Història del Pensament: Del Cristianisme a la Modernitat

Naixement del Cristianisme

El cristianisme s'origina a partir d'un personatge històric l'existència del qual està documentada. Jesús no pretenia fundar una religió ni es considerava fill de Déu, sinó un messies apocalíptic que volia salvar el poble jueu de la fi del món i dur-los al regne de Déu. Qui transforma el missatge de Jesús en una religió universal és Sant Pau de Tars. Al segle IV (any 313), Constantí decideix unificar les variants de la religió sorgides durant 300 anys d'expansió, reunint els bisbes i establint el Credo.

Sant Agustí d'Hippona (354-430)

Nascut a Tagaste, va transitar del maniqueisme (religió persa) al cristianisme gràcies a la influència de la seva mare, Santa Mònica. Com a bisbe d'Hippona, va reflexionar sobre l'origen del mal, distingint entre:

• Mal moral: causat per l'acció humana.
• Mal físic: mal natural.

També va abordar la predestinació, defensant que l'home només pot superar el pecat amb l'ajuda de Déu.

Sant Anselm (1033-1109)

Bisbe de Canterbury, va ser el primer a formular l'Argument Ontològic per demostrar l'existència de Déu, basat en la definició de Déu com un ésser perfecte i la necessitat de la seva existència.

Sant Tomàs d'Aquino (1225-1274)

Teòleg i filòsof fonamental de l'Edat Mitjana, autor de la Summa Theologica. Va proposar les 5 vies per demostrar l'existència de Déu:

• Causa eficient: allò que posa en marxa el moviment.
• Causa final: l'actualització de potencialitats.
• Via de la contingència: els éssers existeixen però podrien no fer-ho.
• Graus de perfecció: jerarquia en les qualitats.
• Govern del món: l'univers com un organisme organitzat.

La Revolució Científica

A partir del segle XIV, sorgeix la física moderna amb autors clau:

• Nicolau Copèrnic: va publicar De revolutionibus, recuperant l'heliocentrisme.
• Johannes Kepler: va afirmar que les òrbites planetàries són el·líptiques.
• Galileu: considerat l'avi de la física moderna, va perfeccionar el telescopi.
• Newton: va establir la llei de la gravitació universal en els seus Principis matemàtics de filosofia natural.

Baruch Spinoza (1632-1677)

En la seva obra Ètica, critica la classificació de substàncies de Descartes. Proposa que només existeix una única substància infinita i omniabarcant. El pensament i l'extensió són atributs d'aquesta substància, que identifica amb Déu (panteisme).

Descartes (1596-1650)

Pare de la filosofia moderna i autor del Discurs del mètode. Va proposar un nou inici basat en la raó i el model matemàtic. El seu dubte metòdic qüestiona els sentits, la distinció entre somni i vigília, i la possibilitat d'un geni maligne. El seu axioma indubtable és el Cogito, ergo sum.

Descartes classifica tres tipus de substàncies:

• Pensants: temporals i no espacials.
• Extenses: temporals i espacials.
• Infinita: no temporal i no espacial.

Aquesta classificació genera problemes sobre la interacció entre el pensament i l'extensió.