La Monarquia Hispànica dels Àustries: Felip II, Crisi i Validats (s. XVI-XVII)

La Monarquia Hispànica de Felip II

Felip II, fill i successor de Carles I, es va encarregar personalment dels afers del regne, a diferència del seu pare. Va reorganitzar les institucions de govern dels Reis Catòlics per posar-les al servei reial. Va establir la cort a Madrid i, finalment, es va retirar a l'Escorial.

La seva voluntat de mantenir el catolicisme el va portar a tenir els mateixos enemics que el seu pare. També va tenir enfrontaments amb Anglaterra i revoltes a Flandes. Malgrat això, va augmentar els seus dominis quan va aconseguir annexar Portugal a la Corona.

Intransigència Religiosa i Autoritarisme de Felip II

La monarquia defensava el Concili de Trento. Va anul·lar qualsevol particularisme etnicoreligiós dels moriscos, prohibint també la seva llengua i costums. A més, aquests van ser acusats de complicitat amb els berbers i els atacs dels turcs a les costes mediterrànies. També se'ls van augmentar els impostos de la seda i, a poc a poc, van anar perdent terres. Finalment, es va promulgar una nova llei que els prohibia la seva llengua, vestimenta i tradicions, fet que va provocar l'esclat d'una insurrecció que es va estendre per les Alpujarras.

Llavors, es va ordenar l'expulsió definitiva dels moriscos, la qual cosa va tenir conseqüències negatives per a l'agricultura i l'artesania. Molts van fugir al nord d'Àfrica.

En un altre episodi, Antonio Pérez, secretari de Felip II (castellà, però resident a Aragó), va ser acusat de complot polític i va demanar protecció al Justícia d'Aragó, Lanuza. Aquest es va negar a lliurar-lo, argumentant que els ciutadans d'Aragó tenien el dret de ser jutjats pels tribunals del regne. Felip II el va acusar davant la Inquisició, l'únic tribunal comú als dos regnes, d'heretgia. Malgrat això, Lanuza, amb el suport de les autoritats de Saragossa, no el va lliurar. Llavors, Felip II va atacar els Furs d'Aragó, va enviar el seu exèrcit a acabar amb la insurrecció i va manar executar Lanuza.

L'Economia del Segle XVI: Creixement i Desequilibris

Demogràficament, el segle XVI va suposar un augment de la població a Castella, mentre que a la Corona d'Aragó aquest creixement va ser gairebé inexistent. El creixement de la població i de la demanda de productes des del Nou Continent americà va impulsar el creixement de l'agricultura.

No obstant això, els camps de conreu eren escassos (la majoria estaven en mans de la noblesa i el clergat) i els preus d'arrendament eren molt alts. Això va fer que molts pagesos sense terres o petits propietaris, estimulats pels alts preus agrícoles, hipotequessin les seves finques o demanessin préstecs per arrendar noves terres. Les males collites o la baixada dels preus agraris feien que aquests no poguessin pagar els arrendaments ni retornar els préstecs. D'aquesta manera, els petits propietaris perdien les terres i els pagesos arrendataris havien d'abandonar les propietats. En conclusió, l'expansió econòmica no va millorar l'estructura agrària de l'edat mitjana.

També hi va haver una expansió de la indústria artesanal, impulsada per la demanda del mercat americà. La monarquia donava privilegis als exportadors de llana en detriment dels de teixits. A poc a poc, el mercat interior i el mercat americà van ser acaparats pels competidors estrangers, que oferien productes de més qualitat i a millor preu. El comerç va ser el sector que més es va desenvolupar gràcies a l'explotació del Nou Continent. Es va concentrar a les ciutats castellanes i als ports atlàntics, la qual cosa va provocar que l'economia decaigués a la Corona d'Aragó i als ports mediterranis a causa de la presència turca. A Castella, la producció no era suficient per abastir tota la demanda de productes. Aquesta escassetat, sumada a la gran quantitat d'or i plata en circulació, va provocar un increment dels preus. Això va fer que la monarquia acceptés la importació de productes estrangers per a Espanya i Amèrica. Els elevats impostos sobre les exportacions van disminuir els beneficis i l'estímul per produir.

Societat Estamental del Segle XVI: Predomini Nobiliari

La societat del segle XVI es va caracteritzar pel predomini de la noblesa i el clergat, i per la persecució de qualsevol que anés en contra de la religió o la ideologia dominant. D'aquesta manera, hi havia una societat dominada pels grups conservadors, on el valor més gran era ser hidalgo (noble) en lloc de plebeu.

La noblesa era una elit que tenia patrimonis immensos. Era habitual la compra de títols i dignitats, així com l'accés a la noblesa per serveis a la monarquia, conegut com a noblesa de toga i d'espasa.

Hi havia diferències en el clergat, que es dividia en alt i baix clergat. L'alt clergat mantenia situacions semblants a la noblesa, mentre que el baix clergat vivia de manera semblant a la dels artesans o pagesos. El senyoriu era la forma més estesa i estable del domini social.

Els no privilegiats, els tributaris, estaven sotmesos als tributs i a la justícia ordinària. Eren tant pagesos com població urbana, i entre ells hi havia diferències de fortuna, encara que tots estaven sota el domini dels nobles i pagaven impostos.

També hi havia grups diferenciats per la seva ètnia o religió, com per exemple els moriscos i els jueus conversos. Eren marginats i perseguits. Molts d'ells intentaven dissimular el seu origen per evitar represàlies, ja que la puresa de sang era indispensable per a tenir prestigi social.

Felip III, Felip IV i Carles II: L'Època dels Validats

Després de la mort de Felip II, hi va haver tres regnats en els quals els seus monarques no van voler exercir les tasques de govern i les van deixar en mans dels validos. Molts d'aquests van utilitzar aquest poder en benefici propi, la qual cosa va provocar més corrupció i un mal funcionament de l'administració de la Corona.

• Felip III va tenir un regnat breu i pacífic, i les tasques del seu govern van quedar en mans del seu valido, el duc de Lerma.
• La part central del segle la va ocupar Felip IV, que va passar per les majors dificultats per mantenir l'imperi. El seu valido, el comte-duc d'Olivares, va caracteritzar el seu govern per l'autoritarisme i la centralització. Va voler integrar tots els regnes en un estat comú, però el seu intent va fracassar, provocant enfrontaments i greus insurreccions internes.
• La dinastia va concloure amb Carles II, un monarca malaltís, incapaç i que va morir sense descendència. Hi va haver diferents validos durant el seu regnat: quan era menor d'edat i durant la regència de la seva mare, el valido va ser Nithard; després, Francisco de Valenzuela, i més tard, Joan Josep d'Àustria.

Les Revoltes del 1640: Catalunya i Portugal

La guerra va gastar molts recursos i va empobrir Castella. El comte-duc d'Olivares va intentar una major centralització, l'enfortiment de la monarquia i una contribució equitativa a l'esforç exterior de la Corona, però les seves exigències van provocar insurreccions a Catalunya i Portugal, on la rebel·lió va significar la independència definitiva de Portugal de la Corona espanyola.

La Revolta a Catalunya

La revolta a Catalunya es va originar quan aquest valido va obrir un nou front contra els francesos als Pirineus i obligava els catalans a allotjar les tropes o a contribuir en la despesa militar, fet al qual els catalans es van negar. Els soldats reials van cometre desordres i abusos a Catalunya, la qual cosa va provocar una rebel·lió que va arribar al seu punt màxim amb l'entrada dels segadors armats a Barcelona durant el Corpus de Sang. La revolta es va estendre per Catalunya, que va comptar amb el suport dels francesos, i finalment Barcelona es va rendir a l'exèrcit reial.

La Crisi del Segle XVII: Declivi de l'Hegemonia Hispànica

El segle XVII es va caracteritzar per una crisi social i econòmica profunda als territoris hispànics, la qual cosa va provocar la pèrdua de l'hegemonia política europea. La població es va veure disminuïda per la migració al Nou Continent, les morts a les guerres, l'expulsió dels moriscos i les epidèmies.

En el terreny econòmic, l'agricultura va empitjorar la seva situació. La guerra, la fam i les epidèmies van fer que moltes terres s'abandonessin i s'augmentessin els impostos. La Mesta va veure com disminuïen els caps de bestiar per la falta de pastures i la destrucció de les terres a les guerres. El comerç i la indústria van patir una gran depressió perquè la competència dels productes estrangers es va agreujar per la pèrdua de territoris a Europa.

Les finances públiques no van millorar el panorama, ja que les despeses augmentaven. Aquesta fallida no es va poder evitar ni augmentant els impostos, ni amb la devaluació de les monedes, ni amb l'emissió constant de deute públic. A més, la plata i l'or americans cada vegada van ser més difícils d'obtenir, ja que es van esgotar part de les mines i va minvar dràsticament l'arribada de metalls preciosos. El manteniment d'una mentalitat aristocràtica va fer impossible que es rendibilitzés la riquesa procedent del Nou Continent americà, i només els territoris perifèrics, marginats del descobriment del Nou Continent i de les càrregues imperials, van fer que la crisi fos menys intensa.