Història del moviment obrer i el catalanisme a Catalunya (1840-1931)

Evolució del moviment obrer

Els orígens del moviment obrer

A Espanya arriben les idees revolucionàries. Les condicions de treball eren dolentes: soroll, calor, humitat, mala ventilació i accidents laborals. Hi ha treball infantil, acomiadament lliure i no hi ha cap tipus de seguretat social.

Els primers intents d’organitzar els obrers es van produir el 1840. A Barcelona es va crear el primer sindicat, anomenat Associació Mútua d’Obrers de la Indústria Cotonera. El 1868 es crea un sindicat tèxtil molt important que es diu Les Tres Classes del Vapor; el nom fa referència als tres tipus de treballadors tèxtils: filadors, teixidors i jornalers. Serà el principal sindicat a Catalunya durant el segle XIX.

En aquesta mateixa època també arriben idees revolucionàries procedents d’Europa: el marxisme (socialisme) i l’anarquisme. L’anarquisme serà dominant a Catalunya i Andalusia, i el socialisme al País Basc, Astúries i Madrid. Ambdós moviments creuen que el model de la societat de l’època s’ha de canviar, però es diferencien en la manera en què volen canviar aquest model. Els socialistes volen organitzar-se i canviar la societat des del poder. Els anarquistes creuen que el poder és dolent per naturalesa i, per tant, el volen destruir i no participen en política.

El 1879 es crea el PSOE amb Pablo Iglesias com a líder fundador. No tindrà cap diputat, però, fins al 1910. Això és degut a la baixa quantitat d’obrers al país i al sistema bipartidista de la Restauració. El 1888 es crea la UGT.

Als anarquistes els costa més crear una organització i tenen Anselmo Lorenzo com a personatge destacat. Tant l'Anselmo com en Pablo són tipògrafs (la majoria d’obrers líders ho són perquè saben llegir i escriure, mentre que la majoria són analfabets).

Al 1890 apareix una tendència dintre de l'anarquisme que és l’anarcocomunisme, que defensa l’acció directa o propaganda pel fet. És a dir, defensen la violència per aconseguir objectius revolucionaris. Hi haurà atemptats per tota Europa. Estan convençuts que mitjançant aquest mètode s’arriba més ràpidament a la revolució. L'atemptat més reconegut a Barcelona és el de les bombes del Liceu (1892), ja que el teatre és el símbol de la burgesia i de la riquesa. La revolució no arriba més ràpid, sinó que serveix perquè el poder persegueixi tot el moviment anarquista.

El moment màxim de l’anarquisme se situa a l’estiu del 1936.

El moviment obrer (1898-1931)

A partir del canvi de segle, el moviment es va anar consolidant en partits i sindicats potents. En el corrent socialista el creixement és constant: comencen a tenir més força, presència als parlaments, diputats, vots i alguna alcaldia a Astúries. Sota la influència de la Revolució Russa de 1917, diversos grups abandonen el partit socialista per acabar creant, el 1921, el Partit Comunista d’Espanya (PCE), que acabarà sent molt important amb els anys.

Entre els anarquistes, no va ser fins al 1911 que van crear el seu gran sindicat: la CNT (Confederació Nacional del Treball). El 1927, en la clandestinitat, es crea dins de la CNT la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), un grup de gran influència.

Les reivindicacions obreres es van canalitzar en vagues i manifestacions. La resposta habitual solien ser les detencions dels dirigents. Fins al 1917, les reivindicacions són sobretot laborals. La vaga més important va ser la de La Canadenca, que va durar 44 dies (febrer-març de 1919). La causa directa va ser l’acomiadament de 8 treballadors. La vaga es va estendre a altres sectors com el gas i el govern va declarar l’estat de guerra amb 3.000 detinguts. Això va provocar una vaga general.

Les impremtes van aplicar la censura roja, negant-se a publicar contingut contra el moviment obrer. Finalment, s'arribà a un acord: alliberament de detinguts, readmissió d'acomiadats, augment de sous i la jornada laboral de 8 hores. Va ser un èxit enorme per a la CNT.

La patronal va respondre amb el locaut (tancament d'empreses) i l'ús de pistolers. Aquesta violència institucional va ser clau en l'etapa del general Martínez Anido, qui aplicà la llei de fugues (execucions extrajudicials sense investigació).

La Renaixença (1833-1931)

És un moviment cultural que neix a la dècada del 1830 per recuperar la llengua a nivell literari. El 1833 es publica l'oda La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau. Altres situen el naixement el 1815 amb la Gramàtica i Apologia de la Llengua Catalana de Josep Pau Ballot. La figura clau és Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat), qui el 1841 defensà els Jocs Florals. Institucions com la Universitat de Barcelona també van promoure el moviment.

Paral·lelament, es va desenvolupar un moviment popular que reivindicava l’ús «del català que ara es parla».

El catalanisme polític

a) Els orígens

Té orígens ideològics diversos: la modernitat i el progrés lligats als republicans federals, i la tradició vinculada als carlistes. Hi ha tres nuclis originals: la gent de la revista La Renaixensa, el grup de Vic amb La Veu de Montserrat i els republicans federals amb Valentí Almirall.

b) El primer catalanisme polític

Valentí Almirall va fundar el primer diari íntegrament en català, el Diari Català (1879), i l'organització Centre Català. És autor de Lo Catalanisme, on defensa una ideologia progressista. Va inspirar el Memorial de Greuges (1885), document que denuncia l'opressió de Catalunya. La resposta de l’estat va ser negativa.

El 1887, el sector conservador s'escindeix i crea la Lliga de Catalunya, que redacta el Missatge a la Reina Regent (1888) demanant l'autonomia. El 1891 es crea la Unió Catalanista, que el 1892 redacta les Bases de Manresa (projecte d'estatut). També destaca Josep Torras i Bages amb La Tradició Catalana.

El 1906 es publica La nacionalitat catalana, d'Enric Prat de la Riba. En aquesta època neix el concepte de «separatista» amb connotacions negatives per part de l'Estat.

Partits polítics a Catalunya (1901-1931)

Els partits dinàstics desapareixen i són substituïts per tres blocs:

• Catalanisme conservador: Representat per la Lliga Regionalista, liderada per Prat de la Riba i, posteriorment, per Francesc Cambó. El 1922 en neix una escissió: Acció Catalana.
• Catalanisme d’esquerres: Destaquen el Partit Republicà Català (Layret, Companys), Estat Català (Francesc Macià) amb un discurs independentista, i la Unió Socialista de Catalunya.
• Anticatalanisme: Representat pel Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux.

La Mancomunitat de Catalunya

El projecte de federar les diputacions va començar el 1911. Tot i les retallades de José Canalejas, es va aprovar el 1913. L’abril de 1914 es crea la Mancomunitat, presidida per Prat de la Riba i, des de 1917, per Josep Puig i Cadafalch. Malgrat les escasses competències, l'obra va ser ingent:

• Obra educativa i cultural: Impuls de l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, escoles tècniques (Industrial, del Treball) i escoles per a dones (Bibliotecàries, Infermeres).
• Infraestructures: Es van projectar nombroses millores que es materialitzarien més tard.

El cop d’estat de Primo de Rivera va suposar la fi de la institució. El 1924 es designa Alfons Sala Argemí per desmuntar-la. La Mancomunitat va ser una època tan fructífera que molts dels seus llegats perduren a dia d'avui.