El Reforçament del Poder Reial i la Uniformitat Religiosa a la Monarquia Hispànica

El Reforçament del Poder Reial

Les Institucions de Govern

Un territori unit no era suficient. Els monarques coincidien amb la necessitat d’imposar la seva autoritat a la noblesa i a part del clero, que durant la baixa Edat Mitjana s’havien revoltat repetidament contra el poder reial.

Primerament, van vèncer per les armes la noblesa i els grans senyors eclesiàstics (butlla papal, 1476) i van imposar la seva autoritat. Després, van recuperar part del patrimoni reial a mans dels senyors, malgrat que van acceptar garantir a l’aristocràcia i a l’Església el seu poder i la seva influència a canvi de la submissió política. Així van consolidar els privilegis jurisdiccionals de nobles i eclesiàstics o el seu poder dintre de la Mesta. D’altra banda, les Lleis de Toro (1505) van generalitzar la institució del mayorazgo, que vinculava les terres als grans títols nobiliaris.

Dominats la noblesa i el clero, els monarques van organitzar un seguit d’institucions per consolidar l’autoritat reial. Van crear un exèrcit permanent, en el qual la noblesa, separada de la política, conservava càrrecs i prerrogatives. Per reforçar la seva política exterior, van crear un cos permanent que s’ocupava dels afers diplomàtics.

Una altra figura important en aquest augment progressiu del poder reial a Castella va ser la dels corregidors, que eren els delegats del poder reial a les viles i a les ciutats, presidien els ajuntaments i tenien funcions judicials i d’ordre públic. També es va crear la Santa Hermandad (1476) amb atribucions policials, judicials i de recaptació d’impostos.

Els monarques van reorganitzar el Consell Reial, separant-ne la gran noblesa i incorporant-hi secretaris procedents de la baixa noblesa o de la burgesia. Tots els Consells que es van crear tenien cada vegada més importància. Les Corts, sobretot a Castella, perdien protagonisme i només es reunien quan els monarques necessitaven recursos financers o quan havien de confirmar el nou rei. Finalment, es va reorganitzar l’Audiència de Valladolid i es van crear de noves a Granada i a Galícia per a l’administració de la justícia.

A la Corona d’Aragó s’hi mantenien les institucions tradicionals, així com el major pes polític de les Corts. S’hi va instituir, però, el càrrec de lloctinent i, posteriorment, el de virrei, un representant dels monarques que exercia plenament l’autoritat reial. A Aragó va continuar vigent la figura del Justícia Major, la missió del qual era exercir com a àrbitre entre el rei i els seus súbdits. A Catalunya i a València van continuar funcionant les pròpies institucions judicials.

Els reis es desplaçaven de manera pràcticament contínua pel territori per impartir justícia i reforçar la seva autoritat, sense que establissin una capital fixa dels regnes.

La imposició de la uniformitat religiosa

La monarquia dels Reis Catòlics presentava un gran pluralisme religiós en el qual cristians, jueus i musulmans convivien amb dificultats, als límits de l’enfrontament.

Els monarques van trobar, en la imposició de la fe catòlica, el mecanisme per integrar i unificar la totalitat dels habitants dels seus regnes. La denominació dels Reis Catòlics deriva de la seva voluntat de preservar i difondre el catolicisme, perseguint de manera sistemàtica els qui professaven altres creences.

L’instrument central de l’ortodòxia catòlica va ser el Tribunal de la Santa Inquisició, creat per l’autoritat pontifícia al segle XIII, per reprimir l’heretgia, la superstició i la bruixeria. La inquisició no havia actuat a Castella i estava en retrocés a Europa i a la Corona d’Aragó, on havia estat implantada. Els Reis Catòlics la van reformar i la van convertir en un instrument de control ideològic i d’unitat religiosa, perquè li van encarregar la persecució dels sospitosos d’heretgia i molt especialment dels jueus i els musulmans convertits al catolicisme.

Una de les primeres decisions reials en defensa de la unitat religiosa va ser l’expulsió dels jueus (1492) que no acceptessin convertir-se al catolicisme. Va ser l’episodi final d’una persecució, iniciada a l’Edat Mitjana, contra un col·lectiu que gaudia d’un cert estatus econòmic però estava exclòs de la vida pública i era obligat a viure en barris separats. La sortida s’inicià el 1482 a Andalusia, però l’expulsió general va ser aprovada el 31 de març del 1492. Va afectar unes 150.000 persones a Castella i 30.000 a Aragó, les propietats de les quals van ser confiscades; d’altra banda, 50.000 persones van acceptar ser batejades.

Els Reis Catòlics van plantejar la Conquesta de Granada com una guerra contra els infidels. Per això, malgrat que inicialment es va garantir als musulmans (mudèjars) que podrien conservar els seus costums, com lleis, propietats i religió, el 1499 Cisneros va impulsar el baptisme obligatori; l’any 1502 tots els mudèjars de Castella van ser forçats a batejar-se o a exiliar-se, i a partir del 1518 se’ls va prohibir l’ús de la seva llengua i els seus hàbits culturals, a més d’altres activitats.

Societat i economia

La característica bàsica de la societat de l’època era el reconeixement legal de la desigualtat de les persones. Les lleis i la tradició feien de la noblesa i del clero els dos estaments privilegiats davant dels plebeus o poble menut. L’activitat econòmica bàsica era l’agricultura, especialment de vinya i cereals, a la qual estava vinculat un 90% de la població.

La noblesa i l’Església eren propietàries de prop de les tres quartes parts de les terres de conreu, estaven exemptes del pagament d’impostos, ostentaven en exclusivitat els càrrecs importants de l’administració del regne, rebien penes menors per la comissió de delictes i tenien el dret de vestir-se de manera diferent. També la noblesa i el clero formaven part del grup de grans ramaders castellans, organitzats en l’Honrado Concejo de la Mesta. La importància econòmica de la llana a Castella, que s’exportava cap a Flandes i Anglaterra a través dels ports del Cantàbric, va portar a defensar els privilegis de les terres de pastura davant de les terres dedicades al conreu, i això va frenar l’expansió agrària i el creixement de la població. Els impostos que es pagaven pel comerç de la llana eren una font d’ingressos molt importants per a la corona.

L’increment del nombre de senyorius i la facilitat per crear mayorazgos (terres vinculades al patrimoni nobiliari familiar, transmeses al primogènit i que no es podien vendre) van augmentar el control de la noblesa sobre les terres i van empitjorar les condicions de vida dels pagesos. Catalunya va ser l’única zona on aquest poder de la noblesa va ser parcialment contingut: la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), dictada pel rei Ferran, no només va abolir els anomenats mals usos (maltractaments del vassall, dret de cuixa...), sinó que va establir el cens emfitèutic (pagament fix i perpetu per mitjà del qual el pagès tenia dret a l’usdefruit de la terra).