La Literatura Catalana de Postguerra i Actualitat: Autors i Obres

La Literatura Catalana sota el Franquisme i la Postguerra

Per a parlar de la producció literària de postguerra (1939), hem de parlar de la nostra cultura sota el franquisme. Malauradament, la nostra llengua deixava de ser oficial, els progressos aconseguits durant la República quedaven abolits: la llengua desapareixia del panorama públic, de l'administratiu i de l'ensenyament, i tornava a la clandestinitat. No obstant això, malgrat la falta d'una infraestructura editorial, en la dècada dels 50 apareix la novel·la més complexa i colpidora d'aquest període.

Durant els anys 60 i 70, la dictadura, ja consolidada, deixa una certa permissivitat, tot i que l'ambient era contrari a la normalització lingüística. Apareixen els grans narradors amb obres de denúncia social. Cal destacar, d'una banda, de temàtica costumista i rural, a Enric Valor; d'altra banda, la fantàstica i ciència-ficció amb Manuel de Pedrolo i el seu Mecanoscrit del segon origen. També des de l'exili amb Mercè Rodoreda, o bé en recerca del temps perdut amb Joan Vinyals i la seva obra Gran.

L'Obra Literària i Lingüística d'Enric Valor

L'obra literària d'Enric Valor (Castalla, 1911-2000) es caracteritza, sobretot, per una gran riquesa lèxica i una frase elegant, a la manera dels vells novel·listes realistes. De fet, les seves obres narren a la perfecció la vida social del sud del País Valencià, des de finals del segle XIX a la desfeta de la Guerra Civil (1936-1939), i descriuen la natura d'una manera realista, sense lirisme, com a rerefons de la lluita d'uns homes per sobreviure dia a dia.

La seva primera novel·la fou L'ambició d'Alix (publicada l'any 1960), però l'obra novel·lística més important és el Cicle de Cassana, que consta de tres novel·les: Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i En companyia de l'oratge (1991). Aquesta trilogia representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. Valor hi commemora les seves vivències de joventut sobre la destrucció d'una classe social i no amaga els conflictes i les tensions. La seva obra més coneguda...

Com a lexicògraf, té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millor del llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d'altres.

La Narrativa Catalana Actual i els Autors Destacats

Tot i que resulta complicat fer una selecció d'autors de la narrativa catalana actual, podríem destacar Montserrat Roig amb obres com El temps de les cireres (1977); Quim Monzó amb contes com Uf, va dir ell (1978) o El perquè de tot plegat (1993); i Terenci Moix amb novel·les com El dia que va morir Marilyn (1970) o El sexe dels àngels (1992). Pel que fa a autors valencians, destaquem, entre d'altres, a Isabel-Clara Simó amb obres com Júlia (1983); Josep Lozano amb Crim de Germania (1980); i Ferran Torrent amb obres com Societat limitada, No empenyeu el comissari o La vida en l'abisme.

La Figura Literària de Quim Monzó

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre la figura literària de Quim Monzó. Nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres amb reculls d'articles periodístics seus; també ha traduït obres d'importants autors estrangers. A més, les seves obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris.

També cal dir que les seves freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio) han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars. Les seves narracions curtes reflectixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d'un punt de vista gens innocent, com en Uf, va dir ell. D'altra banda, en el llibre de contes L'illa de Maians (No tinc res a posar-me, halitosi) indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i xanoxos urbans, la tirania de les màquines, etc., usant l'humor agre.

Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric; l'altre, fantàstic i grotesc. Té una voluntat de renovació formal i temàtica. Sap jugar de manera virtuosa amb els xerraus i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.

La Poesia de Postguerra i la Generació dels Setanta

Durant el període de postguerra, la poesia esdevindrà el gènere representatiu de les essències nacionals. L'exili va ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana. És precisament a l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabi, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es perpetua el codi postsimbolista heretat del noucentisme. Xal·lant a aquesta línia, n'hi ha una altra entorn de Josep Vicenç Foix que reivindica la ruptura formal i lingüística i l'experimentalisme de les avantguardes.

Als anys 60, la menor pressió de la censura fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista i de compromís polític que s'enfrontarà a l'estètica de tradició simbolista. És l'anomenat realisme històric o social i els seus màxims representants seran Gabriel Ferrater amb el llibre Menja't un ou (1960) i Salvador Espriu amb La pell de brau (1960), sense oblidar autors de renom com ara Miquel Martí i Pol amb obres com La fàbrica (1972). A les obres d'Espriu i Ferrater se sumen les d'autors valencians com Lluís Alpera o Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles (1971).

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es van produir un seguit de fets que van marcar un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» —Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria-Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell— canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.

Vicent Andrés Estellés: Vida i Obra

Vicent Andrés Estellés nasqué a Burjassot (l'Horta) l'any 1924. Estudià periodisme i treballà al diari Las Provincias, on va arribar a ser redactor en cap. Allí inicià una amistat intel·lectual amb Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner i establí una relació amb la seva futura esposa, Isabel, que també marcaria la seva obra literària. Va estar notablement guardonat: Premi d'Honor de les Lletres Valencianes i altres premis.

És considerat un dels màxims renovadors de la nostra poesia contemporània, similar al paper que feren en altres èpoques Ausiàs March i Roís de Corella, i un dels principals conreadors del corrent realista de la dècada dels 60. L'autor utilitza un registre lingüístic molt proper a la manera de parlar del poble, és a dir, ple de recursos expressius propis del llenguatge col·loquial.

Les seves obres tracten temes diversos com ara els anys de la postguerra, la fam, la mort, el país, la llengua, la vida quotidiana, l'amor i el sexe. Aquests temes són tractats des de diferents perspectives: denúncia social, compromís, ironia. Entre la seva extensa obra, podem destacar: Llibre de meravelles, L'amant de tota la vida, Llibre d'exilis... No obstant això, la seva Antologia poètica és la seva obra més llegida i el seu poema més popular és «Els amants» del Llibre de meravelles.