Literatura Catalana: Postguerra, Dictadura i Actualitat

Literatura Catalana sota el Franquisme

La dictadura franquista va significar la persecució del català, que va ser progressivament bandejat de l'àmbit públic. Van desaparèixer les editorials i el circuit literari. L'aparició de la televisió i altres mitjans de comunicació va fer impossible l'arraconament social del català. La llengua va viure un impuls amb el fenomen de la Nova Cançó a partir dels anys seixanta. El moviment hegemònic en l'Europa de la postguerra és l'Existencialisme, que renova tots els gèneres i exigeix el compromís de l'escriptor amb la problemàtica social i la renovació del relat. També va aparèixer el realisme de denúncia. Malgrat la censura, ambdós moviments van penetrar a Espanya. En narrativa, l'obra més perdurable és la creada al marge d'aquests moviments. Amb la reaparició del teatre popular del sainet i la revista s'aconsegueix un públic fidel i poc exigent. La novel·la policíaca irromp de manera innovadora i interessant. També ho fa la literatura infantil i juvenil. L'activitat cultural i literària dels exiliats és decisiva. Publiquen a l'estranger llibres impublicables a Espanya. L'exili i el transcurs de la guerra van repercutir notablement en la literatura. Es reflexiona sobre el sentit de la vida. Apareixen obres testimonials.

Narrativa de Postguerra: Valor i Rodoreda

Enric Valor: Rondalles i Novel·la

Enric Valor és una figura important de la història valenciana contemporània. Les Rondalles valencianes tenen un gran valor folklòric i narratiu i es poden classificar en tres grups:

• Rondalles meravelloses: tracten temes fantàstics.
• Rondalles de costums: reflecteixen la societat agrària.
• Rondalles d'animals: els personatges són animals humanitzats.

La rondalla es transmet oralment i l'autor és anònim, conta fets imaginaris i es regeix por fórmules fixes. Valor manté l'estructura original del gènere. Característiques que diferencien les rondalles de Valor d'altres:

• Història situada en espais valencians.
• No només intenció de recopilació folklòrica, sinó també de creació literària.
• Llenguatge popular amb vocabulari molt ric.
• Un criteri de selecció de rondalles.

La seva producció literària comença en la postguerra amb L'ambició d'Aleix, que tracta el conflicte entre ciutat i camp i que va ser censurada. A la dècada dels vuitanta, la seva obra narrativa veu la llum amb La idea de l'emigrant i la trilogia Cicle de Cassana. Cal destacar la seva tasca com a lexicògraf i gramàtic. Va difondre la gramàtica catalana al País Valencià amb obres com Millorem el llenguatge o La flexió verbal, entre altres.

Mercè Rodoreda: Psicologia i Símbols

Mercè Rodoreda analitza els sentiments dels protagonistes. Es tracta del relat retrospectiu de la trajectòria vital. L'èxit de les seves novel·les ha difós un model de relat característic que es basa en un narrador en primera persona protagonista que rememora el seu itinerari biogràfic oferint al lector la percepció del món. En Aloma es centra en l'anàlisi de la psicologia de la protagonista. Identifica el jardí i la llar amb la innocència que Aloma abandonarà. La novel·la narra la transformació de l'infant en adult simbolitzant-lo amb el marciment de les flors. En La Plaça del Diamant representa la maduresa i es narra la vida personal i l'evolució psicològica de la protagonista en un procés de pèrdua i recuperació d'identitat. La novel·la està escrita en primera persona i ha tingut una gran popularitat. En Mirall trencat, simbolitza la vellesa i la mort i reflecteix la història d'una família. La prosa esdevé emotiva i ens endinsa en un magnífic món simbòlic relacionat amb cada personatge. La temàtica habitual va unida al pas del temps, que és un component essencial que reelabora i corregeix la personalitat, i les narracions representen un balanç vital i van unides a una metamorfosi interna.

Narrativa Postfranquista: Dels 70 a l'Actualitat

Innovació, Retorn i Nous Autors (Moix, Monzó)

A partir dels setanta s'elimina la censura, el català recupera la consideració social i Espanya es dirigeix cap a la democràcia. Durant els setanta destaca la novel·la de trencament, caracteritzada per la innovació, els nous ambients urbans centrats en la joventut, l'autoexploració psicològica i el confrontament amb el sistema. Apareixen nous narradors com Terenci Moix o Carme Riera que tracten temes socials i educatius. Durant les pròximes dues dècades es torna a la narrativa clàssica revaloritzant els personatges, els arguments i les descripcions, retornant a la narrativa de gènere, amb l'aparició de nous temes de crítica com el capitalisme. D'aquest període destaquen autors com Isabel-Clara Simó, Jaume Fuster, Ferran Torrent, Josep Lozano o Quim Monzó. La literatura comercial en català viu un progrés important. Actualment hi ha moltíssima varietat literària, cosa que fa difícil explicar la situació de la literatura. Durant els últims anys han aparegut nous autors com Josep Franco, Josep Palomero, Vicent Borràs o Carme Miquel. La llengua dels nostres autors és molt flexible i el grau d'escriptura acceptable; no obstant això, la dificultat amb la qual es troben els autors valencians és l'estancament de la seva obra dins de les fronteres valencianes.

Nascut a Barcelona, Quim Monzó ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls d'articles periodístics seus; també ha traduït obres d'importants autors estrangers. A més, les seves obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. Les seves freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars. Les seves narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d'un punt de vista gens innocent, com en Uf, va dir ell. D'altra banda, en el llibre de contes L'illa de Maians (No tinc res per posar-me, Halitosi) indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, la tirania de les màquines, etc., usant l'humor agre. Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. Té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.

Poesia de Postguerra: Tendències i Autors Clau

Corrents Poètics: Simbolisme, Avantguarda, Realisme

Amb l'arribada de la Dictadura de Franco a Espanya s'encetà una etapa de repressió cultural i lingüística. La censura tingué un paper important i la política de substitució lingüística potencià l'ús del castellà. El català s'usava per a una literatura de caràcter folklorista. Lo Rat Penat seguí aquesta línia. De la mà de Carles Salvador i Enric Valor s'encetà una etapa centrada en l'ensenyament de la llengua. Durant aquest període existiren tres tendències:

• La poesia de tradició simbolista: Seguí un estil encetat en el primer terç del segle. Els poetes es centren a crear un món intuït, connotat mitjançant símbols i metàfores. Deixen de banda la poesia que representa la realitat. El seu màxim exponent és Carles Riba.
• La poesia avantguardista: Proclamava la ruptura amb els models artístics i morals tradicionals, amb una actitud de protesta contra la societat capitalista i representada per Joan Brossa.
• La poesia de tradició realista: Reflecteix la realitat amb objectivitat, sense concessions a l'embelliment. A partir dels 60 s'acompanya d'un compromís civil. Empra un llenguatge que facilita la comunicació amb el lector. Hi podem situar Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés.

Vicent Andrés Estellés: La Crònica Quotidiana

Vicent Andrés Estellés escrigué en la postguerra però fou conegut a partir dels 70. Per a ell, la poesia era una necessitat biològica. Retratà admirablement la vida quotidiana. Té un sentiment cívic col·lectiu i és un intèrpret de les reivindicacions del poble. En la postguerra fou un cronista apassionat. Féu un inventari de personatges i esdeveniments quotidians, essència de València i la seva gent. A través de diversos temes expressa la glòria i la misèria d'un país. L'autor forja el seu llenguatge literari sobre la llengua poètica dels clàssics del segle XV, la llengua de poetes del segle XX i la llengua col·loquial que aprengué a l'Horta. La mort fascinava Estellés; no obstant això, quan parla de mort no ho fa d'una manera metafísica ni metafòrica, sinó que parla de coses reals i concretes. Però també sentí atracció per l'amor, que es converteix en eix principal de la seva lírica. Va tractar amb molta cruesa l'experiència del sexe. El cos de la dona és una font de metàfores. Al costat de la llengua col·loquial, es troba una particular elaboració estilística i retòrica visible en l'adjectivació, les metàfores, el filtre culte, els metres regulars i el vers lliure. Destaquen les següents obres: Llibre de meravelles, Ciutat a cau d'orella, Mural del País Valencià i les Horacianes.

Salvador Espriu: Sinera, Mite i Compromís

L'obra de Salvador Espriu té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i la capacitat per a descriure la història col·lectiva han fet que sigui considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX. En el primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, Espriu evoca el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar). Els seus llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat. La poesia d'Espriu va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l'obra va semblar extremadament modern. L'autor només es limità a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau aboca reflexions sobre la diversitat i la tolerància. El fet que els seus poemes fossin musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

Poesia Postfranquista: Dels 70 a l'Actualitat

Ruptura, Subjectivitat i Noves Veus Poètiques

A partir dels 70 la poesia es decanta pel no-realisme, caracteritzat per:

• La introducció del lector dins del text a causa de les pretensions del poeta.
• Les pràctiques rebels connectades al simbolisme, l'avantguardisme o el surrealisme.
• La utilització de la paraula poètica per suggerir o evocar i no per a narrar.
• El caràcter d'investigació de la subjectivitat del poeta com a camí al món de les idees i somnis.

La poesia esdevingué més hermètica. Nous temes com la reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme. L'any 1973 la poesia valenciana s'allunyà del realisme. Els nous referents foren Joan Navarro (Grills esmolen ganivets a trenc de por) i Salvador Jàfer (L'esmoteïda estela de la platja). Durant els 80, la poesia continua els mateixos paràmetres. S'elaborava la realitat des del "jo" com a formulació d'experiències personals. Als 90, els poetes tendiren cap a l'autobiografisme i l'intimisme. Prevalgué la pretensió de l'obra ben feta. Els poemes són més breus, naturals, íntims, al·lusius i indefinits.

Miquel Martí i Pol: Poesia Vital i Compromesa

La poesia de Miquel Martí i Pol té un caire autobiogràfic i es centra en tres grans temes que sovint s'interrelacionen:

• El compromís amb el poble, tant des d'un punt de vista social (la reflexió sobre la seva condició obrera) com nacional (la reflexió sobre el país). Hi destaca el Llibre de les solituds on apareix també el desencís i el desconcert.
• L'amor, sovint barrejat amb el sexe i la passió, que esdevé la força que dona vida i plenitud a l'ésser humà. Estimada Marta n'és una excel·lent mostra.
• L'impacte de la malaltia (esclerosi múltiple) que condiciona radicalment tota la seva vida: amb la malaltia apareix la solitud, l'angoixa i la presència de la mort (Vint-i-set poemes en tres temps). Però, Martí i Pol supera aquesta fase i renova l'actitud d'agafar-se a la vida i d'apostar clarament pel futur amb optimisme: Quadern de vacances o Els bells camins.

Per altra banda, la sinceritat del seu posicionament com a poeta i un estil aparentment senzill i alhora ric en imatges i suggerències, l'acosten al gran públic. Per això, l'obra de Miquel Martí i Pol ha tingut un considerable ressò social.