La prova en el procés civil: teoria, documental, interrogatoris i pericial

1.1 Teoria General de la Prova

La LEC de 2000 sistematitza tot el tema de la prova, des dels mitjans de prova, el procediment probatori, la valoració dels mitjans de prova, etc. Per tant, avui en dia, tot el règim legal de la prova el trobem a la LEC. Les disposicions generals que s’apliquen a tots els mitjans de prova civils, venen recollides en els articles del 281 fins al 298 de la LEC. Quan parlem de prova fem referència a un concepte molt ampli: de vegades fem referència al període, de vegades a l’activitat dirigida a convèncer al jutge, als mitjans concrets o fins i tot al resultat.

1.2 Garantia Constitucional de la Prova

La prova és una garantia constitucional i és una manifestació del dret de defensa que ve recollida a l'article 24 de la CE. Aquest article recull el dret a poder utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per a la defensa de les persones. Aquest dret és, per tant, una garantia constitucionalitzada i això implica una sèrie de conseqüències:

• Els jutges, a l’hora d’admetre els mitjans de prova, estan informats per aquesta garantia i, a l’hora d’admetre'ls, han de tenir sempre un criteri favorable, és a dir, davant del dubte de si la prova és pertinent o impertinent, útil o inútil, legal o il·legal, sempre l’han d’acceptar.
• Davant d'una inadmissió d'un determinat mitjà de prova, tenim la possibilitat, primer, de protestar davant del jutge, després, de presentar recurs d’apel·lació. Però no s’acaba aquí: és una garantia que té tanta força que podem arribar fins al recurs d’empara constitucional (Tribunal Constitucional) per demanar que se’ns garanteixi aquest dret.

Les parts tenen límits, no podem proposar qualsevol mitjà de prova, sinó que hi ha uns límits que no es poden traspassar. Aquest límit és la prova il·lícita (art. 11.1 LOPJ) que és aquella prova que vulnera els drets fonamentals. A més, les proves han de ser proves legals, que s’han de constituir segons la llei. L’article 287 de la LEC recull tota la jurisprudència del TC respecte el que entenem com a prova il·lícita.

1.3 Objecte de la Prova

L’article 281 de la LEC diu que són objecte de prova els fets controvertits, els que no hi ha acord entre les parts. En canvi, no necessiten prova, encara que de vegades se n’aporti, els fets en els quals no hi ha controvèrsia. A més, no necessita prova, en principi, el costum si les parts estan conformes amb l’existència d’aquell costum. Ara bé, si el costum no està acceptat sí que necessitaria prova. El dret estranger (dret substantiu estranger que ha d’aplicar el jutge) també necessita prova. Les parts han de provar el contingut i la vigència. Això no vol dir que el jutge no pugui investigar sobre aquest dret estranger. El jutge podrà utilitzar tots els mitjans d’averiguació que consideri necessaris per poder aplicar correctament aquest dret. El mitjà que els jutges tenen més a l'abast és demanar-ho als consolats i ambaixades. Per últim, trobem les màximes d’experiència que són típiques i específiques d’accions de responsabilitat civil i que a vegades incorporen elements tècnics quan el jutge no té aquests coneixements especialitzats. Aquestes màximes també són objecte de prova i s’acrediten a través del peritatge.

1.4 Aportació de la Prova

Sobre qui té la iniciativa de prova, com estem en el procés civil, un dels principis importants i específic d’aquest procés és el principi dispositiu que implica que les parts disposen i dirigeixen el procés. Aquest principi també s’aplica en el que és la prova, ja que la iniciativa de la prova la tenen les parts. Són les parts qui han d’aportar els mitjans de prova, dels quals volen valer-se en aquest procés per acreditar les afirmacions que han fet.

Aquest principi té algunes excepcions:

• Advertir la insuficiència: si passa el període de prova i les parts no han aportat prova, el jutge, d’ofici, pot advertir que s’han aportat pocs mitjans de prova.
• Diligències finals: el jutge pot fer iniciativa d’ofici per valorar determinats mitjans de prova.
• Dret estranger: encara que les parts han de provar la vigència i el contingut, el tribunal es pot valer de tots els mitjans d’averiguació que consideri necessaris per la seva aplicació.
• Judicis sobre l’estat civil: en el judici d’incapacitació el jutge té la capacitat de demanar, per exemple, un pericial psiquiàtrica. El jutge té el poder per sol·licitar proves en determinats judicis.

1.5 Classes de Prova

Fonts de Prova / Mitjans de Prova

Quan parlem de fonts de prova ens referim a les persones o coses que poden proporcionar informació sobre els fets controvertits (ex: terceres persones alienes al procés però que han participat en la relació contractual que és objecte del procés).

Quan ens referim als mitjans de prova estem fent referència a les activitats processals dirigides a aclarir els fets controvertits. Els mitjans de prova venen determinats en un llistat que es troba a l'article 249 LEC.

Prova Directa / Prova Indirecta

La prova directa té l’objectiu d’acreditar directament l’afirmació d’aquell fet que hem manifestat en l’escrit d’al·legació.

La prova indirecta són les presuncions. Quan parlem de presuncions parlem d’un fet base, d’un fet presumit i, entre aquests dos fets, hi ha un enllaç; aquest enllaç és racional que podem acreditar amb alguna de les màximes d’experiència acreditades. Quan pretenem acreditar aquest fet base o aquests enllaç el que estem fent és una prova indirecta.

Contraprova / Prova de lo Contrari

La contraprova és aquella prova que té per objectiu desvirtuar el fet base.

La prova de lo contrari té per objectiu desvirtuar el fet presumit.

Prova Preconstituïda / Prova Casual

La prova preconstituïda és aquell mitjà de prova que ja tenim com a mitjà de prova abans d'iniciar el procés (Ex: prova documental com un contracte).

Les proves casuals són les proves que es constitueixen en el procés (Ex: testimonis, interrogatori de part i pericial judicial).

1.6 Procediment Probatori

Perquè sigui prova és necessari que es doni dins d’aquest procediment.

La primera fase és la proposició de la prova. Com a norma general, els mitjans de prova es proposen a l’audiència prèvia i en la vista (en el judici verbal), tal com recull l’article 429 de la LEC.

Ara bé, hi ha algunes proves que es proposen en els escrits d’al·legacions inicials:

• Hi ha alguns mitjans de prova que, com els tenim abans d'iniciar el procés, s’han de portar amb la demanda i contestació. Aquests són: els documents, també, els mitjans i documents tècnics (vídeo, àudio, CDs) i els dictàmens pericials de part.
• La tercera excepció és la prova anticipada. De vegades hi ha el temor que un mitjà de prova no es podrà realitzar en el moment processal adequat; en aquests casos es demana al jutge una prova anticipada.

La segona fase és l’admissió de la prova, d’això s’encarrega el jutge. El jutge emetrà un auto admetent o denegant els diferents mitjans de prova proposats. El jutge ha de tenir en compte aquest criteri favorable de l'article 24 de la CE a l’hora d’admetre els diferents mitjans de prova, però només ha d’admetre aquelles proves que siguin pertinents (que s’ajustin a l’afirmació feta sobre aquell fet determinat), útils (per a les pretensions que s’estan demanant), lícites (que no vulnerin els drets fonamentals) i legals (que s’ajustin al règim...).

Enfront d'aquest aute que dicta el jutge, les parts poden recórrer mitjançant un recurs de reposició. Aquest recurs és un recurs no devolutiu, és a dir, és el mateix jutge que ha dictat l’aute el que resoldrà aquest recurs.

La tercera fase és la de pràctica de la prova. L’article 300 LEC recull l’ordre a seguir dels diferents mitjans de prova. En el judici es practicaran aquelles proves casuals (testimonis, interrogatori de part, pericial judicial). Les proves es practiquen en unitat d’acte en el judici amb tota una sèrie de principis o garanties: oralment, amb contradicció (presència de les dues parts), amb immediació judicial (davant del jutge), amb concentració i gravació audiovisual (art. 280 i 290 LEC). La part que primer practica tots aquests mitjans de prova, sempre és l’actor, després serà el demandat.

1.7 Valoració de la Prova

La última activitat seria la valoració de la prova. La realitza el jutge en el moment de dictar sentència.

Com a sistema de valoració, la LEC estableix com a regla general d’obligat compliment pel jutge la lliure valoració. En l’actualitat les proves es valoren lliurement pel jutge, és a dir, el jutge aplica els criteris de la sana crítica, del criteri humà, raonable, comú, amb una excepció: la prova documental. Aquesta prova és de valoració tassada, això vol dir que la llei li diu al jutge com ha de valorar el document i què fa prova d’aquell document (art. 319 LEC). El jutge ha de valorar l’estat de coses, l’edat amb la que es fa aquest document i les persones que intervenen.

El jutge valorarà la credibilitat o no dels resultats de les proves practicades.

El jutge no només té aquestes indicacions legals, també té una exigència constitucional de valoració de la prova i és que en el moment de dictar sentència ha de fonamentar degudament la valoració que fa dels resultats probatoris, és a dir, el que diu la jurisprudència és que hi hagi una suficient motivació raonable que indiqui quins són els diferents mitjans de prova que permetin acreditar els fets al·legats (art. 24 CE).

Desgraciadament hi ha una apreciació conjunta de la prova que és quan el jutge, a l’hora de motivar les sentències, fa una valoració general de tots els mitjans de prova sense especificar quins són els resultats probatoris que han sigut rellevants a l’hora de concretar la part dispositiva de la sentència. Això porta un problema greu i és que les parts no saben quin és el mitjà de prova que ha sigut rellevant a l’hora de convèncer al jutge.

El sistema de control d’aquesta valoració que fa el jutge es fa anant a la segona instància, és a dir, les parts poden recórrer en apel·lació la valoració perquè entenen que hi ha una motivació insuficient. Aquest és un recurs devolutiu, ja que qui coneix aquest recurs és el superior jeràrquic immediat del jutge que ha dictat la sentència (tribunal “ad quem”). Aquest tribunal pot aplicar màximes d’experiència diferents de les que ha aplicat el jutge de primera instància.

Pel que fa als recursos extraordinaris (recurs d’infracció processal i recurs de cassació) el control queda més limitat.

1.8 La Càrrega de la Prova

Quan el jutge s’adona que les parts no han provat suficient en els escrits de demanda i contestació, la llei l’ajuda amb la distribució o càrrega de la prova (art. 217 LEC).

Aquest instrument legal que ve recollit a l'article 217 LEC és també un instrument que ajuda al jutge a decidir i a valorar quan hi ha una insuficiència probatòria, és a dir, no s’han provat tots els elements fàctics o quan el jutge dubta sobre els fets que han succeït i dubta perquè les versions de les parts són versions diferents dels fets. La llei ajuda al jutge dient que ha de provar cada part i distribueix la càrrega de la prova.

Aquest article diu que al demandant li correspon provar els fets constitutius de la seva pretensió; si no ho fa, s’ha de desestimar aquesta pretensió. I al demandat li correspon provar els fets extintius (com el pagament), impeditius (com que no li entregui la mercaderia) o excloents (com la prescripció).

L’article 217 determina que els criteris de disponibilitat i facilitat probatòria prevalen sobre aquesta regla general.

De vegades, es produeix una inversió legal o la jurisprudència inverteix la càrrega de la prova per facilitar la pràctica d’aquesta prova.

2. Prova Documental

Concepte

Pel que fa al concepte, la llei no ens dóna una definició concreta però, de tots els articles que regulen els documents, podem dir que la prova documental són aquells escrits, signes gràfics, que consten en suport paper i que tinguin informació rellevant per a la resolució del procés.

La Llei 59/2003 de Firma Electrònica regula el document electrònic. L’article 3.6 d’aquesta llei diu que el document electrònic equival a prova documental. El document electrònic és el document realitzat amb firma electrònica. Els correus electrònics, que no tenen firma electrònica, són documents privats i ja veurem quin mecanisme d’impugnació tenen, però també tenen valor de prova documental.

La llei distingeix entre documents públics i documents privats. Els documents públics es regulen a l'article 317 i els documents privats a l'article 324 de la LEC.

Hi ha molts documents administratius, fets per funcionaris, que no entren en el llistat de l’article 317. Tots els documents que no siguin públics són documents privats.

Moment Processal d'Aportació

El primer element a tenir en compte és el moment en què s’ha de portar. Els mitjans de prova vénen regits pel principi dispositiu i concretat pel principi d’aportació de part. De forma general, són les parts qui aporten els diferents mitjans de prova. El moment processal en què s’ha d’aportar la prova documental és diferent a la resta de mitjans de prova. La prova documental s’aporta en el moment inicial tant en la demanda com en la contestació, ja que és una prova preconstituïda (ja la tenim).

Ara bé, hi ha una sèrie d’excepcions en què la prova documental no s’ha d’aportar en el moment inicial. Aquestes excepcions són:

• De data posterior
• De data anterior però desconeguts
• Documents no obtinguts en el moment de presentar la demanda o contestació. Pel que fa a documents no obtinguts però que figuren en registres, també els podem presentar posteriorment però s’han de mencionar en l’escrit; no s’aporta el document físicament però s’ha d’indicar que s’aportarà amb posterioritat.

Aquest moment inicial ve regulat a l'article 265 LEC. L’article 270 és el que menciona les excepcions que hem vist.

Hi ha un moment preclusiu general. Aquest efecte significa que un acte es realitzi fora del termini i l’efecte que comporta és la nul·litat, serà com si no s’hagués presentat. El termini preclusiu general pel que fa a l’aportació de documents, en el judici ordinari, és el dia del judici. Però s’ha de tenir en compte que el dia del judici les parts no podran presentar documents que s’haurien d’haver presentat amb la demanda, sinó només les excepcions que hem vist abans. Pel judici verbal, la data preclusiva general és la vista.

Tot això també té una excepció: hi ha documents que es poden aportar fins i tot després de la vista o del judici i fins que es dicti sentència. Aquests són els fets nous que s’han produït entre el judici o la vista i el termini per dictar sentència, i també les resolucions judicials i les resolucions administratives.

Què passa si una de les parts, el client a última hora li porta un document? L’altra part pot impugnar aquell document per extemporani però també el jutge, d’ofici, pot valorar si el document ha estat posterior, si ja s’ha mencionat o si, per conjunt, no es pot admetre. El jutge ha d’inadmetre el document segons el que estableix l’article 272 LEC.

Forma de Presentació

La llei permet que aportem el document original o còpies (també s’admeten fotocòpies). Cal també, de tots els documents, que es facin tantes còpies com parts hi hagi.

Quan es tracta de documents estrangers és necessari aportar una traducció; la traducció pot ser privada però aleshores podrà ser impugnada per l’altra part i llavors s’haurà de fer una traducció oficial, que no té mecanismes per impugnar-la.

Pel que fa a l’aportació dels originals, sobretot quan només una de les parts té el document, la recomanació és portar una còpia sense perjudici que l’advocat s’ha de quedar aquest original, perquè si s’impugna la còpia serà necessària una comprovació amb l’original.

Exhibició de Documents

La llei també preveu què passa quan aquests documents no els té la part, sinó que estan a disposició de l’altra part o aquell document que es vol aportar el té un tercer aliè al procés o que està en mans d'un organisme oficial. La llei regula, en aquests casos, l’exhibició d’aquests documents: la part podrà demanar al jutge la exhibició d’aquest document (també regeix el principi dispositiu, és la part qui ho demana). La part que demana ha d’aportar còpia simple si té aquesta còpia i si no la té ha d’aportar el contingut del document.

Si la part que té el document en el seu poder es nega a exhibir-lo, el tribunal pot decretar mesures coactives per a l’obtenció d’aquest document o pot donar-li el valor probatori de la còpia que ha aportat l’altra part. El tribunal acceptarà la versió de l’altra part sobre aquest document.

Els documents que estan en poder de tercers, el tribunal únicament pot demanar l’exhibició quan aquests documents siguin transcendents per a resoldre el judici. Poden demanar testimoni del document per evitar que es perdi el document original.

Quan els documents estan en poder d'entitats o organismes oficials, en principi, han de ser exhibits, tret que l’entitat oficial al·legui que tenen caràcter secret.

Els documents de caràcter reservat (informació econòmica, autoliquidacions d’impostos, etc.), en el judici declaratiu les autoritats oficials negaran aquests documents, però hi ha una sèrie d’excepcions. En els judicis de menors, l’Agència Tributària donarà aquests documents o també quan estiguem en fase d’execució.

Impugnació de l'Autenticitat

Hem de distingir entre veracitat i autenticitat. La autenticitat determina que un document és cert; la veracitat no es pot impugnar, només al·legar, ja que és el jutge qui valorarà la veracitat d'un document en el moment de dictar sentència. La autenticitat sí que es pot impugnar per les parts, ja que un document serà autèntic quan es correspongui amb el seu original.

Aquesta autenticitat es pot impugnar tant de documents públics com de documents privats. La llei estableix un règim d’impugnació diferenciat.

Pel que fa als documents públics, quan la part demana la impugnació la via és el que la llei diu “el cotejo”, la comprovació, amb l’original. Quan no hi ha originals (molt freqüent en tema successori) la llei el que fa és presumir la autenticitat de la còpia d’aquell document públic. Com no hi ha original no podrem impugnar això; el que pot fer l’altra part és aportar prova de lo contrari o una contraprova (podem atacar el fet base o el fet presumit).

Pel que fa a la impugnació de documents privats, quan s’impugna la autenticitat, la part que els ha presentat ha de demanar el que es diu “cotejo de letras”, la comprovació de la firma, o proposar altres proves per acreditar la autenticitat.

Valor Probatori dels Documents

Pel que fa als documents públics, com hem dit que la prova documental és la prova reina del procés civil perquè és una prova preconstituïda i una prova tassada, això vol dir que la llei li indica al jutge quins aspectes fan prova. El jutge ha de tenir present l’article 319 LEC que diu quines parts dels documents fan prova:

• En primer lloc, fan prova els fets, l’acte o estat de les coses que queden documentats.
• En segon lloc, també fa prova la data en què s’expedeix aquell document.
• El tercer aspecte que fa prova en un document és la identitat del fedetari (nom del notari, nom del registrador, etc.) i les persones que intervenen.

Pel que fa als documents privats, faran prova els mateixos aspectes que fan prova als documents públics, sempre i quan la seva autenticitat no hagi estat impugnada o hagi estat impugnada però després aquesta autenticitat hagi estat estimada pel jutge (no hagi prosperat la impugnació). Per tant, el règim dels documents públics i privats és el mateix si no hi ha impugnació (art. 326 LEC).

3. Interrogatori de Part

A diferència de la prova documental, ja és una prova constituïda i casual en el procés; es crea aquest mitjà de prova dins del procés.

La font d’aquest mitjà de prova és una de les parts i consisteix en declaracions de les parts sobre fets i circumstàncies que en tinguin notícia i guardin relació amb l’objecte del judici (art. 301-316 LEC).

Aquest mitjà de prova el pot demanar qualsevol part a fi que l’altra part sigui interrogada sobre aquests fets i circumstàncies que tinguin relació amb el que és l’objecte del judici.

Subjecte i Objecte

Qui ho pot demanar? Qui pot ser interrogat?

• Pot ser interrogada la part contrària; l’advocat del demandant no pot proposar com a interrogatori de part l’interrogatori del seu client, només pot demanar el de la part contrària.
• Ens podem trobar que en el demandant hi hagi un litisconsorci; en aquests casos, també podem demanar l’interrogatori d’algun dels colitigants.
• Hi ha terceres persones que no formen part del procés però que també són titulars de la relació controvertida; aquestes també podran ser interrogades com a parts (no com a testimonis).

Proposició

A diferència de la prova documental, l'interrogatori de part s’ha de proposar en l’audiència prèvia, al judici ordinari, o a l'inici de la vista, en el judici verbal.

Pràctica

Com que es tracta d'una prova que es constitueix en el procés i és una prova amb oralitat i immediació judicial (la persona interrogada s’ha de personar), el moment processal en què s’ha de realitzar és en el judici (ordinari) o en la vista (verbal).

Hi ha una sèrie d’excepcions:

• Malaltia del declarant: tenim dues opcions: si sabem que la persona que s’ha d’interrogar no està disponible en el moment del judici (per exemple, perquè s’ha d’operar) es pot demanar la anticipació de l'interrogatori de part i, en els casos que es tracti d’una persona gran o que no pugui sortir de casa per malaltia, es podrà fer a través d'una videoconferència o, fins i tot, la possibilitat que el jutge vagi a casa seva.
• Residència a l’estranger: en aquests casos, quan la persona que ha de fer l’interrogatori resideix a l'estranger, aquesta prova es fa a través de l'auxili judicial. L'ús d'aquest auxili judicial significa que el jutge ha d’enviar les preguntes que proposi la part, previ control, a l’altre jutge (nacional o internacional) perquè sigui ell qui realitzi aquest interrogatori de part.

Contingut de la Declaració

La part que proposa l’interrogatori de la part contrària ha de fer un llistat amb les preguntes que li vol fer. Aquestes preguntes, la llei diu que han de ser:

• Clares
• Precises
• Afirmatives

El jutge farà un control d’aquest llistat per veure si les preguntes són útils, pertinents i que tinguin relació amb l’objecte del procés. L’advocat podrà impugnar les preguntes que es fan.

Com que regeix el principi contradictori, quan una part fa una pregunta, automàticament l’altra també podrà preguntar. És a dir, un advocat no podrà demanar l’interrogatori del seu client però si l’altra part ho demana sí que li podrà fer preguntes.

La llei exigeix que la part que està responent a les preguntes doni respostes precises i concretes. No pot contestar amb evasives i està obligada a contestar. Si la part no compareix el dia del judici per declarar o si que hi va però es nega a declarar o ho fa amb preguntes evasives, en aquests casos el jutge pot aplicar una figura que és la “ficta confessio”, és a dir, que el jutge pot tenir per reconeguts els fets que siguin perjudicials per a aquella persona.

En l’interrogatori de les persones jurídiques el que ha de ser interrogat és el representant legal, però si el representant legal no va intervenir en els fets ha d’identificar a la persona que sí que ho va fer perquè sigui cridada per declarar. Si no identifica aquesta persona es pot aplicar també la “ficta confessio” en perjudici de la persona jurídica.

Aquesta “ficta confessio” queda concretada de la següent manera: han de ser fets perjudicials per a la persona que ha de declarar, que el declarant hagi intervingut personalment en aquests fets i que no resultin contradits per altres mitjans de prova.

4. Interrogatori de Testimonis

Concepte

És un mitjà de prova que es crea en el procés i consisteix en la declaració que fa un tercer, que és citat o cridat, per tal que proporcioni coneixements de caràcter personal que té sobre els fets controvertits. És un tercer, per tant, no és cap de les parts i és totalment aliè al procés.

La regulació d’aquest mitjà es troba dels articles 360 a 381 de la LEC.

Idoneïtat per ser Testimoni

Pot ser testimoni qualsevol persona física que, segons el tribunal, tingui capacitat necessària per conèixer i declarar. Ha de ser una persona física perquè el coneixement que adquireix el tercer és un coneixement fruit de les seves percepcions.

En tema de família, les declaracions de menors es fan a partir dels 12 anys. Perquè les declaracions de menors de 12 anys, el legislador entén, que no aporten suficient perquè el menor no té, moltes vegades, la capacitat de discernir la realitat.

Proposició

Aquest mitjà de prova es proposa per les parts a la audiència prèvia, en el judici ordinari, i en la vista, en el judici verbal.

Pel que fa al judici verbal, és necessari fer aquesta proposició abans de l'inici de la vista i s’han d’identificar el nom i cognoms del testimoni i el seu domicili. Així el tribunal pot fer la citació.

Hi ha una limitació pel que fa al nombre de testimonis. La llei estableix un màxim de 6 testimonis per fet controvertit.

Pràctica

Aquesta declaració, en el judici ordinari, es practica el dia del judici i, en el cas del judici verbal, a la vista d’acord amb els principis de...

El testimoni és citat i quan arriba als jutjats se’ls incomunica, és a dir, se’ls posa en sales separades perquè no puguin tenir contacte entre ells. Abans de començar el judici i davant del jutge, el testimoni haurà de prometre o jurar dir la veritat i, a continuació, se li faran les preguntes generals de la llei que tenen per objectiu veure o determinar si hi ha alguna circumstància en el testimoni que pugui fer pensar que la seva declaració no serà imparcial. Si hi ha alguna d’aquestes circumstàncies (és empleat o treballador, té relació amb les parts), la part contrària pot tachar el testimoni. Tachar el testimoni és demanar la impugnació d’aquest testimoni.

Les preguntes que fa la part que proposa aquest tercer han de ser preguntes clares, precises i afirmatives. No pot fer ni valoracions ni qualificacions. Si aquestes preguntes no són així, l’altra part pot impugnar-les i demanar la inadmissió d’aquella pregunta.

La part que no ha proposat aquest mitjà de prova també té la possibilitat de fer les preguntes que cregui convenients.

De vegades es cita un testimoni que és advocat o procurador o que té la obligació de guardar secret. En aquests casos, ho han de posar de manifest davant del jutge i podran no declarar al·legant aquest deure de secret professional.

Acaraments

La llei també permet els acaraments (“careos”), que són una confrontació verbal entre els testimonis o entre les parts i els testimonis quan hi hagi contradiccions greus entre les seves respectives declaracions.

És un mitjà de prova que poden demanar les parts, és excepcional i no es demana al començament, sinó que si, en el mateix judici, ens trobem amb declaracions contradictòries, una de les parts ho proposa o el propi jutge ho determina.

Testimoni Pèrit

La llei també recull la figura del testimoni pèrit, que és un tercer que té coneixements dels fets controvertits, però també té coneixements especialitzats sobre la matèria a la qual es refereixen aquests fets. Segueix sent un testimoni però amb coneixements especialitzats i, per tant, aquests coneixements els pot incorporar en la seva declaració.

Investigadors Privats

És un testimoni que posseeix coneixements especialitzats sobre la matèria a la qual es refereixen aquests fets. També es troben regulats a la LEC. El que fan és declarar sobre l'informe que hagin fet sobre una determinada matèria.

Valoració

de la prova

La última activitat seria la valoració de la prova. La realitza el jutge en el moment de dictar sentència.

Com a sistema de valoració, la LEC estableix com a regla general d’obligat compliment pel jutge la lliure valoració. En l’actualitat les proves es valoren lliurement pel jutge, és a dir, el jutge aplica els criteris de la sana crítica, del criteri humà, raonable, comú, amb una excepció i és la prova documental. Aquesta prova és de valoració tassada, això vol dir que la llei li diu al jutge com ha de valorar el document i què fa prova d’aquell document (art. 319 LEC). El jutge ha de valorar l’estat de coses, l’edat amb la que es fa aquest document i les persones que intervenen.

El jutge valorarà la credibilitat o no dels resultats de les proves practicades.

El jutge no només té aquestes indicacions legals, també té una exigència constitucional de valoració de la prova i és que en el moment de dictar sentència ha de fonamentar degudament la valoració que fa dels resultats probatoris, és a dir, el que diu la jurisprudència és que hi hagi una suficient motivació raonable que indiqui quins són els diferents mitjans de prova que permetin acreditar els fets al·legats (art. 24 CE).

Desgraciadament hi ha una apreciació conjunta de la prova que és quan el jutge, a l’hora de motivar les sentències, fa una valoració general de totes els mitjans de prova sense especificar quins són els resultats probatoris que han sigut rellevants a l’hora de concretar la part dispositiva de la sentència. Això porta un problema greu i és que les parts no saben quin és el mitjà de prova que ha sigut rellevant a l’hora de convèncer al jutge.

Els sistemes de control d’aquesta valoració que fa el jutge és fa anant a la segona instància, és a dir, les parts poden recórrer en apel·lació la valoració perquè entenen que hi ha una motivació insuficient. Aquest és un recurs evolutiu, ja que qui coneix aquest recurs es el superior jeràrquic immediat del jutge que ha dictat la sentència (tribunal “ad quem”). Aquest tribunal pot aplicar màximes d’experiència diferents de les que ha aplicat el jutge de primera instància.­

Pel que fa els recursos extraordinaris (recurs de infracció processal i recurs de cassació) el control queda més limitat.

1.8La càrrega de la prova

Quan el jutge s’adona que les parts no han provat suficient en els escrits de demanada i contestació, la llei l’ajuda amb la distribució o càrrega de la prova (art. 217 LEC).

Aquest instrument legal que ve recollir al article 217 LEC és també un instrument que ajuda al jutge a decidir i a valorar quan hi ha una insuficiència probatòria, és a dir, no s’han provat tots els elements fàctics o quan el jutge dubta sobre els fets que han succeït i dubte perquè les versions de les parts són versions diferents dels fets. La llei ajuda al jutge dient que ha de provar cada part i distribueix la càrrega de la prova.

Aquest article diu que al demandant li correspon provar els fets constitutius de la seva pretensió, si no ho fa s’ha de desestimar aquesta pretensió. I al demandat li correspon provar els fets extintius (com el pagament), impeditius (com que no li entregui la mercaderia) o excloents (com la prescripció).

L’article 217 determina que els criteris de disponibilitat i facilitat probatòria prevalen sobre aquesta regla general.

De vegades, es produeix una inversió legal o la jurisprudència inverteix la càrrega de la prova per facilitat la pràctica d’aquesta prova.

PROVA DOCUMENTAL

Pel que fa al concepte, la llei no ens dona una definició concreta però de tots els articles que regulen els documents podem dir que la prova documental són aquells escrits, signes gràfics, que consten en suport paper i que tinguin informació rellevant per la resolució del procés.

La llei 59/2003 de firma electrònica regula el document electrònic. L’article 3.6 d’aquesta llei diu que el document electrònic equival a proa documental. El document electrònic és el document realitzat amb firma electrònica. Els mails, que no tenen firma electrònica, són documents privats i ja veurem quin mecanisme d’impugnació tenen, però també tenen valor de prova documental.

La llei distingeix entre documents públics i documents privats. Els documents públics es regulen al article 317 i els documents privats als article 324 de la LEC.

Hi ha molts documents administratius, fets per funcionaris, que no entren en el llistat de l’article 317 (copiar article). Doncs tots els documents que no siguin públics són documents privats.

Moment processal d’aportació

El primer element a tenir en compte és el moment en el que s’ha de portar. Els mitjans de prova venen regits pel principi dispositiu i concretat per el principi d’aportació de part. De forma general, són les parts qui aporten els diferents mitjans de prova. El moment processal en el que s’ha d’aportar la prova documental és diferent a la resta de mitjans de prova. La prova documenta s’aporta en el moment inicial tant en la demanda com en la contestació, ja que és una prova preconstituida (ja la tenim).

Ara bé, hi ha una sèrie d’excepcions en les que la prova documental no s’ha d’aportar en el moment inicial. Aquestes excepcions són:

-De data posterior

-De data anterior però desconeguts

-Documents no obtinguts en el moment de presentar la demanda o contestació. Pel que fa documents no obtingut però que figuren en registres, també els podem presentar posteriorment però s’han de mencionar en l’escrit, no s¡aporta el document físicament però s’ha de indicar que s’aportarà amb posterioritat.

Aquest moment inicial ve regulat en l’article 265 LEC. L’article 270 és el que menciona les excepcions que hem vist.

Hi ha un moment preclusiu general. Aquest efecte significa el fet que un acte es realitzi fora del termini i l’efecte que comporta és la nul·litat, serà com si no s’hagués presentat. El termini preclusiu general pel que fa l’aportació de documents, en el judici ordinari és el dia del judici. Però s’ha de tenir en compte que el dia del judici les parts no podran presentar documents que s’haurien d’haver presentat amb la demanda, sinó només les excepcions que hem vist abans. Pel judici verbal, la data preclusiva general és la vista.

Tot això també té una excepció és que hi ha documents que es poden aportar fins i tot després de la vista o del judici i fins que es dicti sentència. Aquests són els fets nous que s’han produït entre el judici o la vistai el termini per dictar sentència, i també les resolucions judicial i les resolucions administratives.

Què passa si una de les part, el client a última hora li porta un document? L’altra part pot impugnar aquell document per extemporani però també el jutge d’ofici pot valorar si el document ha estat posteriori, si ja s’ha mencionat o si per conjunta no es pot admetre. El jutge ha d’inadmetre el document segons el que estableix l’article 272 LEC.

Forma de presentació

La llei permet que aportem el document original o còpies (també s’admeten fotocopies). Cal també, de tots els documents, que es facin tantes còpies com parts hi hagin.

Quan es tracta de documents estrangers és necessari aportar una traducció, la traducció pot ser privada però aleshores podrà ser impugnada per l’altre part i llavors s’haurà de fer una traducció oficial, que no hi ha mecanismes per impugnar-la.

Pel que fa l’aportació dels originals, sobretot quan només una de les parts té el document, la recomanació és portar una còpia sense perjudici de que l’advocat s’ha de quedat aquest original, perquè si s’impugna la copia serà necessària una comprovació amb l’original.

Exhibició de documents

La llei també preveu què passa quan aquests documents no els té la part, sinó que estan a disposició de l’altre part o aquell document que es vol aportar el té un tercer aliè al procés o que està en mans de un organisme oficial. La llei regula en aquests casos l’exhibició d’aquests documents, la part podrà demanar al jutge la exhibició d’aquest document (també regeix el principi dispositiu, és la part qui ho demana). La part que demana da d’aportar còpia simple si té aquesta còpia i si no la té ha d’aportar el contingut del document.

Si la part que té el document en el seu poder es nega a exhibir-lo, el tribunal pot decretar mesures coactives per l’obtenció d’aquest document o pot donar-li el valor probatòria de la copia que ha aportat l’altre part. El tribunal acceptarà la versió de l’altre part sobre aquest document.

Els documents que estan en poder de tercers, el tribunal únicament pot demanar l’exhibició quan aquests documents siguin transcendents per resoldre el judici. Poden demanar testimoni del document per evitar que es perdi el document original.

Quan els documents estan poder de entitats o organismes oficials, en principi, han de ser exhibits en a no ser que l’entitat oficial al·legui que tenen caràcter secret.

Els documents de caràcter reservat (informació econòmica, autoliquidacions d’impostos, etc.), en el judici declaratiu les autoritats oficials negaran aquests documents, però hi ha una sèrie d’excepcions. En les judicis de menors, l’Agència Tributària, donarà aquests documents o també quan estiguem en fase d’execució.

Impugnació de l’autenticitat

Hem de distingir entre veracitat i autenticitat. La autenticitat determina que un document és cert, la veracitat no es pot impugnar, només al·legar, ja que és el jutge qui valorarà la veracitat de un document en el moment de citar sentència. La autenticitat si que es pot impugnar per les parts, ja que un document serà autèntic quan es correspongui amb el seu original.

Aquesta autenticitat es pot impugnar tant de documents públic com de documents privats. La llei estableix un règim de impugnació diferenciat.

Pel que fa als documents públics , quan la part demana la impugnació la via és el que la llei diu “el cotejo”, la comprovació, amb l’original. Quan no hi ha originals (molt freqüent en tema successori) la llei el que fa es presumir la autenticitat de la còpia d’aquell document públic. Com no hi ha original no podrem impugnar això, el que pot fer l’altre part és aportar de lo contrari o una contraprova (podem atacar el fet base o el fet presumit).

Pel que a la impugnació de documents privats, quan s’impugna la autenticitat la part que els ha presentat a de demanar el que es diu “cotejo de letras” la comprovació de la firma o proposar altres proves per acreditar la autenticitat.

Valor probatori dels documents

Pel que fa els documents públics, com hem dit que la prova documental és la prova reina del procés civil perquè és una prova preconstituida i una prova tassada,això vol dir, que la llei li indica al jutge quins aspectes fan prova. El jutge ha de tenir pressent l’article 319 LEC que diu quines parts dels documents fan prova.

-En primer lloc fan prova els fets, l’acte o estat de les coses que queden documentats.

-En segon lloc, també fa prova la data en què s’expedeix aquell document.

-El tercer aspecte que fa prova en un document és la identitat del fedetari (nom del notari, nom del registrador, etc) i les persones que intervenen

Pel que fa els documents privats faran prova els mateixos aspectes que fan prova als documents públics, sempre i quant la seva autenticitat no hagi estat impugnada o hagi estat impugnada però després aquesta autenticitat hagi estat estimada pel jutge (no hagi prosperat la impugnació). Per tant, el règim dels documents públic i privats és el mateix si no hi ha impugnació. (art. 326 LEC)

INTERROGATORI DE PART

A diferència de la prova documental, ja és una prova constituïda i casual en el procés, es crea aquest mitjà de prova dins del procés.

La font d’aquest mitjà de prova és una de les parts i consisteix en declaracions de les parts sobre fets i circumstancies que en tinguin noticia i guardin relació amb l’objecte del judici. (art. 301-316 LEC).

Aquest mitjà de prova el pot demanar qualsevol part a fi de que l’altre part sigui interrogat sobre aquests fets i circumstàncies que tinguin relació amb el que és l’objecte del judici.

Subjecte i objecte

Qui ho pot demanar?

Qui pot sr interrogat?

-Pot ser interrogada la part contrària, l’advocat del demandant no pot proposar com a interrogatori de part l’interrogatori del seu client, només pot demanar el de la part contrària.

-Ens podem trobar que en el demandant hi hagi un litisconsorci, en aquest casos, també podem demanar l’interrogatori d’algun dels colitigants.

-Hi ha terceres persones que no formen part del procés però que també són titulars de la relació controvertida, aquests també podrà ser interrogats com a parts (no com a testimonis).

Proposició

A diferència de la prova documental, el interrogatori de part s’ha de proposar en l’audiència prèvia al judici ordinari o a l’inici de la vista en el judici verbal.

Pràctica

Com que es tracta de una prova que es constitueix en el procés i és una prova amb oralitat i immediació judicial (la persona interrogada s’ha de personar), el moment processal en el que s’ha de realitzar és en el judici (ordinari) o en la vista (verbal).

Hi ha una sèrie d’excepcions:

-Malaltia del declarant: tenim dues opcions, si sabem que la persona que s’ha d’interrogar no està disponible en el moment del judici (per exemple, perquè s’ha d’operar) es pot demanar la anticipació del interrogatori de part i, en els casos que es tracti d’una persona gran o que no pugui sortir de casa per malaltia, es podà fer a través de una videoconferència o, fins i tot, la possibilitat de que el jutge vagi a casa seva.

-Residència a l’estranger: en aquests casos, qual la persona que ha de fer l’interrogatori resideix al estranger, aquesta prova es fa a través del auxili judicial. En el cas de que s’utilitzi aquest auxili judicial el que significa és que el jutge ha d’enviar les preguntes que proposi la part, previ control, a l’altre jutge (nacional o internacional) perquè sigui ell qui realitzi aquest interrogatori de part.

Contingut de la declaració

La part que proposa l’interrogati de la part contraria ha de fer un llistat amb les preguntes que li vol fer. Aquestes preguntes, la llei diu que han de ser:

-Clares

-Precises

-Afirmatives

El jutge farà un control d’aquest llistat per veure si les preguntes són útils, pertinents i que tinguin relació amb l’objecte del procés. L’advocat podrà impugnar les preguntes que es fan.

Com que regeix el principi contradictori, quan una part fa un pregunta automàticament l’altre també podrà preguntar. És a dir, un advocat no podrà demanar l’interrogatori del seu client però si l’altre part ho demana si que li podrà fer preguntes.

La llei exigeix que la part que està responent a les preguntes doni respostes precises i concretes. No pot contestar amb evasives i està obligada a contestar. Si la part no compareix en el dia del judici per declara o si que hi va però es nega a declarar o ho fa amb preguntes evasives, en aquests casos el jutge pot aplicar una figura que es la “ficta confessio”, és a dir, que el jutge pot tenir per reconeguts els fets que siguin perjudicials per aquella persona.

En l’interrogatori de les persones jurídiques el que ha de ser interrogat és el representat legal, però si el representant legal no va intervenir en els fets ha de identificar a la persona que sí que ho va fer perquè sigui cridada per declarar. Si no identifica aquesta persona es pot aplicar també la “ficta confessio” en perjudici de la persona jurídica.

Aquesta “ficta confessio” queda concretada de la següent manera. Han de ser fets perjudicials per la persona que ha de declarar, que el declarant hagi intervingut personalment en aquests fets i que no resultin contradits per altres mitjans de prova.

INTERROGATORI DE TESTIMONIS

Concepte

És un mitjà de prova que es crea en el procés i consisteix en la declaració que fa un tercer, que és citat o cridat, per tal de que proporcioni coneixements de caràcter personal que té sobre els fets controvertits. És un tercer, per tant, no és cap de les parts i és totalment aliè al procés.

La regulació d’aquest mitjà es troba dels article 360 a 381 de la LEC

Idoneïtat per ser testimoni

Pot ser testimoni qualsevol persona física que, segons el tribunal, tingui capacitat necessària per conèixer i declarar. Ha de ser una persona física perquè el coneixement que adquireix el tercer es un coneixement fruit de les seves percepcions.

En tema de família les declaracions de menors es fan a partir dels 12 anys. Perquè les declaracions de menors de 12 anys, el legislador entén, que no aporten suficient perquè el menor no té moltes vegades la capacitat de discernir la realitat.

Proposició

Aquest mitjà de prova es proposa per les parts a la audiència prèvia, en el judici ordinari, i en la vista, en el judici verbal.

Pel que fa al judici verba, és necessari fer aqueta proposició abans del inici de la vista i s’han de identificar el nom i cognoms del testimoni i el seu domicili. Així el tribunal pot fer la citació.

Hi ha una limitació pel que fa el nombre de testimonis. La llei estableix un màxim de 6 testimonis per fet controvertit.

Pràctica

Aquesta declaració, en el judici ordinari, es pràctica el dia del judici i, en el cas del judici verbal, a la vista d’acord amb els principis de ...

El testimoni és citat i quan arriben al jutjats se’ls incomuniquen, és a dir, se’ls posa en sales separades perquè no puguin tenir contacte entre ells. Abans de començar el judici i davant del jutge el testimoni haurà de prometre o jurar dir la veritat i a continuació se li faran les preguntes generals de la llei que tenen per objectiu veure o determinar si hi ha alguna circumstància en el testimoni que poden fer pensar que la seva declaració no serà imparcial. Si hi ha alguna d’aquestes circumstàncies (és empleat o treballador, té relació amb les parts), la part contrària pot tachar el testimoni. Tachar el testimoni es demanar la impugnació d’aquets testimoni.

Les preguntes que fa la part que proposa aquest tercer, han de ser preguntes clares, precises i afirmatives. No pot fer ni valoracions ni qualificacions. Si aquests preguntes no són així, l’altre part pot impugnar-les i demanar la inadmissió d’aquella pregunta.

La part que no ha proposat aquest mitjà de prova també té la possibilitat de fer les preguntes que cregui convenients.

De vegades es cita un testimoni que es advocat o procurador o que té la obligació de guardar secret. En aquests casos ho han de posar de manifest davant del jutge i podran no declarar al·legant aquest deure de secret professional.

Acaraments

La llei també permet els acaraments (“careos”), que son una confrontació vergan entre els testimonis o, entre les parts i els testimonis quan hi hagi contradiccions greus entre les seves respectives declaracions.

Es un mitja`de prova que el poden demanar les parts, és excepcions i no es demana al començament, sinó que si en el mateix judici ens trobem amb declaracions contradictòries una de les parts ho proposa o el propi jutge ho determina.

Testimoni pèrit

La llei també recull la figura del testimoni pèrit que és un tercer que té coneixements dels fets controvertits, però també té coneixements especialitzats sobre la matèria a la que es refereixen aquests fets. Segueix sent un testimoni però amb coneixements especialitzats i per tant aquests coneixements els pots incorporar en la seva declaració.

Investigadors privats

És un testimoni que posseeix coneixements especialitzats sobre la matèria a la que es refereixen aquests fets. També es troben regulats a la LEC. El que fan es declarar sobre el informe que hagin fet sobre una determinada matèria.

Valoració

La prova de testimonis, com succeeix amb el interrogatori de part,és de lliure valoració pel jutge aplica els criteris de la sana crítica.

Pel que fa a les tachas, si s’impugna un testimoni i aquesta impugnació prospera, el jutge no podrà tenir en compte aquest testimoni.

Indemnització als testimonis

Quan una persona és citada com a tercer en un judici civil té dret a una indemnització. Aquesta indemnització és valorada pel tribunal. Aquesta indemnització té un procediment privilegiat de cobrament és ja de títol executiu i entre en el concepte de costes.

PROVA PERICIAL

És el mitjà de prova que ha estat regulat amb més confusió a la LEC perquè encara que el 299 només parla de una sola prova pericial, veurem que dins d’aquest únic mitjà de prova, en realitat, hi ha dos: la prova pericial de part i la prova pericial judicial.

Concepte

Una tercera persona, aliena al procés, és citada per aportar coneixements especialitzats que siguin necessaris per aclarir fets controvertits. La trobem regulada dels articles 335 a 352 de la LEC.

Capacitat

Poden ser pèrits les persones físiques que tenen un títol oficial o que tenen acrediutació com a experts en alguna matèria objecte de perícia.

No només les persones fídsiques, sinó que també es pot cridar com a pèrit una institucio especialitzada en l’objecte de la pericia, però és necessari identificar a l apersona física que s’encarregarà de realitzar aquest informe.

Classes de perits

-Perit designat per la part

-Perit designat pel tribunal

Cada part pot optar entre ambdues classes de pèrits. La llei no ajuda gents perquè aquests mitjans de prova quan conflueixen i son contradictoris li diu al jutge que són de lliure valoració.

Dictaments elaborats per perits designats per la part

Té un règim diferenciat del peritatge judicial. En aquest cas, l’informe pericial s’ha de portar ja juntament amb els escrits d’al·legacions (demanda o contestació).

El demandant té més marge però el demandat només té 20 dies, per tant, si no pot presentar l’informe amb el escrit de constestació ho podrà presentar abans de l’audiència previa o de la vista. En casos excepcionals la llei també dona marge per presentar-lo fins el dia del judici.

Quan la perícia sigui de part, la part contraria pot al·legar tachas per impugnar aquest informe pericial.

Aquest peritatge de part és una prova preconstituida, ja que és un informe que tenim abans de iniciar el procés.

Perits designats pel tribunal

En aquest cas es una prova que es constitueix en el procés, perquè com a regle general, en els escrits de demanda i contestació es sol·licita aquest mitjà de prova. A la sol·licitud s’ha de indicar l’objecte de la perícia.

El jutge haurà de nomenar un pèrit per matèria que serà escollit de una llista del col·legi professional corresponent. Abans de realitzar el seu informe pericial i de ratificar-lo en el judici, el pèrit haurà de acceptar l’encàrrec. Quan l’accepta el que pot demanar és una provisió de fons, sobretot quan la part queho ha demanat no gaudeixi del dret d’assitència jurídica gratuïta.

En el judici sobre l’estat civil de les persones, sobre tot en els judicis per incapacitat, aquest peritatge és obligatori.

La imparcialitat del pèrit judicial es controla a través de la recusació.