Renaixença i catalanisme polític al segle XIX: evolució i reivindicacions

La Renaixença Literària i Cultural

La Renaixença fou un moviment cultural que va sorgir als anys trenta del segle XIX per reivindicar l'ús públic i literari de la llengua catalana. Tradicionalment, s'ha convingut que marquen el començament de la Renaixença la publicació en català de l'oda a La Pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau; i, sobretot, les propostes de Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat, 1841) de recuperar el català com a llengua literària.

Al voltant d'aquest moviment es van agrupar nombrosos intel·lectuals i erudits que van rastrejar les arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore catalans per recuperar i reivindicar la identitat pròpia. D'aquesta manera, va ser el redescobriment de la idea de pàtria i el fet d'assimilar-la amb la llengua materna que va donar origen a la Renaixença.

Recuperació Històrica i Cultural

• L'estudi del passat medieval, impulsat per literats reconeguts com Manuel Milà i Fontanals i l'arxiver Pròsper de Bofarull, va reivindicar el paper dels comtes de Barcelona i la importància de la Corona d'Aragó.
• Víctor Balaguer, Antoni de Bofarull i Antoni Aulèstia Pijoan van parar atenció a la història de Catalunya.
• Juristes com Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tuyet i Manuel Duran i Bas van analitzar el dret com a expressió de l'ànima catalana i van defensar que els usos i costums del passat reflectien la psicologia col·lectiva d'un poble.
• Filòlegs, folkloristes i músics, entre els quals destaca Marià Aguiló, es van dedicar a aplegar paraules, llegendes, cançons, etc., com a mostra de la personalitat col·lectiva.

Els Jocs Florals

L'any 1858 es van començar a celebrar els moderns Jocs Florals com una plataforma per promoure i difondre la llengua catalana i estimular els poetes a escriure en la seva llengua. Gràcies als Jocs Florals els escriptors es van començar a preocupar de crear un model de llengua literària culta, perquè feia tres segles que aquesta tradició literària s'havia estroncat. Els Jocs Florals es van popularitzar i van esdevenir una festa cívica i una plataforma de difusió del català.

Va ser gràcies a aquest certamen que al darrer terç del segle XIX van destacar uns quants escriptors preocupats per fixar la llengua. Jacint Verdaguer, gran poeta i prosista, va ser el recreador del català literari a partir de la llengua viva de la seva contrada natal, la Plana de Vic. Àngel Guimerà, que va començar escrivint tragèdies i drames romàntics, va plantejar a les seves millors obres diversos problemes socials.

Els Primers Moviments Anticentralistes

El Progressisme Radical i l’Anticentralisme

Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única, amb les Corts com a depositàries úniques de la sobirania nacional (si de cas, compartida només amb el rei), i van apostar per un model d'organització estatal basat en la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar.

En el regnat d'Isabel II l'Estat liberal va haver d'enfrontar-se a les crítiques de certs sectors del progressisme català que discrepaven d'una centralització tan radical i reclamaven més atribucions per als ajuntaments i les diputacions. Els moviments populars (bullangues) que es van produir entre el 1835 i el 1843 van fer palès aquest descontentament i van ser una primera mostra d'oposició al centralisme. Així, tant en la insurrecció de Barcelona del 1842 com en la de la Jamància del 1843 s'hi van formular projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut anticentralista, federal i popular.

Durant la Dècada Moderada (1844-1854) es va produir un augment del centralisme, acompanyat d'una política d'ordre públic molt dura que va conduir a la declaració de l'Estat de guerra a Catalunya diferents vegades. Això va comportar que fins i tot els moderats catalans comencessin un cert distanciament dels seus homòlegs espanyols, que es mostressin descontents amb l'uniformisme cultural i que reivindiquessin el particularisme català. En aquesta direcció, escriptors i polítics com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel Duran i Bas van defensar la descentralització de l'Estat.

Les Propostes Foralistes del Carlisme

Com hem vist, el carlisme va tenir un fort arrelament a Catalunya, fonamentalment a les zones rurals. A més de defensar els principis absolutistes i tradicionalistes, es va fer ressò de la defensa de les institucions tradicionals de Catalunya i de la seva particularitat. El carlisme es va oposar a la centralització política i administrativa que implementava l'Estat liberal, perquè la considerava un mal consubstancial amb el liberalisme.

Al llarg del segle XIX els carlins catalans van presentar la monarquia que defensava el pretendent Carles com una monarquia federalitzant que reconeixeria els antics "furs" de Catalunya i que restabliria les llibertats perdudes el 1714. Durant els diferents conflictes bèl·lics els carlins catalans van crear la Diputació de Catalunya com a òrgan suprem de govern al Principat. L'any 1872, en el transcurs de la Tercera Guerra Carlina, el pretendent Carles VII va arribar a publicar un manifest en què prometia restablir les lleis i els privilegis de Catalunya, que havia suprimit el seu avantpassat Felip V el 1714.

El Federalisme

Des de la dècada del 1840, en un context de lluites polítiques i socials, el federalisme va començar de la mà del republicanisme, amb Abdó Terradas com a primer referent. El 1868, amb l'aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, les idees federals es van escampar políticament, cosa que va ser especialment significativa a Catalunya, sobretot en els medis urbans, on va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una difusió important entre el proletariat industrial.

Francesc Pi i Margall, el principal teòric del federalisme, sostingué que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. En conseqüència, defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles o regions de la Península. En aquesta direcció, l'any 1869 un grup de federals catalans, entre els quals hi havia Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé, van elaborar un document que constituïa un acord per impulsar un Estat federal espanyol que tingués en compte la realitat històrica de l'antiga Corona d'Aragó i que es fonamentés en el concepte de la sobirania popular.

La caracterització de com havia de ser un Estat federal es va concretar durant la proclamació de la Primera República i es va fer efectiva amb el projecte de Constitució del 1873. Però el fracàs de la República, la nova situació política de la Restauració i la difusió de les idees internacionalistes entre els obrers van fer perdre influència al republicanisme i les dissidències van fragmentar el partit. (1883: Constitució de l'Estat Català).

La Jove Catalunya i el Centre Català

El 1880 la tasca propagandística de Valentí Almirall, considerat un dels principals impulsors del catalanisme polític, el va portar a promoure el Primer Congrés Catalanista, que pretenia aplegar tendències diverses, des del federalisme republicà fins al corrent que pels volts del 1870 havia fundat la primera associació catalanista, La Jove Catalunya, al voltant de la publicació La Renaixensa.

L'any 1881 Almirall, alhora un dels dirigents federals més destacats de Catalunya, es va distanciar de Pi i Margall i es va decidir a impulsar una acció política específicament catalana al marge dels partits d'àmbit estatal. Des del Diari Català, Almirall va explicar la necessitat que el catalanisme passés a ocupar-se dels "interessos materials" del país, la qual cosa significava fer política. Aquesta idea va ser el centre del congrés catalanista, en què es va acordar la formació d'un partit, el Centre Català (1882), encarregat de desenvolupar un programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme.

L'any 1883 el Centre Català va convocar el Segon Congrés Catalanista, en el qual es va denunciar el caràcter sucursalista dels partits dinàstics a Catalunya i es va fer una crida als polítics catalans perquè els abandonessin i s'impliquessin en organitzacions estrictament catalanes.

El Fracàs d’Ampliar les Bases del Catalanisme

El projecte d'Almirall, recollit a l'obra Lo catalanisme, de fer una organització interclassista que aplegués tots els corrents del catalanisme i que esdevingués una força política amb capacitat per intervenir a les eleccions, va ser inviable. D'una banda, Almirall representava un catalanisme massa republicà per atreure amplis sectors de la burgesia catalana, que estava en l'òrbita política dels partits monàrquics; de l'altra, el projecte d'Almirall, que no remarcava tant el contingut social del moviment com el republicanisme federal, no va saber atreure's tampoc les bases populars.

A més, les discrepàncies d'alguns membres del Centre Català amb l'orientació progressista d'Almirall van conduir a l'escissió del moviment (1887). Finalment, l'oposició d'Almirall a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, per considerar-la l'expressió del pacte de la burgesia catalana amb la monarquia centralista, va contribuir al seu aïllament, i poc temps després el Centre Català va desaparèixer.

La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent

L'escissió del Centre Català va conduir a la formació de la Lliga de Catalunya (1887), que va incorporar homes com Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, al costat d'altres que procedien de la Renaixença, com Àngel Guimerà.

La nova organització tenia un caràcter més conservador que el projecte d'Almirall, amb la qual cosa va connectar millor amb una burgesia cada cop més descontenta de la política dinàstica. El nou grup va fer seves les reivindicacions de l'oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil català, el proteccionisme i l'execució d'una política exclusivament catalana i al marge dels partits amb implantació a tot l'Estat. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent (1888), adreçat a Maria Cristina, en el qual demanava autonomia per a Catalunya. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil, i aquest fet va ser presentat com "la primera victòria del catalanisme".

El Catalanisme Conservador

El Catalanisme Tradicionalista: Torras i Bages

Durant la implantació de l'Estat liberal una bona part del clergat català s'havia arrenglerat amb el carlisme i havia adoptat posicions integristes i antiliberals. Al llarg de la Restauració, i després que la Santa Seu hagués fet públic el seu suport a Alfons XII, una part del clergat va abandonar aquests plantejaments per buscar un espai dins el liberalisme més conservador. En aquest trànsit hi va tenir un paper important el vigatanisme, un moviment cultural i intel·lectual impulsat en gran manera pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. L'acostament del clergat català al catalanisme conservador va estar liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades, en un intent de cristianitzar un moviment que havia començat des de posicions laiques.

La tradició vigatana va entroncar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d'arrels cristianes. El 1892 va publicar La tradició catalana, en què defensava que l'esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió, refusava tot plantejament de canvi social, presentava una edat mitjana idealitzada com a model de valors que calia aplicar al present i defensava una estratègia regionalista allunyada de l'acció política.

La Unió Catalanista i l’Assemblea de Manresa

La campanya contra el projecte de Codi Civil va mostrar la necessitat d'organitzar més i millor el moviment catalanista, i el dirigent de la Lliga de Catalunya i Callís va proposar la fundació d'una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals d'arreu de Catalunya. D'aquesta manera l'any 1891 es va constituir la Unió Catalanista amb l'objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions comarcals d'arreu de Catalunya.

La finalitat de la Unió Catalanista era propagar les idees regionalistes i elaborar un programa comú per a tots els grups catalanistes. La nova entitat va tenir un suport important a la Catalunya rural, la qual cosa entroncava amb la voluntat de donar més participació a les organitzacions comarcals. La militància directa de la Unió era escassa, però la seva estructura, fonamentada en la federació d'entitats, proporcionava una gran amplitud geogràfica que afavoria la difusió de les iniciatives. La base social estava formada sobretot per propietaris mitjans, comerciants, professionals liberals i intel·lectuals.

L'agrupació va aconseguir desvetllar en amplis sectors de la societat catalana la consciència del seu particularisme i de la necessitat de dotar Catalunya d'òrgans d'autogovern. El seu punt feble van ser les discrepàncies entre els membres més apolítics, que s'oposaven a participar en la vida política, i els defensors de convertir-se en una organització que participés en les eleccions.

Les Bases de Manresa

Un dels primers actes de la Unió Catalanista va ser la celebració a Manresa (1892) d'una assemblea de delegats per aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. Aquest document, conegut com a Bases de Manresa, reconeixia la plena sobirania de Catalunya, proclamava l'oficialitat de la llengua catalana i defensava restablir les antigues institucions del país.

El Catalanisme com a Regeneracionisme

L’Oportunitat: El Desastre del 98

El desastre del 1898 va tenir un abast econòmic i militar, però a Catalunya va comportar també canvis polítics que van significar la irrupció del catalanisme en la vida política. La pèrdua de les darreres colònies de l'Imperi espanyol va comportar el desprestigi dels partits dinàstics i va palesar la ineficàcia per dur a terme una veritable regeneració de la política espanyola. Aquesta incapacitat va afavorir les aspiracions polítiques del catalanisme, que tenia uns líders consolidats, havia elaborat un cos doctrinari amb entitat i havia aconseguit una notable mobilització social.

Amb aquest teló de fons, la conjuntura del 98 va afavorir la consolidació d'una nova generació d'intel·lectuals i activistes que defensaven un nou programa polític i la creació d'un partit que es presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a l'autonomia. A més, la seva actitud crítica amb la manera de fer política dels partits dinàstics els legitimava per actuar electoralment i reclamar reformes polítiques i socials.

La Candidatura dels Quatre Presidents

Es va crear un grup polític: la Unió Regionalista. A la junta directiva hi havia els industrials més actius dels darrers anys de protestes, alguns dirigents del Tancament de Caixes i representants de la burgesia agrària. El seu programa incloïa referències regionalistes explícites i demanava una autonomia política i administrativa per a Catalunya.

Paral·lelament a aquesta iniciativa, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català (1900). Estava format per joves professionals (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Duran i Ventosa...) que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral.

L'abril del 1901, a la ciutat de Barcelona, la Unió Regionalista i el Centre Nacional van arribar a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions, ja que el primer grup tenia una base social ben nodrida d'industrials i comerciants, però no disposava d'un projecte polític definit ni de dirigents amb experiència, mentre que el segon tenia un programa polític possibilista i dirigents experts, però necessitava suports socials.

Un Partit de Nous Tipus: La Lliga Regionalista

L'èxit de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política: la Lliga Regionalista, un partit que va fer del diari La Veu de Catalunya el seu òrgan de difusió principal i que va consolidar la força electoral del catalanisme. A partir d'aquell moment el joc polític a Catalunya ja no va passar per conservadors i liberals, sinó que l'hegemonia electoral es va disputar entre republicans i catalanistes, que es van convertir en les opcions polítiques majoritàries.