítim. Tot això va sumir el carlisme en una greu crisi i el partit va trigar temps a readaptar la seva activitat a les noves circumstàncies.

**Cándido Nocedal**, el principal dirigent carlí, va aconseguir estendre els cercles carlins per tot el país, encara que la seva força fonamental va continuar a Navarra, País Basc i Catalunya.

La renovació del partit carlí va fer-la **Juan Vázquez de Mella**, que l'any **1886** va proposar un programa adaptat a la nova situació política que es coneix amb el nom d'**Acta de Loredán**. La proposta mantenia la vigència d'antics principis, com la unitat catòlica, el foralisme, l'autoritat del pretendent carlí i l'oposició a la democràcia, però ja no es manifestava a favor de l'Antic Règim i acceptava el nou ordre liberal-capitalista.

**Ramón Nocedal** va formar el **Partido Católico Nacional**, que va deixar de reconèixer com a rei el pretendent carlista i es va convertir simplement en un partit catòlic **integrista**.

D'altra banda, la jerarquia eclesiàstica catalana, encapçalada pel bisbe **Josep Morgades**, va pressionar el clergat perquè abandonés el carlisme i participés en la tasca d'empènyer els valors de la tradició catòlica dins la nova societat liberal. Tot plegat va contribuir a desfer la identificació entre l'Església i la causa carlina.

La qüestió colonial: Cuba i Filipines

Cuba, la perla de les Antilles

Els naturals de Cuba esperaven de l'administració espanyola una sèrie de reformes que els atorguessin els mateixos drets de representació política a les Corts que als espanyols de la Península, la participació en el govern de l'illa, la llibertat de comerç i l'abolició de l'esclavitud, que encara es practicava amb els negres que treballaven als ingenis o fàbriques de sucre.

Seguint el model bipartidista de la Península, es van crear a Cuba dos grans partits: el **Partido Autonomista**, integrat per cubans que volien llibertat de comerç i l'abolició de l'esclavitud, i la **Unión Constitucional**, un partit espanyolista que comptava amb una forta militància dels peninsulars instal·lats a Cuba. El **Partido Autonomista** demanava l'autonomia de l'illa, propugnava un programa de reformes polítiques i econòmiques i havia aconseguit una àmplia representació al parlament espanyol. El **Partido Liberal** de **Sagasta** es va mostrar favorable a introduir millores, però només va arribar a concretar l'**abolició formal de l'esclavitud** l'any **1888**.

La ineficàcia de l'administració per introduir reformes va estimular els desigs d'emancipació, i l'independentisme va anar guanyant posicions davant l'autonomisme. L'any **1893** un intel·lectual, **José Martí**, va fundar el **Partido Revolucionario Cubano** amb l'objectiu d'assolir la independència. El nou partit va aconseguir el reconeixement exterior, sobretot dels Estats Units, va augmentar ràpidament la seva base social i va rebre el suport de cabdills revolucionaris com **Máximo Gómez**, **Antonio Maceo** i **Calixto García**, que s'havien distingit en la lluita contra les tropes espanyoles en la **Guerra dels Deu Anys** i s'havien negat a acceptar els acords de **Zanjón**.

L'any **1891** el govern espanyol va elevar les **tarifes aranzelàries** per als productes importats a l'illa que no procedissin de la Península. Espanya va fer una llei econòmica que deia que tots els productes que arribessin a Cuba havien de ser espanyols (**aranzel proteccionista**). El president nord-americà **William McKinley** va manifestar la seva protesta per aquesta situació i va amenaçar de tancar les portes del mercat nord-americà als productes cubans si el govern espanyol no modificava la seva política aranzelària a l'illa. A la por que això produís una nova insurrecció independentista, s'hi va afegir ara el temor que, si es produïa, podria comptar amb el suport dels EUA.

La gran insurrecció cubana

L'any **1879** s'havia produït un nou intent d'insurrecció que va donar lloc a la **Guerra Chiquita**. Es va iniciar amb el **Grito de Baire** el **24 de febrer del 1895**. La rebel·lió va començar a l'est de l'illa, a Santiago de Cuba, però es va estendre ràpidament a la zona occidental, on hi ha l'Havana.

El cap de govern espanyol, **Cánovas del Castillo**, hi va enviar un exèrcit comandat pel general **Martínez Campos**, un militar convençut que la pacificació de l'illa requeria una forta acció bèl·lica, que havia d'anar acompanyada d'un esforç polític de conciliació amb els insurrectes. **Martínez Campos** no va aconseguir controlar militarment la rebel·lió i per aquest motiu va ser substituït pel general **Valeriano Weyler**, que es va proposar canviar els mètodes de lluita i va iniciar una fèrria **repressió**. Per evitar que les insurreccions s'estenguessin en el món rural, va organitzar les **concentracions de camperols**, mitjançant les quals s'obligava els pagesos a canviar d'assentament per ser reclosos en unes poblacions tancades i aïllades que els impedien tenir contacte amb els combatents.

En el terreny militar, la guerra no era favorable als soldats espanyols, ja que els soldats espanyols no estaven entrenats per enfrontar-se a un combat d'aquest tipus ni l'exèrcit disposava dels mitjans adients. El mal aprovisionament, la manca de pertrets i les malalties tropicals van causar una gran mortaldat entre les tropes i van fer de la victòria final un objectiu cada vegada més difícil d'assolir.

L'any **1897**, després de l'assassinat de **Cánovas del Castillo** i conscients del fracàs de la via repressiva propiciada per **Weyler**, el nou govern liberal el va destituir del càrrec i va confiar el comandament al general **Ramón Blanco**. Va iniciar una **estratègia de conciliació** amb l'esperança d'empènyer els separatistes a pactar una fórmula que mantingués la sobirania espanyola a l'illa i evités el conflicte amb els EUA. Va decretar l'**autonomia de Cuba**, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Però les reformes van arribar massa tard: els independentistes, que comptaven amb el suport nord-americà, es van negar a acceptar la fi de les hostilitats, que va ser unilateralment declarada pel govern espanyol.

La rebel·lió a les Filipines

Paral·lelament al conflicte de Cuba, l'any **1896** es va produir una rebel·lió a les **illes Filipines**. La colònia del Pacífic havia rebut una escassa immigració espanyola, disposava d'una feble presència militar i hi havia un important contingent de missioners dels ordres religiosos principals. Els interessos econòmics espanyols eren molt menors que a Cuba.

L'independentisme es va potenciar amb la formació de la **Liga Filipina**, fundada per **José Rizal** l'any **1892**, i amb l'organització clandestina **Katipunan**. La insurrecció es va estendre per la província de Manila i el capità general, **Camilo García Polavieja**, va dur a terme una política repressiva i va condemnar a mort **Rizal** al final de l'any **1896**. El nou govern liberal del **1897** va promoure una negociació indirecta amb els principals caps de la insurrecció filipina que va conduir a una **pacificació momentània** de l'arxipèlag.

La intervenció dels Estats Units

Els Estats Units havien fixat la seva àrea d'expansió preferent a la regió del Carib i, també, al Pacífic, on la seva influència ja s'havia fet sentir a **Hawaii** i al **Japó**. L'interès que tenia per Cuba venia de més lluny i el compromís americà amb la causa de l'independentisme cubà es va fer evident a partir de l'any **1895**.

El president **McKinley** va enviar al port de l'Havana el **Cuirassat Maine**, que l'abril del **1898** va patir una explosió a causa de la qual la major part de la seva tripulació va perdre la vida. Aquest fou un pretext per iniciar el conflicte: els Estats Units van engegar una forta campanya contra Espanya i van culpar alguns agents espanyols per provocar el fet. Llavors el govern dels Estats Units va enviar a Espanya un ultimàtum que exigia la retirada de Cuba. Espanya va negar qualsevol implicació del fet, va rebutjar la proposta nord-americana i va amenaçar de declarar la guerra en el cas que l'illa fos envaïda. Així va començar la **Guerra Hispano-nord-americana**.

Davant la nova situació bèl·lica, una esquadra comandada per l'almirall **Cervera** va partir cap a Cuba, però va ser ràpidament derrotada a la **batalla de Santiago**. Els Estats Units van derrotar igualment una altra esquadra espanyola enviada a les Filipines a la **batalla de Cavite**. El desembre del **1898** es va signar la **Pau de París**, per la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van passar a ser un protectorat nord-americà. L'exèrcit espanyol en va tornar vençut i en condicions llastimoses, mentre que molts espanyols van haver d'evacuar l'illa i repatriar els seus interessos.

La fi dels conflictes bèl·lics

L'estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de les guerres carlina i cubana. A Catalunya les forces carlines, sota el comandament de **Ramón Tristany** i de **Francesc Savalls**, va aconseguir algunes victòries, com la d'**Alpens** (**1873**) i la de **Castellfollit** (**1874**). Al llarg de l'any **1875** l'ofensiva de l'exèrcit liberal va expulsar els carlins dels nuclis on s'havien fet forts i va aconseguir de derrotar-los a tot Catalunya, així com també al País Valencià i a Aragó.

El conflicte va continuar uns mesos més al País Basc i a Navarra, on va ser traslladada la major part de l'exèrcit governamental. La campanya militar al final del **1875** va aconseguir afeblir la resistència navarresa i basca fins a la rendició total l'any **1876**. El febrer d'aquest mateix any el pretendent **Carles** va travessar la frontera francesa en direcció a l'exili i la guerra es va considerar acabada a tot el territori peninsular.

La conseqüència immediata de la **derrota carlina** va ser l'abolició definitiva del règim foral. L'any **1878** es va estipular un sistema de **concerts econòmics** que atorgava una certa autonomia fiscal a les províncies basques.

L'acabament de la guerra carlina va permetre posar fi més fàcilment a la insurrecció cubana (**Guerra dels Deu Anys 1868-1878**). L'any **1878** es va signar la **Pau de Zanjón**. Aquest tractat incloïa una àmplia amnistia, l'abolició de l'esclavitud (aprovada l'any **1888**) i la promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les Corts espanyoles. L'incompliment d'aquestes reformes va provocar l'any **1879**, un nou conflicte (**Guerra Chiquita**), i la insurrecció posterior del **1895**.

El Desastre del 98 i les seves conseqüències

Una crisi política i moral

Després de la derrota en la **Guerra Hispano-cubano-nord-americana** i la pèrdua de les colònies a Amèrica i Àsia (**Puerto Rico**, **Filipines** i **Guam**), cedides als Estats Units, que es convertiria en potència colonial, Espanya va entrar en una època de crisi coneguda com el "**Desastre del 98**". La crisi del sistema polític, i en part, de la societat i de la cultura espanyoles s'havia anunciat ja des d'abans i el desastre es va convertir en la primera gran crisi del sistema polític de la Restauració.

Hi va haver una crisi econòmica relativa, degut a una gran despesa militar per part del govern espanyol. En conseqüència, hi va haver una apujada dels impostos (**pressió fiscal**) i demanda de préstecs als bancs. Però, degut al fet que els empresaris van tornar de Cuba carregats de riquesa perquè no tenien cap tipus de despesa (els treballadors de les seves empreses eren esclaus), amb la qual cosa es va cobrir aquest dèficit del país i aquesta crisi econòmica es va veure coberta.

Com a conseqüència del final de la guerra, va pujar com a Ministre d'Hisenda el militar espanyol **Polavieja**, qui va proposar una política regeneracionista, amb la qual pretenia realitzar determinades reformes en l'administració pública i en la descentralització administrativa, les quals van ser ben rebudes pels sectors de la burgesia catalana que van crear la **Junta Regional d'Adhesions al Programa del General Polavieja**.

Degut al fet que la població espanyola creia que era un gran imperi, en caure derrotada, va provocar una gran crisi moral i ideològica que va causar un gran impacte psicològic entre la població, degut a la gran variació que hi va haver des del **1890** fins al **1898**. Des d'aleshores, Espanya va deixar de tenir importància en la política internacional.

El regeneracionisme

Els intel·lectuals de l'època es van adonar que calia fomentar la riquesa del país (cultura, ciència i ensenyament); l'Església tenia massa influència dins del país, i els intel·lectuals van proposar una solució al problema del país: el **regeneracionisme**.

Aleshores, aquests ho van resumir tot en dos conceptes: l'escola per a deixar de ser uns incults i analfabets, i el rebost per a poder abastir amb aliments tota la població.

El màxim impulsor d'aquests dos conceptes va ser **Joaquín Costa**, qui va defensar la necessitat de tancar el sepulcre d'El Cid, i va millorar la situació del camp espanyol i va elevar el nivell educatiu i cultural del país.

A més, tot això s'impulsa amb la **Generació del 98** (**Machado**, **Pío Baroja**, entre d'altres), els qui amb el seu pessimisme van arribar a crear un impuls més revulsiu al regeneracionisme.

A Catalunya, el desastre va tenir conseqüències polítiques immediates, com ara el **Tancament de Caixes**, degut al fet que els comerciants bàsicament de Barcelona es van negar a pagar les noves càrregues fiscals imposades pel ministre **Villaverde**; i, a mitjà termini, la consolidació del catalanisme. Els sectors prou importants de la burgesia industrial van començar a prendre consciència de la incapacitat d'aquests partits per desenvolupar una política renovadora i van orientar el seu suport cap a formacions catalanistes que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat.

La fi d'una època

El **Desastre del 98** va significar la fi del sistema de la Restauració tal com l'havia dissenyat **Cánovas** i el sorgiment d'una nova generació de polítics, intel·lectuals, homes de ciència, activistes socials i empresaris, que van començar a actuar en el nou regnat d'**Alfons XIII**.

La política regeneracionista que van intentar aplicar els nous governs després de la crisi del **98** no va aconseguir les profundes reformes anunciades, sinó que es va limitar a deixar que el sistema continués funcionant amb uns canvis mínims.

Davant d'un antimilitarisme creixent en determinats sectors socials, una part dels militars es van inclinar cap a postures més autoritàries i intransigents, convençuts que la derrota havia estat culpa de la ineficàcia i la corrupció dels polítics.