Poesia Catalana de Postguerra: Evolució i Autors

La Poesia Catalana Durant la Postguerra

L'acabament de la guerra i la instauració de la dictadura franquista provocaren la pèrdua de les llibertats i la repressió de la cultura, la literatura i la llengua catalana. Això va fer que els escriptors hagueren de mantenir-se en silenci i alguns van haver d'exiliar-se. Això va provocar que l'activitat literària comencés a desenvolupar-se en tertúlies i reunions.

Tot i això, durant la postguerra la poesia va ser el gènere més representatiu, important i creatiu de la literatura catalana. El tema principal era la mort i també va tenir molta importància l'exili.

Durant la postguerra van coincidir diverses generacions de poetes: els consagrats abans de la Guerra Civil (Carles Riba, Josep Vicenç Foix i Carles Salvador), els que publicaren en els anys 30 (Pere Quart, Joan Vinyoli...) i els joves que es donen a conèixer en plena postguerra (Xavier Casp, Joan Brossa i Gabriel Ferrater).

Des de la postguerra fins als anys 70 aparegueren les primeres editorials i les primeres revistes literàries valencianes de postguerra.

Poesia Postsimbolista dels Anys 50

En la dècada dels 50 va predominar la poesia postsimbolista. Com a característiques principals d'aquesta poesia podem destacar l'allunyament de la realitat i la perfecció formal, a més de la humanització del contingut com a conseqüència de la guerra i l'experiència de l'exili.

Els temes principals són la mort, el destí personal i col·lectiu, l'exili i l'enyorança de la pàtria.

Els autors més representatius són: Carles Riba i Josep Carner entre altres.

Poesia Realista dels Anys 60

Durant la dècada dels 60 es desenvolupa una poesia més pròxima a la realitat quotidiana del moment històric i de compromís polític, que es va poder dur a terme gràcies a una menor pressió de la censura. Com a màxims representants trobem Pere Quart, Salvador Espriu, Gabriel Ferrater i autors valencians com Vicent Andrés Estellés i Lluís Alpera. Aquesta poesia tingué les següents característiques:

• El poeta passà a considerar-se una persona corrent i no un elegit com fins aleshores.
• La finalitat era compartir l'obra amb els lectors i la societat.
• La inspiració del poeta sorgia de l'experiència.
• El llenguatge adquirí un to directe i col·loquial.
• El protagonista del poema va passar a ser una persona corrent i anònima.
• La poesia realista podia arribar a qualsevol lector.

La Generació del 70

A l'inici dels anys 70 es van produir un seguit de fets. Es va crear la Generació del 70 formada per autors com Josep Piera, Maria Mercè Marçal i Joan Navarro. Aquests poetes seguiren la idea d'un discurs individual sotmès a les seues regles interiors i van rebutjar la temàtica pròpia de la poesia de la dècada anterior. Tensaven al màxim les possibilitats expressives de l'idioma. Aquesta poesia va ser ambiciosa i innovadora; característiques com: rigor del llenguatge; joc de les paraules; exaltació de la imaginació, el somni i la incertesa.

La poesia de postguerra va prendre un valor simbòlic de resistència cultural i lingüística. Durant les tres dècades la poesia va anar evolucionant poc a poc amb els nous aspectes que anava adquirint.

Vicent Andrés Estellés: Renovador de la Poesia

Vicent Andrés Estellés és considerat com el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. Era un jove periodista amb vocació de poeta.

És un poeta de descripcions detallistes. En plena postguerra, època de misèria i repressió, manté una actitud de cronista apassionat, i fa un inventari dels personatges i dels esdeveniments que constitueixen el seu món de cada dia. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i l'amor, expressa la glòria i la misèria d'un país.

Característiques del Llenguatge Poètic d'Estellés

• Ús d'un llenguatge quotidià per facilitar la comprensió dels poemes.
• Ús d'un registre col·loquial, vulgarismes, expressions i frases fetes.
• Ús d'una adjectivació característica que provoca un ritme lent.
• Ús de comparacions d'influència ausiasmarquiana, relaciona una idea abstracta amb un objecte quotidià.
• Repetició de mots i sintagmes.
• Composicions mètriques variades, com llargues èglogues i poemes brevíssims, versos llargs i versos bisíl·labs.
• Poema confessió. Els seus poemes són vistos com una mena de confessió íntima, però de caràcter universal. Sovint empra la 1a persona i amb aquest jo assumeix la veu del seu poble.
• El problema del diàleg.

Eixos Temàtics de la Poesia d'Estellés

• La quotidianitat: Es basa en realitats pròpies i col·lectives, de les quals ell fa l'inventari.
• La mort: El fet que la seua vida estiguera marcada de manera directa per la mort va fer que aquest tema esdevinguera permanent.
• L'amor: Es tracta d'un amor personal, eròtic, quotidià i explícit, tracta l'amor aplicant la seua pròpia experiència personal i amatòria.
• Poesia de caire patriòtic: L'amor a la terra, a la llengua, a la història i la voluntat de voler catalogar de manera detallada el que som com a poble.
• El sexe: La passió concreta pel món dels sentits, la presència del cos i la passió violenta d'amor representa el sexe i l'erotisme.

La poesia de Vicent Andrés Estellés té una dimensió universal, traspassa fronteres polítiques, lingüístiques i generacionals. Per a Estellés, el poeta ha de ser un home que connecta a través de les paraules amb les classes més humils.