Quina era la diferència entre la desamortització de Mendizábal i la de Madoz?

Mendizábal va posar a la venda els béns de l'Església, amb els diners destinats a la Primera Guerra Carlina. Madoz va vendre els béns de l'Estat, sobretot els comunals dels ajuntaments, i els beneficis van finançar la Llei de ferrocarrils.

Quins eren els suports del carlisme?

Donaven suport als carlistes el clergat, la noblesa agrària i els pagesos, especialment del País Basc, Navarra i zones de Catalunya, Aragó i València.

Carlisme, liberals i desamortitzacions: resum del segle XIX a Espanya

Q: Què defensava el carlisme?

El carlisme defensava l'absolutisme i la religió catòlica, i s'oposava al liberalisme, a la centralització política, a la separació entre Estat i Església i a les innovacions.

Resumen

El document explica el carlisme, el seu ideari absolutista i catòlic i els seus suports socials, així com les guerres carlines. També repassa la Constitució de 1869, els partits liberals moderats i progressistes durant el regnat d'Isabel II i el procés de les desamortitzacions. L'estudiant aprendrà les diferències entre aquests grups i les conseqüències econòmiques i socials de les reformes.

Puntos clave

El carlisme defensava l'absolutisme, la religió catòlica i s'oposava al liberalisme i a la centralització.
El carlisme va donar lloc a tres guerres carlines; la tercera va acabar ja en el període de la Restauració.
La Constitució de 1869, aprovada per sufragi universal masculí, va establir la monarquia parlamentària i la llibertat religiosa i d'ensenyament.
Els moderats defensaven un liderat conservador amb limitacions al sufragi; els progressistes volien ampliar-lo i descentralitzar l'administració.
Les desamortitzacions van posar a la venda terres i béns amortitzats, en dues etapes: Mendizábal (béns de l'Església) i Madoz (béns de l'Estat i comunals).
La desamortització no va redistribuir la terra, ja que la majoria de compradors van ser l'aristocràcia aburgesada i l'alta burgesia.

Ponte a prueba

Què va ser el carlisme?

El carlisme defensava l’absolutisme i la religió catòlica a l’Estat. S’oposava al liberalisme, a la centralització política, a la separació entre Estat i Església i a les innovacions.

Objectius

La devolució del tron d’Espanya al pretendent Carles Maria Isidre, l’abolició del centralisme administratiu, la protecció de la religió catòlica i l’abolició de les reformes agràries.

Suports

Dels carlistes: el clergat (hi donava suport per la seva defensa del tradicionalisme catòlic, perquè desconfiava de les reformes agràries liberals i dels nous impostos estatals), la noblesa agrària i els pagesos, especialment de poblacions del País Basc i Navarra i de zones de Catalunya, Aragó i València. Pel que fa al País Basc i a Navarra, el seu suport derivava de la voluntat de defensar els antics furs i privilegis locals.
Dels isabelins: part de la noblesa, dels funcionaris i de l’alt clergat, i les poblacions urbanes (van donar suport als isabelins d’acord amb la seva tradicional vinculació amb el poder polític).

El carlisme va donar lloc a tres guerres, la tercera guerra carlina de les quals va acabar ja en el període de la Restauració.

La Constitució de 1869

Després de la Revolució Gloriosa de 1868, el Govern Provisional va convocar eleccions a Corts per primera vegada per sufragi universal masculí, en les quals van triomfar progressistes, unionistes i un sector dels demòcrates. Aquestes Corts van aprovar la Constitució de 1869.

Aquesta Constitució, aprovada per sufragi universal masculí, establia:

Un règim de llibertats i incorporava drets bàsics de manifestació, de reunió i d'associació.
La llibertat d’ensenyament, el sufragi universal masculí i la llibertat religiosa.
La sobirania nacional, la divisió de les Corts en dues cambres (el Congrés i el Senat), l'atribució de més competències a ajuntaments i diputacions, i la reforma de l'administració d'ultramar.
Com a forma d'Estat, la monarquia parlamentària, amb un rei sense dret a veto, on les Corts detenen el poder legislatiu.

Moderats i progressistes amb Isabel II

Durant el regnat d’Isabel II, van destacar dues grans famílies liberals: els moderats i els progressistes. A aquests dos grups es van afegir la Unió Liberal, un partit centrista, i dos grups més radicals: el Partit Demòcrata i el Partit Republicà.

Els moderats

Defensaven un programa polític conservador, amb limitacions al sufragi i a les llibertats individuals; presentaven fortes resistències als processos de desamortització, donaven suport a l’Església i s’oposaven a la Milícia Nacional. La sobirania era compartida entre el rei i les Corts, sota un model territorial centralitzat.

Líders: Narváez i Bravo Murillo.
Suports: terratinents, grans industrials i alta burgesia.

Els progressistes

Proposaven polítiques que ampliessin el sufragi i defensessin les llibertats individuals. Volien continuar amb les desamortitzacions, limitar la influència de l’Església i mantenir la Milícia Nacional. Defensaven la descentralització administrativa i la no-intervenció del monarca en la política.

Líders: Mendizábal, Espartero, Madoz i Prim.
Suports: classes mitjanes urbanes, petita burgesia i funcionaris.

El partit que va estar més temps al poder va ser el moderat.

Les desamortitzacions del segle XIX

Les desamortitzacions van consistir a posar al mercat, mitjançant subhasta pública, les terres i els béns que estaven amortitzats.

L'objectiu de la desamortització era assolir el suport popular per a la causa liberal. Aquesta reforma agrària no va suposar una redistribució de la terra, ja que la gran majoria de compradors van ser l’aristocràcia aburgesada i l’alta burgesia.

El procés de desamortització es va executar en dues etapes, durant dos biennis de governs progressistes: la primera la va dur a terme Mendizábal, i la segona, Madoz.

Etapa de Mendizábal: es van posar a la venda els béns de l’Església. Els diners obtinguts es van dedicar a les despeses de la Primera Guerra Carlina.
Etapa de Madoz: es van posar a la venda els béns de l’Estat, sobretot dels ajuntaments (béns comunals). Els beneficis es van destinar a finançar la Llei de ferrocarrils.